Té un cert aire despistat, però no vos refieu: talla un cabell a l’aire. Tot i que sí, que pel demés vos ne podeu refiar perquè és un tros de pa. Fa molts d’anys que ens coneixem, arran de la seva col·laboració a Pòrtula, comentant mensualment algun conte o obra de literatura per a infants o joves. Però no únicament ha fet això, ressenyes de llibres i contacontes. Basta pegar una ullada a l’entrada del seu perfil a Marratxipèdia per veure que ha fet un caramull de coses més, en tot temps i llocs diferents. En aquest aspecte diria que és una tot terreny, un tant bohèmia i, a estones, amb aparença de hippie actual. Només pel fet de ser càntabra i haver abraçat la nostra llengua i cultura, sense deixar mai les seves arrels, ja s’ho paga i val l’entrada. Un autèntic tresor, aquesta Nati…

Ara que està jubilada, Nati de Grado (Santander, 1951) aprofita prou bé el TEMPS lliure: cada dia va a natació, quasi cada dia va a la biblioteca des Pont d’Inca, dos pics per setmana té assaig de xeremiers amb l’Escola de Marratxí, un pic a la setmana té assaig amb la coral de Cantàbria -devora la creu Roja i que dirigeix el subdirector de la Capella Mallorquina, Josep Martínez Bonet. Fa bicicleta cada dia, perquè entre d’altres coses, sol ser el seu mitjà de transport… finalment conta que “m’aprofit del que hi hagi per Palma, sobretot concerts”. Ah, i el cine i la lectura també li agraden i hi dedica el temps que calgui.

En parlar d’ADMIRACIÓ per algú fa un rebuf per l’àmplia que considera la resposta “ufff… jo què sé…” murmura, per decidir-se ràpidament pel periodista Eduardo Galeano, pel recentment desaparegut Pepe Mújica o per l’expresident de la seva terra d’origen, Miguel Ángel Revilla…

Amb el CINEMA s’hi duu molt bé; ara està encantada amb la jove directora mallorquina, Marga Melià.
Comenta que li agrada “moltíssim” el cinema en pantalla gran, “res de tele per veure a casa” diu.
Li agraden les pel·lícules de caire íntim, no les d’efectes especials, especifica. Li agrada el cinema de reflexió, aquells films les que et fan pensar i -alhora- gaudir.
Agafa com a preferida “el ‘Cinema Paradiso‘, amb la música de Morricone i el tema de recuperar els cines antics”.
Li agrada, en la seva trajectòria, Robert Redford “que ara amb 88 anys acaba de fer la darrera pel·lícula”. I afegeix: “molts d’actors donen una imatge frívola, però d’altres comparteixen alguna cosa íntima i personal i es donen a la pantalla i al film… això ho agraesc, per la generositat que suposa compartir coses seves…”
En el món de les actrius destaca Meryl Streep: “crec que em va captivar a ‘Memòries de l’Àfrica‘ i l’he anada seguint; la trob molt atractiva i les seves declaracions en pla personal m’agraden molt” aclareix.
Així i tot, també li agrada molt quan actors i actrius no són coneguts, “perquè em pareix més versemblant”, especifica.

Assegura que mai no s’havia plantejat néixer a un altre LLOC que no fos Santander… “tot i que Mallorca és la meva terra d’acollida i d’alguna manera em sent de doble nacionalitat” afegeix.
Quant a lloc per viure: “estic bé a on som, tot i que es pot viure a altres bandes… si hagués de triar aquí o Santander, em costaria decidir, aquí m’he sentit molt ben acollida”.
Per a l’opció d’un lloc per gaudir diu que “del que conec i que he tingut oportunitat de tornar es l’illa de Madeira, que això vol dir que el lloc t’agrada moltíssim…”

Quant a activitats d’ART explica que ha dedicat molt de temps a l’enquadernació, també al tapís. En canvi es lamenta que de fotografía i pintura no ha fet res…
Pel demés l’atreu l’art contemporani “pel diferent i revulsiu que resulta en els seus plantejaments…”

Li agrada la MÚSICA clàssica i també la folk, tant de la seva terra com d’aquí.
De compositors, li agraden molt Mozart, Vivaldi, Liszt, Brahms, Debussy, Smetana, Chopin… “quasi tots els clàssics” resumeix. Precisament és del darrer dels esmentats que triaria la que podria ser la cançó de la seva vida: ‘El vals del minut‘.
Pel que fa a grups es decanta per ‘Antònia Font‘, d’aquí, i de la seva terra “Atlàntica i altres grups…”

Si hagués de quedar sola al món amb alguna PERSONA no dubta que seria el seu marit, i n’explica el perquè ho diu: “Ell és capità de vaixell i hem estat sols moltes vegades… també a Cantàbria hem estat sols, ja que estam gairebé aïllats, a 3 km de poblat”.
Al cap d’un moment, però, amplia l’opció: “també tenc un germà amb el qual em quedaria… hi ha un codi compartit molt arrelat, coses apreses, llenguatge comú…”

En qüestió de GASTRONOMIA no sabria què contestar quant a algun tipus de menjar especial: “gaudesc molt amb el menjar i m’agrada tot…” assegura, tot i que afegeix:” tendria problemes als països que mengen cucs, llagostes o insectes torrats… No sabria com reaccionar davant la gent que em convidàs a algun menjar així…”
Si ha de triar un plat es decanta pel tumbet.
I conta que, tant ella com el seu marit, cuinen indistintament; els agrada molt el llegum, i conclou que el que surt millor són les ‘llenties amb mans de porc‘.

Actualment com a ESPORT practica natació i bicicleta, bàsicament… però li agrada veure la gimnàstica rítmica.

Té una espècie de COL·LECCIÓ de didals, “però no en som maniàtica -especifica- tal vegada 60 de diferents llocs”. També, alguna temporada, va guardar arenes del món, en diferents pots, però recorda que “quan vaig sentir que els col·leccionistes són gent maniàtica, quasi neuròtica, vaig dir: ens ho hem d’agafar en broma…”
Òbviament, també li agraden els llibres i els punts de llibre. En relació als primers diu que arreplega, sobretot, contes… “en tenc moltíssims”, assegura.

El gènere de LECTURA que més li interessa és el relacionat amb les dones i també les biografies… “ara que n’hi ha tantes de novel·lades, m’agraden molt, però m’agrada un poc de tot i estic pendent de les novetats…”
Conta que sempre diu que no li agrada rellegir pero hi ha un escriptor que la encanta: Eduardo Galeano que “a aquest sí que hi tornaria i, de fet, he rellegit ‘El libro de los abrazos‘ seu. També s’interessa per Irene Vallejo i “un altre llibre actual, d’un profe de Zamora o Salamanca que m’agrada molt, Tomás Sánchez Santiago, que es diu ‘La vida mitigada“.
El seu poeta sense cap dubte, és Neruda… “l’he emprat molt en les meves activitats” especifica.

Li agraden els VIATGES i assegura que li agradaria viatjar més del que ho fa.
Quan el seu marit navegava va tenir l’oportunitat de visitar llocs d’Amèrica del Sud, també Nova York. A vegades de turista o viatjera i altres vegades per alguna feina també ha estat a França, Sicília, Polònia…
Un viatge especial fou a Xile i la l’illa de Chiloé i l’arxipèlag de Chiloé… “hi tornaria, excepte al desert d’Atacama…” assegura.

Un RACÓ preferit de Mallorca és s’Estaca “on en Xesc Forteza tenia una barca i sortia a pescar” recorda “i hi havia aquelles cases que eren com a cabanes…”
Parlant del món diu que “sempre he volgut anar a Venècia i no sé si és el moment, per allò del turisme massiu i perquè ho podem veure còmodament des de casa… potser m’ha passat el moment…”

Com a VIRTUT seva destacaria la constància, tot i que la considera “a vegades un poc obsessiva, per exemple, vaig a nedar encara que no en tengui ganes… faig coses perquè s’han de fer… no sé si és virtut o defecte…”
Alhora li agradaria ésser mes pacient, o més tranquil·la.

Quant a DEFECTES seus, considera que els haurien de dir els altres. Amb tot troba que “és un defecte que no em recordi de les cares de la gent, es una badada que algú no et perdona perquè no saludes i no ho fas aposta, però…”

Assegura que li agrada participar en tot allò que té a prop “quasi com una obligació, i no sé com es pot definir”.

D’EXPERIÈNCIES ho repetiria “quasi tot”. Però diu que l’experiència que ha resultat més impactant “segurament fou quan vaig ser aquí coordinadora del programa integral d’Educació per la Pau i la Cooperació, i el nom era ‘Vivim plegats“.
Li agradaria ESBORRAR del record quan “vaig anar amb una amiga a Sicília i em va agafar la pandèmia allà i ens va costar molt tornar… tot plegat va ser bastant frustrant…”

Una gran IL·LUSIÓ és “fer un viatge llarg, de mesos, sense bitllet de tornada, a Amèrica del Sud” però afegeix que també servirien altres llocs si algu li ho proposàs…

El grau més elevat de la seva escala de VALORS és la preparació intel·lectual i ho considera “sobretot difícil a l’hora de conviure en parella si hi ha molta diferència”.

A les persones que l’ENVOLTEN les demana coherència: “que no siguin frívoles i que no es queixin de beneitures, ni que facin tragèdies que qualsevol cosa que, devora els drames mundials, són no res”.
Igualment en la gent DETESTA sobretot “el culte al cos, entès de manera frívola i exterior”.

En RELIGIÓ es declara agnòstica, “tot i que era molt beata de nina, he estudiat en un col·legi de monges i venc de família molt religiosa”, comenta.
Les seves creences passen pel fet que “jo som optimista amb la humanitat, positiva… sempre trob una positura de col·laboració perquè allò que pens s’inclini cap a on crec que s’hagi d’inclinar…”
En relació al més enllà no creu que hi hagi un lloc físic per viure i conviure… “crec que és un muntatge per conformar-nos davant el fet que la vida pugui ser finita…”
Quant a la mort “m’agradaria que ningú m’ocultàs si tengués una situació terminal… M’agrada molt la positura d’Enric Benito davant la mort, el fet de l’acceptació i la conformitat… hi ha coses que no estan en les nostres mans i altres que sí, i està bé tenir-les en compte i treballar-les…”

No es defineix per un PARTIT polític ideal, només dóna idees en general dels que hi ha: “No ho sé, no he militat mai, sempre vot al més d’esquerra, però crec que és molt difícil, això dels partits, que no puguin tenir llibertat de vot és molt fort… som bastant condescendent am la gent que fa una feina que a mi no m’agradaria fer… agrair els que es presenten amb bona voluntat…”

Assegura que la NATURA “sempre ha estat la meva lluita. Ara que està més institucionalitzada, no estic tant combativa.
No es pot negar l’evidència del canvi climàtic, fer-ho és de beneits, incautes i agosarats. Sempre he defensat que s’ha de cuidar el món i tractar-lo amb estimació… ho deia sempre als nins”.

En relació a MARRATXÍ explica que “el 74 vaig venir de viatge i en el 80 vàrem venir mig any cada any i seguim igual… quan vaig arribar vaig pensar que Marratxí tenia poca entitat de poble, i el Pont d’Inca era un nucli de gent major, ara ja vénen els seus descendents… Les urbanitzacions són d’aquí, però podrien ser de qualsevol altra banda… Per contra està ben comunicat amb la ciutat, és pla per anar amb bici, m’hi sent bé i consider que és una sort viure al Pont d’Inca”.

Per acabar diu que està contenta d’aquesta VIDA i del món que li ha tocat viure… tot i que amb matisos: “a vegades em fa vergonya dir que som feliç, en un món amb tanta desigualtat i tants de problemes… Cadascú ha de cercar la felicitat en les seves limitacions… no canviaria les meves, en canvi d’altres sí, que són molt injustes”.

Gràcies mil, Nati.

Vegeu l’entrada Nati de Grado a Mxp.

Vegeu ‘Dinaret amb… Nati de Grado ’

Vegeu altres “Aproximació a…“

[BMM, Mxp, V ’25]