La toponímia de can Veiret – PI

Joan_Veiret_Reus,_Maria_Bestard_i_el_pare_D._Fco._Valcaneras

 

La toponímia de Can Veiret.

Al Pont d’Inca hi ha dos casals que han rebut aquest nom, el primer i més antic era el situat al principi d’es Pont d’Inca Nou, on hi va viure Josep Veiret i Arbós, i el segon al carrer Bisbe Campins que era del seu fill Joan, vegem-los segons les informacions contingudes en el llibre Història dels Veiret, de Pere Galiana Veiret.

 

Can Veiret 1.

Entre els anys 1890 i 1915 aproximadament, la família Veiret Reus va viure a una casa del Pont d’Inca que alternaven amb la de Palma per raons de salut del meu senyor avi Josep Veiret Arbós, ja que patia dels bronquis i del cor; es deia Can Verd, i després va ser coneguda per Can Veiret.  Estava devora Can Borràs, de don Gabriel Munar, era un gran casal encara existent modificat, situat entre la carretera d’Inca i la via del tren, davant Son Bonet, tot just on ara comença la urbanització d’es Pont d’Inca Nou. Segons informació de Biel Massot i Muntaner, en el padró de Marratxí del 1905 figuren enregistrats els següents: José Veiret Arbós de 58 anys, Maria Reus Vidal de 43, Francisca Veiret Reus de 19, Margalida de 18, Joan de 17, Antoni de 15, Josep de 8, Francesc de 5 i Maria de 2. El meu avi era nét de Joan Veyret Baumel, un noble francès refugiat de la Revolució Francesa, que a Palma va obrir la Fonda del Vapor al carrer de Verí.

De la seva estada al Pont d’Inca es contaven diverses anècdotes, de les quals relataré les que record, algunes d’elles com la del tren i de la carn me les va confirmar n’Àngela Prats, també marratxinera oriunda d’Eivissa, la criada de tota la vida del meu oncle Joan.

En la correspondència que conserv com a direcció només figura “Can Verd, Pont d’Inca” i totes les cartes arribaren.

L’any 1910, quan l’aviador Mamet va fer la primera demostració d’un avió a Mallorca, no molt enfora de casa seva, a l’hipòdrom de Son Macià, dins un festival organitzat per la Cambra de Comerç, ell va anar a veure’l i contaven que ho va comentar entusiasmat pronosticant als seus fills “que encara veurien coses més grosses”.

El tren de la línia d’Artà passava per darrera de la casa dels meus avis i la meva mare me contava que coneixien tots els maquinistes d’aquelles primitives màquines de vapor, que passaven lentament tirant fum i vapor a balquena.  Un dels entreteniments que tenien era  veure passar el tren i la gent que guaitava per les finestres els saludaven, així com els maquinistes que anaven tots mascarats i sols se’ls veien els ulls i els llavis, ja que la resta era negra a causa del carbó.         Un altra entreteniment de quan els Veiret estaven a la casa del Pont d’Inca, era anar a passejar pel camp de Son Bonet, on hi trobaven moltes gírgoles.  Avui són les pistes de l’aeròdrom de Son Bonet.

El meu avi, treballava a Hisenda i era habilitat de classes passives, com a persona culta tenia una llibreria farcida d’interessants exemplars, era afeccionat a la música i tenia un piano i una cítara que conserv, amb la qual componia cançons a la meva àvia Maria Reus Vidal i als fills.

Segons diverses fonts era una persona molt coneguda, cada dematí havia d’agafar el tren per anar a treballar a Ciutat i tornava al migdia, com que l’estació més propera era la del Pont d’Inca, que està a quasi 700 metres enfora de la casa, els maquinistes aturaven el tren a l’indret de casa seva per recollir-lo i també al migdia perquè davallàs, i si al dematí encara no havia arribat, l’esperaven fins que pujava bufant fatigosament a causa de l’asma.

En certa ocasió, els Veiret tenien una moixeta que volien llevar-se de davant, perquè els feia moixons contínuament; en una de les ocasions en què es va aturar el tren perquè davallàs el senyor avi, la donaren al maquinista dins un sac amb la finalitat de què l’amollàs a Artà on finalitzava el trajecte, que està a uns 130 km de distància per la via, així ho va fer el maquinista, però la moixeta al cap d’uns dies, cansada i demacrada va reaparèixer a Can Verd, contaven que quan va arribar el primer que va fer va ser posar-se a beure com una desesperada.

Com que els Veiret eren molts de família, i segons me va dir n’Àngela eren els únics senyors del poble, quan a la carnisseria mataven un xot, cosa que es feia un pic per setmana i encara en sobrava, els duien la carn que no s’havia venut, que generalment era la més cara i millor i els ho compraven.

Els Veiret estaren a Can Verd  fins l’any 1915 en què el senyor avi va morir a causa d’asma i del cor, agreujat amb una complicació urinària, que sembla que va ser el desencadenant del desenllaç, tenia 67 anys.

Els meus avis Veiret, tingueren 10 fills dels quals en sobrevisqueren 7: Francisca (1886-1967), Margalida (1887-1935), Joan Baptista (1889-1956), Maria 1ª (1890-1891), Antoni (1891-1964), una nineta que va néixer morta el 1893, Maria 2ª (1895-1903), Josep (1898-1968), Francesc (1901-1924), i  Maria  3ª, la meva mare (1904-1971).

 

Can Veiret 2.

Joan_Veiret_Reus,_Maria_Bestard_a_la_casa_del_Pont_d'inca

L’altre topònim marratxiner de Can Veiret, és la casa situada al final de la part sud del carrer Bisbe Campins, devora les pistes de l’aeròdrom, un  casal amb una torre que es conserva fidelment. El va construir el meu oncle i padrí de fonts Joan Baptista Veiret Reus, el major dels fills mascles de Josep Veiret Arbós i de Maria Reus Vidal.

Joan B. Veiret va néixer a Ciutat el 3.3.1889, però gran part de la seva vida va viure al Pont d’Inca, primer a la casa dels seus pares i després a la seva. Va estudiar a la “Escuela Mercantil y Agrícola”, del Pont d’Inca i als 18 anys recent complerts va entrar a treballar al banc Crèdit Balear, del qual en va ser apoderat; en veure’s afectat per la fallida del 1934 va perdre gran part dels seus béns entre ells la casa del Pont d’Inca, va tenir propietats a Sa Porrassa i a Calvià es conserva el topònim de Can Vairet i una avinguda a Santa Ponça, (la diferència del llinatge es deu al canvi de la “e” per “a” per deformació popular). Es va casar amb la santamariera Maria Bestard Salom i no tingueren fills, patia d’asma i varen viure al carrer Morey de Ciutat, on hi tenia l’habilitació de classes passives que havia heretat del seu pare. Va morir el 1956.

[Pere Galiana Veiret, VIII ’15]

(Visited 107 times, 1 visits today)

767total visits,2visits today