Notes autobiogràfiques de l’ “Escolanet de Sant Marçal”

Jaume Fernández Balaguer   –  “En Jaume Balaguer”

Vaig néixer a Palma el 22 de maig de 1964 a la clínica Mare Nostrum. Fill de Francisco Fernández Puigserver (Palma: 29/06/1928   + 24/07/2016) i de Maria Balaguer Cirer ( Palma  22/06/1931   + 19/01/1977), casats el 24 d’Abril de 1958 a la Seu Catedral de Mallorca. Som dos germans, Rogelio (1960) i jo.

Tal vegada perque a sa Cabaneta hi havia varis Fernández, que jo recordi, de sempre els amics/gues. m’han dit “En Jaume Balaguer”. De fet si demanaves per en Jaume Fernández no el coneixien, en canvi, com a Jaume Balaguer me coneix tothom.

(Foto: La família Fernández-Balaguer devers els anys 70)

La meva infància vá transcórrer entre sa Cabaneta i sa Calatrava,a Palma, a casa de la Mare de Mumare. Al mateix carrer de sa Calatrava hi havia tres famílies que acabaren essent cabaneteres i portolanes: Francisco Fernández i Maria Balaguer  (de can Balaguer); Pep Segura i Maria Bisbal (de ca sa Cadirera)  i Enrique Massanet i Margalida Seguí  (de ca Na Sopes). Les tres famílies vivien al carrer Porta del Mar de Ciutat.

La meva Mare estava malalta d’una enfermetat incurable i en Pep Segura (de ca sa Cadirera) va comentar a mumpare que a sa Cabaneta llogaven una casa al costat de la que havien llogada ells i tal vegada anés bé a la malmesa salut de mumare. Així ho varen fer i els meus Pares es traslladaren a sa Cabaneta, al carrer Rector Llompart (avui Cristófol Llompart), núm. 8, només a dues cases d’on vivia el matrimoni Segura-Bisbal. El propietari de les dues cases era el mateix, Rafel Nadal (de can Barra d’Or). Avui en dia, la casa a on vivíem està reformada i hi viuen les nétes d’en Rafel Barrad’or.

La meva memoria només dóna a veure com si fos ahir, els múltiples vitges amb l’autobús d’en Calistro, de Palma a sa Cabaneta i tornada, de ben petit ja ho feia. Es podía anar ben tranquil desde el Bar Quito al carrer Aragó de Ciutat fins a sa Calatrava passant per el barri xinès sense cap problema. (Avui no es pot fer). L’ensenyança infantil o parvulari la vaig fer a ca ses monges franciscanes, al costat de casa nostra. D’allà vaig passar a rebre classes a l’escola que tenia a sa Cabaneta dona Maria Magdalena Solivellas Nicolau, a casa seva mateix. Després d’això ja passàrem a les escoles de la plaça d’Espanya de sa Cabaneta, a les ordres de D. Andreu Bestard Santandreu i de D. Rafel Rigo Santandreu, acabant els estudis amb ell i amb D. Miquel Canyelles, que llavors fou director del col.legi Costa i Llobera de Pórtol.

De sempre vaig conéixer mumare postrada al llit, rares vegades s’aixecava, de fet durant la seva curta vida la desahuciaren moltes vegades els metges de Son Dureta a on sovint havíem d’anar pels agreujaments del seu mal estat de salut. A sa Cabaneta tenia cura d’ella D. Guillem Massot, a la seva cara es reflectia que tenia davant una dona molt malalta i de la que no esperava ni ell ni cap metge una millora. El seu cor va aguantar fins el 19 de gener de 1977 que ens deixár. 

Les visites de casa solien esser sempre les mateixes (a banda de la família), les del metge (D. Guillém Massot), les del rector (D. Joan Ferrer), i les de les monges franciscanes que tenien el convent molt a prop de ca nostra al mateix carrer.

Als 6 anys vaig fer la primera comunió a la parròquia de Sant Marçal, aquella fita vá fer que mumare demanés a D. Joan Ferrer Alemany, rector de San Marçal, si jo li podria fer d’escolanet, cosa que a mumare li feia molta il.lusió, i així va esser desde 1970 fins a 1982.  Tota aquella experència com a escolà i com a Sagristà, anys després (2020) me va animar a escriure “L’Escolanet de Sant Marçal (relat d’un Marratxiner)”. Un llibret molt senzill però que sembla que va arribar al cor i a la memòria de molta gent, ja que la primera edició es va esgotar i es va reeditar. No només va tenir èxit a Marratxí, sinó que a Ciutat, a pobles de tot arreu de Mallorca i a Barcelona també n’hi tengué. D’ell en va donar notícia en Raphel Pherrer (Última Hora). Toni Rotget, (Entrevista a Ona Mediterránia) , el departament de Cultura de l’Ajuntament de Marratxi (Revista de Marratxí), i d’altres.

Des de ben jovenet em vaig veure obligat a aportar cèntims a casa, era ben conscient que feien falta. Vaig fer varis tipus de feines per guanyar quatre duros que aportar… Repartir diaris amb Mumpare i el meu germà, arrabassar herbes a vint duros l’hora, fer plantilles amb mumpare a casa nostra, fer d’aprenent d’electrònic amb un home molt bona persona de sa Comuna de sa Cabaneta… D’aquesta darrera feina tenc dues anécdotes: -Anàrem  a Son Banya a muntar una antena i de broma ens tregueren un ganivet, i una mica més i m’acub. – Anàrem a muntar l’antena al Sr. Camilo José Cela, i no he vist res més antipátic i desagradable que ell.

 Quan vaig complir els 16 anys i veient D. Joan Ferrer que la situació econòmica de casa estava molt agreujada per tants de viatges a Son Dureta, medicines, etc… Me va oferir treballar a la “Librería Religiosa Selecta”, que ell mateix havia fundat al carrer de Sant Felip Neri, de Palma.  Allà vaig tenir contacte amb pràcticament tot el clero de Mallorca, tots els preveres de l’illa, anaven allà a comprar llibres, música, missals, i altres ornaments per a les seves parròquies. Vaig fer una quantitat d’amics impressionant que perdura a dia d’avui. Per aquella llibreria passaven tots els més anomenats membres de l’Església de Mallorca, i d’altres que no ho eren però que coneixia tothom: escriptors, autors, músics, polítics…  Jo mirava d’ésser amable i cordial amb tots i allò va fer que, quan va acabar el meu contracte a la llibreria i sense poder renovar-lo, -la PPC  (Promoción Popular Cristiana) que administrava aquella xarxa de llibreries, estava tancant locals arreu de tot l’estat- Només feia dos dies que m’avia apuntat a l’atur, quan va anar a la llibreria el P. Sebastià Barceló Nicolau T.O.R., secretari del col.legi de Sant Francesc. En veure que jo no hi era va demanar per mi i al dia següent ja estava treballant al col.legi de Sant Francesc de Palma com a conserge, mentre estudiava d’auxiliar administratiu.

Me vaig casar molt jove, amb 18 anys, pensant que la presència d’una dona a casa nostra tornaria l’alegria al meu pare qui l’havia perduda amb la mort de mumare, però ni aquell fet va tornar a fer riure amb ganes a un home amb el cor destrossat des de la partida de la meva mare i que li va perdurar, passant  tota la vida deprimit  i trist. Al final va optar per recluir-se a la Residència de la Bonanova de Palma, a on va passar la resta de la seva vida.

A mi, el meu sogre me va oferir provar d’obrir un negoci a Extremadura, a Valdivia (Badajoz), poble de la meva dona, i així ho vaig fer, marxant a viure allà l’any 1990.

Les coses no anaren com pensàvem i anys mes tard, el 1995  m’oferiren desplaçar-me a Barcelona, exactament a Sant Boi de Llobregat, a on vaig treballar a Mecalux, una empressa dedicada al muntatge d’estructures metàl·liques. Era una feina feixuga però també viatjaves molt i allò m’agradava; viatjava a moltes ciutats de l’estat, a França, i inclús m’enviaren de “jefecillo” a fer un muntatge a Palma ja que coneixia el terreny.  Férem el muntatge a un comerç del carrer 31 de Desembre i vaig tornar a Barcelona. Aquella feina no acabava d’ésser el que jo cercava.

 A l’hospital “Benito Menni” de Sant Boi de Llobregat, ciutat a on vivia, sempre hi feien falta auxiliars d’infermeria i vaig posar-me a estudiar. Un cop acabats els estudis hi vaig començar a treballar. Es un centre assistencial en Salut Mental i pensava que hi duraria poc jo allà, ja que, per desgràcia, veies de tot i molt. Però de cada dia tenia més ganes d’aprendre i d’ajudar en el que pogués aquelles persones malaltes mentals que molt sovint estan deixades de les mans de Déu i a la seva sort. M’hi vaig encarinar i allò va fer que seguís estudiant i aprenent d’ells i amb ells. Anys després obriren la planta de psiquiatria de l’Hospital General de Granollers, tots els empleats que hi havien d’anar a treballar venien sense haver estat mai treballant a un hospital psiquiàtric i m’oferiren anar allà de “veterà” i ensenyar als nouvinguts. A mi m’anava beníssim tenint en compte que havia anat a viure a Sant Celoni (Vallès Oriental), i Granollers estava a només 40 km. I no com Sant Boi, que me feia fer transbordament de tres trens d’anada i tres de tornada diàriament. 

Anys més tard vaig tenir un accident greu a la feina que va fer que m’haguessin d’operar l’esquena, i amb allò va acabar la meva vida laboral. Me concediren una pensió d’invalidesa l’any 2006.

Després de divorciar-me, me vaig tornar casar, i tenc quatre fills i dos néts.

[Jaume Fernández Balaguer, Mxp, VI ’21]

(Visited 106 times, 1 visits today)