Com sol ser costum, començam amb olives i snacks, el temps que anam arribant els comensals, regat amb vermut, amb cervesa, amb palo… A triar.
Des dels “vitralls” del menjador que ens acull s’alça una munió de branques de buguenvíl·lea, que des de terra s’enllacen i abracen. Dies enrere na Teresa manifestà admiració per aquest desgavell, al meu parer, de branques. Tot es ven en el mercat, si de cas segur que vaig pensar. Atrevida és la ignorància.
Ens reunim un grup divers, com quasi sempre. L’art traspua, més enllà de la majoria que no som precisament artistes, al menys reconeguts. Els dibuixos a tinta acompanyaran tota aquesta trobada, fora peresa, particularment pens, però ho farà també la càmera, la fotografia i diferents curiositats que, ben bé podrien fer part del nostre més simple jo mallorquí, però resulten ser primícies i belles pinzellades de realitat feta història: calop i calopers, el plat de la llebre…
I mentre s’anima la conversa.
Na Teresa mostra part de la seva darrera obra, en blanc i negre, una amalgama de branques, cap igual, però totes les que puc veure tenen un element comú. Fins i tot pot ser quasi imperceptible. Una d’elles, una de les branques, destaca un poquet d’entre les altres, que, quasi sense mirament, es van travessant, interferint i acompanyant. Sols llavors entenc l’admiració per la bellesa de les branques de buguenvíl·lea, que tenim ben davant i que manifestà na Teresa. Plenes de senzillesa em transporten a una munió de complexitat, és talment la vida, talment el viure. Caramull d’experiències, de circumstàncies, de capítols diferents, esperats i inesperats. Ho veig clar però hem costa d’explicar. Em resulta tota una
incògnita perquè la falta de color, per què en blanc-i-negre? I sols record que no és una qüestió que el color no agradi, no interessi.
Avançam amb el dinar. D’entrants llenques de pernil ibèric, llenques de formatge manxec acompanyat de galetes artesanes de botifarró i coca de trempó.
Na Teresa també ens fa cinc cèntims del que entenc és la seva darrera col·lecció. Teles, papers. Materials plens de història. Blanc, negre i vermell. Em sent una mica temptada a esbrinar aquesta introducció de color, del color de la sang i del foc, de l’energia i de la fortalesa, però també del perill i la guerra.

Avui tenim arròs sec mariner, que no decepciona a cap dels convidats.
Encara hi ha ganes de muntar alguna que altre cosa. Na Teresa ho deixa caure. Un muntatge?, una exposició?, no queda gaire clar. Sembla que ho voldria fer amb companyia, la cerca amb la mirada, és present. No es dóna per eludit. Na Teresa li somriu.

Acabam amb el dolç. Boníssima coca de poma, temptadora ensaïmada de nata i crespellets i ens acomiadam fins a la propera, sense gens de gana però sí amb ganes de tornar.

[MDR, Mxp, III ’25]

Vegeu Aproximació a Teresa Matas

Vegeu altres “Dinarets amb personatge“