[L’olleria a Pòrtol] Pregó de les festes de Sant Marçal 2012

 

Autoritats, marratxiners tots arribats de tots els indrets del nostre terme, siau benvinguts en aquest inici de les festes de Sant Marçal. Vull expressar també el meu agraïment coral a tots aquells que venguts de més enllà de Marratxí ens voleu acompanyar a la nostra festa.

Quan em proposaren de fer el pregó de les festes de Sant Marçal i, després de pensar-ho molt i espès, vaig contestar que sí, no se’m va ocórrer res més que fer allò que des de molts anys enrere feien els ollers de Pòrtol quan havien acabat d’enfornar. I sabeu què feien? Idò resar:

UN PARENOSTRO A LA SANTÍSSIMA TRINITAT,
QUE NO SURTI NI CRUU NI CREMAT.

Perquè les festes ho són com una fornada i el pregó és el foc que les encén, així doncs ara pegarem foc en el forn de les festes amb el mateix desig i la mateixa il·lusió de com vaig tancar per primera vegada, quan només era un al·lot, el forn ple d’olles i greixoneres i em vaig dir: “que cogui bé, que la cuita sigui bona, Santíssima Trinitat santissimeta…”, emperò, heu de pensar i creure i creure i pensar que abans de tancar aquella primera fornada, havien de passar moltes coses:

Ma mare em posà en el món a Pòrtol a la casa vella de l’olleria de ca n’Isidre, que ja no existeix, un dia d’ara ja fa molts anys. La va assistir en es part madò Maciana, la comare que en aquell temps teníem en es poble, i madò Maciana no va cobrar l’assistència en es part amb doblers, sinó que va bescanviar la seva feina per una de les olles que ella trià de les que hi havia a l’olleria. I encara ara algú em recorda la feta i em diu: “ A N’Isidro el barataren per una olla”. El meu pare era oller, el meu padrí era oller, també el repadrí, i no sé més enrere què hi trobaríem, però vos podeu imaginar que vaig arribar a aquest món amb les mans amarades de fang.

Els anys de la meva infantesa transcorregueren a les acaballes dels anys trenta i començaments dels quaranta del segle passat. Jo era el petit de cinc germans i, en aquells anys de postguerra, no sobrava res a ca nostra. Vaig anar a escola fins els dotze anys a l’escola nova de Pòrtol, primer amb D. Bartomeu Rigo i després amb D. Rafel Salvà, cada un d’ells tenia al seu càrrec quaranta o cinquanta al·lots; varen ser uns mestres admirables que, amb els pocs mitjans que tenien, ens ensenyaren moltes coses i ens varen saber transmetre valors com l’educació i el respecte envers els altres. La seva vida era l’escola i els al·lots, i jo els record sempre amb molta d’estima i reconeixement.

De la mà de mon pare vaig entrar, juntament amb el meu cosí Bernat de cas Canonge, amic inseparable de tota la vida, a fer feina a l’olleria de Sa Penya, la primera casa del camí de Sant Jordi, que era del meu oncle Bernat, germà de ma mare. L’olleria era humida, fosca, de parets envermellides de terra i de fang. Hi havia quatre rodes i damunt cada roda hi penjava un llum d’oli. Primer vaig fer de mosset, i els diumenges anàvem, amb el carro envelat carregat de “gènero “, a vendre a les places de Llubí, Muro, Sa Pobla, Campanet i d’altres pobles. El meu padrí ens deixava a mi a un poble i a en Bernat de cas Canonge, que només érem uns bergantells, a un altre, abans de trencar l’alba. Record els dies d’hivern, gelat de fred m’arrufava a la porta de l’església fins que arribava l’escolà, quan encara era fosc, i anava a missa primera obeint el manament del padrí i, quan clarejava, a vendre s’ha dit! A les places practicàrem els números i milloràrem l’aritmètica que havíem après a l’escola; els dèiem, a les parroquianes: ” Hala, madones!, un plat dotze pessetes i dos cinc duros”, com si fos una oferta de rebaixes. Aleshores un duro valia cinc pessetes i els dos plats per cinc duros sortien més cars que comprats d’un en un. La gent quedava una mica astorada i qualque madona s’exclamava :” tu em vols enganar, mosset… -que no, madona, que no.” Bé, tot s’acabava rient i venent qualque plat més.

A Sa Penya vaig aprendre l’ofici d’oller i, com és propi, a manejar el torn, que no era elèctric com les rodes que tenim ara, sinó que el fèiem marxar a força de coces, rodava i rodava i el fang s’alçava entre les mans. Aquest temps que vos cont feien feina a l’olleria, a més dels germans de ma mare, el tio Bernat i el tio Tomeu, aquest darrer casat a cas Canonge, mon pare, el meu germà major Tomeu, mestre Antoni i mestre Pep de sa Botiga, tots ells mestres bons, i mestre Martí Viró, que era “El Fanguer”, aquest home era qui preparava el fang, que temps enrere es pastava amb els peus, però quan jo vaig començar a fer feina, ja es preparava fent voltar una somera a l’amauradora, volta que volta com a una sínia, fins que la terra i l’aigua es casaven.

Només empràvem terra vermella. La trèiem de ses Coves de can Guidet o Clots de sa Terra, que estan just entrant a Pòrtol venint de Santa Maria a la banda dreta de la carretera. La terra vermella de Pòrtol és una argila que té molt de
ferro, aferra molt bé i aguanta molt bé la calentor, això fa que sigui molt adient per fer estris de cuina que s’han de posar al foc, com és ara tota mena d’olles: cassolins, tresets, malaguenya, borda, mitja mà, sa de perol, sa quilo, sa setze, no, i encara n’hi ha més! olla amb brec, olla amb broc o cadafet, olles coleres, bielets, greixoneres planes amb quatre ansetes per fer es rostit… i altres peces com ferrades, ribells, moixines, cadufos, alfàbies… que es venien a les places de tots els pobles de l’Illa, i que tanta anomenada han donat al nostre terme, especialment al poble de Pòrtol conegut també com a “Poble de les Olles” o “Poble dels Ollers”.

La terra vermella, la trèiem a l’estiu a senallades. Baixàvem dins els clots amb el càvec i la senalla i venga omplir-ne una darrera l’altra, i enganxar-la a la corda i estira per amunt amb l’ajut d’una corriola. Havíem de parar esment què no es desembancalassin les parets del clot, ben dretes com espadats vermells. L’esboldrec de terra ens hi podia enterrar, com així va passar malhauradament una vegada, jo encara només era un nin, la paret s’amollà i quedaren davall la terra el tio Tomeu de cas Canonge i el seu cunyat Jordi, aquest quedà tapat i no el pogueren salvar; el tio Tomeu tengué més sort, va quedar amb el cap defora i el pogueren treure viu.

Els carros portaven la terra a cada olleria i allà començava el procés de preparació per fer-la fang:
Primer, la batíem damunt una era enganxant a una bístia un carretó de pedra, cilíndric i sense arestes, passava i passava per damunt la terra fins que la deixava feta pols. Llavors l’havíem de porgar i guardar dins el quarto de sa terra, on romania a l’aixopluc de l’aigua i del mal temps. I els més vells ens cantaven aquesta
glosa que molts ja coneixeu:
Val més anar a sa guerra
que ser mosso d’oller
que quan no té res a fer
hala, mosso, a porgar terra!

Venia després el procés d’elaboració del fang: el fanguer mesclava la terra amb l’aigua i deixava reposar la mescla dins unes piques aposta, la terra s’anava alliberant de pedretes, macolins i d’altres impureses, al cap d’un temps es tornava porgar fins que només quedava la terra vermella, humida, aferradissa. Havia nascut el fang, i del fang se’n tallaven els pastons que passaven a les mans del roder.

El procés d’elaboració de les peces era llarg. El roder, una coça darrera l’altra, feia voltar la roda i el fang es transformava. Les peces, crues, havien d’eixugar a l’aire lliure, s’havien de llisar, envernissar i algunes pintar per, finalment, enfornar en el forn morú. Aquesta darrera feina era -i és encara ara- una feina molt delicada, requereix manya i enginy ja que s’ha d’aprofitar molt bé l’espai, les peces no s’han de tocar perquè no s’aferrin i les flames de foc hi passin per mig, una feina, la de compondre, que podia acabar amb una trencadissa… Amb tot ben compost arribava l’hora de pegar-li foc. La cuita durava una vintena d’hores, el forn s’anava encalentint lentament fins que un infern de foc esclatava en el seu interior.
Cremàvem clovelles d’ametlla i moltes feixines de pi, d’estepes i mates que els homes, les dones i els al·lots arreplegaven de les garrigues dels voltants, Son Seguí, Pontiró, Son Caulelles… allà romanen com un solc dins la roca les ginyes dels carros que en donen fe. Era el foc a la terra, que enduria el fang, i fum en el cel que s’estenia per damunt les teulades del poble. El fang canvia de color mentre es cou fins que, en acabar, pren un color rosat transparent, com a de vidre.

Només, dic només ja quedava, en aquest procés tan llarg, deixar refredar, desenfornar -alerta ara més que mai a fer un esmorrell o una trencadissa- ferrussar i ordenar “es gènero” per dur-lo a vendre, i era llavors quan resàvem un altre

“PARENOSTRO A SANTA LLÚCIA
PER A QUÈ ES PUGUI VENDRE AIXÍ COM SIA”.

L’olleria era un lloc de feina més bé solitari, érem els qui hi fèiem feina, però no vull passar per alt que per sa Penya, a més dels compradors ocasionals, hi passà don Bartomeu, el mestre que vaig tenir a l’escola, persona il·lustrada que,
moguda per un interès i una sensibilitat especial, provà un parell d’estius de manejar el fang i fer peces al torn. També es deixava caure per allà en Mariano Iglesias, fotògraf de professió, que s’establí amb la seva família a can Moraduix, a Pòrtol. Les fotos que va fer per l’olleria encara les guard com un testimoni molt estimat d’aquella època de la meva vida… Us vull manifestar, molt especialment, el record entranyable que guard d’En Benet Mas, de Son Montserrat de Santa Maria, a qui enguany ha estat dedicada la Fira del Fang. El tenc per un bon amic amb qui vaig compartir moltes converses, moltes hores de feina tots els dies que passàrem junts per fer el forn que ara tenc a ca nostra, en Es Porxet, on hi deixàrem gravat l’any que el férem -1976- en Benet, Mestre Tomeu Coix i jo mateix. Vaig tenir ocasió de tractar-lo i de conèixer-lo bé. En Benet era un home que treballava la terra vermella amb les mans, l’aigua i el foc d’un esperit inquiet.

Tota la meva vida l’he dedicada al fang. Si no ho heu de dir a ningú, vos diré que fa una quarantena d’anys faig cada any les gerres que els margalidans rompen per la festa de La Beata i, si les matemàtiques no em fallen, n’hauré fetes entre cinquanta i seixanta mil. Mirant de cap enrere he pogut veure com les olles i greixoneres resistien primer la invasió del metall i després la del plàstic.

L’ofici d’oller es manté viu amb molta de pena i més esforç, ja no tenim les denou olleries que record haver vist, són l’arrel del nostro poble i deman per totes elles i per la gent que hi va fer feina una petita memòria: Ca N’Esteva, sa Travessa, can Maceo, can Pericàs, can Monjo Fondo, can Pitxon, can Palou, can Tiet, can Rigo, can Miquel Serra, can Montserrat de sa Cabaneta, que no ens fugin de la memòria les olleries que ja no hi són; tanmateix, encara tenim al nostre terme ollers i olleres, gerrers, siurelleres… i veig cada any, des que la tirà endavant el regidor Bernadí Homar i la inaugurà el batle Guillem Vidal fa vint-i-vuit anys, com ens arreplegam la gent del fang entorn de la Fira, la Fira del Fang, fita important dins el món de la ceràmica, el ressò de la qual ha escampat el nom de Marratxí pertot arreu.

Als meus anys ja una mica cansats tenc el goig de veure encara treballar els obradors de Pòrtol i sa Cabaneta, de veure un bon grapat de joves, ells i elles, que, a pesar de totes les dificultats, han seguit les passes dels mestres vells. Són els hereus dels mestres antics i de madò Bet dels Siurells, que mantenen viva l’artesania del fang a can Vent, can Bernadí, sa Penya, sa Roca Llisa, can Vich, can Bernadí Nou, cas Canonge, can Pere Roca, Son Ros i es Porxet, on treballen les meves filles. Mans joves per a una artesania que, així com ha resistit canvis de modes, es perllongarà en el temps. Una artesania a la qual han donat nova saba engrandint-la amb l’elaboració de peces i de figures noves. Són els mestres joves, mestres i vertaders artistes – com a tals els hem de reconèixer- ells són els artistes que transformen el fang cada dia.

He volgut posar, amb aquest humil pregó, la meva vida d’oller als peus del Gloriós Patró de tots els marratxiners, la meva vida i la dels altres ollers amb qui tants d’anys he compartit l’ofici, els vells mestres que encara quedam i que tira tira ens n’anirem.

Als vostres peus, Gloriós Patró, romanen els mestres joves esperant la vostra benedicció, alliberau-los de tot mal, i a la Santíssima Trinitat, que és la patrona dels ollers, pregau que il·lumini els nostres governants perquè posin els mitjans necessaris per aconseguir la “denominació d’origen” per a les peces treballades amb la terra vermella de Pòrtol, a les gerretes brodades i per als siurells, perquè protegeixin l’artesania que dóna nom al nostre poble i que ha escampat el nom de Marratxí arreu del món.

Que molts anys puguem escampar les nostres peces de fang a la plaça de Sant Marçal i a qualsevol racó del món, que neixin infants amb les mans amarades de terra vermella, que els nins puguin jugar a “cucanyes” rompent olletes tarades, marratxiners, molts anys, que Sant Marçal ens guard i que el foc de les festes que humilment acab d’encendre ens doni una cuita plena d’alegria i de germanor, i ara sí ara començam la trencadissa de les festes de Sant Marçal. Moltes gràcies.

Isidre Amengual Amengual, oller

Juny, 2012.

[Isidre Amengual Amengual, Mxp, I ’17]

[SEGUEIX L’ACTUALITZACIÓ DIÀRIA DE MARRATXIPÈDIA I ELS SEUS RÀNQUINGS MITJANÇANT LA NOSTRA PLANA DE FACEBOOK]
(Visited 37 times, 1 visits today)

546total visits,1visits today