Diria que les Franciscanes de Pòrtol han fet part de la meva existència des del primer record d’infantesa. Amb elles –alternant a temporades, per motius familiars, amb les de la plaça de Quadrado, de Ciutat- vaig aprendre les primeres lletres i vaig fer els primers comptes.

Així, des de sempre he conegut al meu voltant l’ombra benèvola d’alguna d’aquestes entregades germanes, primer amb vel negre, després totalment blaves, avui de paisà. Es tracta d’un record agradós, plàcid i alhora agraït.

Diria també que la societat portolana no seria el mateix sense la presència de les nostres monges, li faltaria molta humanitat. Quedaríem orfes de saber a on tocar baules –o, fins i tot, de tocar mare- davant qualsevol problema del cicle vital: accident, sofriment, malaltia, vellesa, mort. No debades la festa de Sant Francesc deu ésser de les més celebrades a Pòrtol, tot i que no figuri en vermell al calendari.

Des de la seva fundació al nostre poble, el Convent ha resultat un far, un referent per als moments d’incertesa o d’angoixa. Les monges han escampat benaurança per cada carrer on han passat i han deixat bondat a cada casa que han entrat. Potser la paraula que més s’escau per resumir el paper de les benvolgudes franciscanes sigui el de servei, però també hi podem afegir alegria i bon humor; tot mesclat amb una gran dosi de caritat i d’amor al proïsme. En conjunt, una tasca social i humanitària impagable.

Vull acabar expressant un sentiment d’agraïment profund, aquell que més m’inspiren aquestes entranyables persones que el pobre d’Assís va col·locar en el nostre camí.

Gràcies mil, amb respecte i admiració, juntament amb el desig que pogueu seguir fent part de la nostra comunitat per sempre.

Biel.-

Pòrtol, febrer de 2011

[BMM, Mxp, I ’17]

[SEGUEIX L’ACTUALITZACIÓ DIÀRIA DE MARRATXIPÈDIA I ELS SEUS RÀNQUINGS MITJANÇANT LA NOSTRA PLANA DE FACEBOOK]