Antoni Canyelles Palou, de Son ROS, PO

 La infantesa la record bé i bona. Fins als 9 anys vaig ser a Pòrtol, llavors a Sa Cabaneta, que fou curta perquè aviat me’n vaig anar a estudiar a la Porciúncula, on estava intern i només tornava cada quinze dies, a partir del dissabte migdia fins a dilluns dematí.

La padrina d’aquí sempre estava amb els animals i sempre anava malcarada, record que un pic la va mossegar un conill i la varen haver de dur al metge.
També record la tia Maria RAMONA que feia herba per tot per donar menjar als animals.

Teníem pocs veïnats. Vivíem a can Pep GRAN [c/de Sant Jaume] i hi havia poca gent devora. 

M’enrecord quan varen obrir la botiga de cas LLETER; allà vaig menjar un “danone” per primera vegada en la meva vida, anava en pot de vidre.

M’enrecord molt de la família de l’amon Colau, la casa que fa cap de cantó entre el 18 de juliol i el c/Escola (o també ca l’amon JORDI, que era el malnom de la dona d’en Colau, na Margalida)

M’enrecord de la fàbrica de rajoles de sa FONT, que l’amon Colau hi feia feina.

I els veïnats, madó POLIDA, i en PARRÓ, i l’amon SENSA.

I entre cases i cases, a ses ROTES hi havia eres. L’era de l’amon GREGORI, la den JUST, la d’en MIQUELÓ, la de can QUELET, la de cas TORD, la de l’amon RAFEL, on hi va haver un cotxe antic molt de temps on anavem a jugar. En batre hi havia molta pols però era molt “guapo”.

Llavors a sa Cabaneta vaig viure devora l’era de can BARRA d’OR, que ja ha desaparegut; allà hi batien amb dues bísties, a Pòrtol només amb una.

 No tenia cosins, perquè vivien a Palma. De molt petit ja varen deixar de fer matances; nomes redord haver-hi anat un pic, a ca nostra.

Tenia els amics de la zona, que eren en Miquel NOFRE, en Martí TRO, en “PEPÍN”, i llavors un poc els de can PERET, en Fernando GARGALLO; en Tomeu CANALS.
Jugàvem principalment a bolles, sobre tot a rotlo, quadre i cocó
També a fer cabanyes, llavors venien els més grans i les mos tomaven.

Hi havia el dia d’ortigar, que devia ser pels Darrers Dies, abans de Quaresma. Una vegada me va tocar a mi i em varen deixar unes cames terribles. El cap de la colla era en Toni MATXO. Possiblement és perquè havia travessat la frontera que separava Pòrtol de ses ROTES.

De l’escola record molt dona Maria. No vaig anar mai a ca ses Monges. I amb ella vaig aprendre a llegir i a escriure. Els meus dos “tutors” infantils, que m’acompayaven a ca nostra -vaig començar als dos anys- eren n’Antonia de TETUAN (Comassema o Alaronera) i en Sebastià CATALÀ. Ella va ser la primera consciència que vaig tenir de la mort, va morir molt jove, d’accident. Jo ja vivia a sa Cabaneta, però vàrem pujar a Pòrtol, a ca ses Monges, perquè l’església estava esbucada i feien la missa al pati. Me’n vaig adonar que la mort era una cosa possible i irreversible. Va tenir un accident, un cotxe la va atropellar i em va saber molt de greu perquè erem molt amics. Devia tenir jo 11 anys.

A l’escola usaven tècniques repetitives. Una vegada va passar un helicòpter -devia ser dels americans- i vaig anar a la pissarra i el vaig pintar i dona Maria va deixar el dibuix sense borrar varis anys… 

John Smith era un anglès que venia a escola amb noltros. Li varen donar la culpa una vegada que es va rompre el “botijo2; no havia estat ell, però en va tenir la culpa.

Llavors varen venir els americans, me record del primer negre que vaig veure, abans del de can Matons. I també de la primera “Polaroid”, aleshores novetat que duia un dels seus caps. Me va agafar un negre i me va posar a becoll per fer la foto. Feien fotos amb els nins petits.
Varen pintar l’escola. Era la primera vegada que veiem “rodillos”.
Després va venir don Fernando. Duia traje, molt elegant. I castigava molt, Xerrava només es foraster.
Amb don Jaume hi vaig estar mig curs. Vaig estar content de partir, tot eren vergades.
A sa Cabaneta record els veïnats d’aprop, sobre tot don Pere SUREDA, que em duia amb la vespa, que hi duia com un cavallet per dur els quadres, però que també li servia per pintar. El veïnats d’aprop eren n’Andreu Isern, en Joan ROCA, en Biel de sa BOTIGA NOVA. A sa Cabaneta hi havia molt poca gent, llavors. La gent anava a missa d’una manera dierent; era mes enfora i podien fer una passejada

Allà hi havia dues escoles, la de Sant Marçal i la pública. La de Sant Marçal pareixa com a privada. Anava a la pública, amb don Andreu; sempre el vaig tenir a ell. Era l’únic que hi havia. Només hi havia una aula. A Sant Marçal ja hi havia don Rafel.

No tenc record dels Reis. Mon pare i ma mare em duien regals, o llibres o capses de pintura, no hi havia altra casta de regal.

Vàrem fer la primera comunió a l’església vella, i record anar a recollir l’estampa a la rectoria vella. I ho record perquè tenc les fotos, que t’ajuden a recordar.
Record n’Iglesias, el fotògraf, que era per allà, i en va fer de generals, però les meves les varen fer uns cosins meus. Record el banquet que varen fer a ca nostra, a can Pep GRAN, de xocolata i ensaïmades-
No vaig anar a preparació perquè el primer dia una monja me volia posar una injecció, deia, perquè m’havia enfilat a la paret; les injeccions me feien molta por i no hi vaig tornar.

Més envant, record la màquina de Vich que empenyia per tomar l’església.

El primer llibre que record es “Viatge al centre de la terra”, de Jules Verne, i recomanat per mon pare, que era un fan de Juli Verne, no pels mestres. Ell, durant les nits que passava devora el forn, a les ràdios feien literatura oral, teatralitzacions de diverses obres, com coses d’en Verne o “Episodios nacionales” de Galdós. Mon pare sempre escoltava això.

 Sempre vaig voler ser oller, però no com els meus pares, sinó diferent. Sabia que em podia interessar fer altre tipus de cosa, però sempre en aquests temes.

El Cine de Pòrtol era més la bulla que fèiem que el cine que podíem veure. Record una pel·lícula, però a l’Augusta de Palma, que era “Tora, Tora Tora”, de la segona guerra mundial.

Vaig anar al concert del Duo Dinámico a l’estadi Balear. Devia ser el meu primer concert. No és que m’agradassin, però els meus pares hi varen anar i m’hi varen dur.

Gràcies a un professor de Música de la Porciúncula, hi va haver molt de temps que vaig odiar la Música.

Un dels menjars que sempre he ansiat i no sempre he tengut possibilitat de menjar-ne és la xocolata. Sempre m’ha fascinat. Actualment en menjo poquíssima.
I record el meu odi a tot tipus de llegum, no pdia. Vaig aconseguir estar quatre anys intern sense menjar mongetes. Subornava al qui fos per tal de no menjar-ne. Avui, menjo de tot.
El menjar habitual que més m’agradava era la sopa de brou.

Pòrtol, el record espaiós, molt. Això ha canviat. Vaig conèixer casi tots els carrers sense asfaltar. El carrer de sant Jaume, on vivia, en ploure era un autèntic torrent.

A sa Cabaneta ho vaig trobar com a més familiar, era com un betlemet, totalment difernet de Pòrtol. Ara també ha canviat per a mal. Passes per allà i pareix un poble fantasma, no veus a ningú.
En es Campet hi anàvem a jugar a futbol amb don Andreu, que era molt aficionat a aquest joc. Pel demés, era un solar brut.

Al Villanet no hi anàvem a jugar. Era la “ciutat prohibida”, crec que totes les famílies en tenien una idea de repressió; ho associaven a determinats fets. No tenia amo ni senyor, allò, però inconscientment ningú no s’hi acostava. Ja ja ho vaig veure en ruïnes.

[Antoni Canyelles Palou / BMM, Mxp, II ’17]

[SEGUEIX L’ACTUALITZACIÓ DIÀRIA DE MARRATXIPÈDIA I ELS SEUS RÀNQUINGS MITJANÇANT LA NOSTRA PLANA DE FACEBOOK]

(Visited 105 times, 1 visits today)

662total visits,2visits today