Antoni Palou Vich, de can FLOR, PO

 Vaig néixer a can FLOR, i sempre hi he viscut.

La meva infantesa va ser la normal d’un nin dels anys quaranta, encara que jo era molt malaltís. Als nou o deu anys vaig voler anar a collir ametles -a ca nostra no ho volien, però varen consentir- i vaig començar a engreixar. Però de petit havia estat molt malalt.

El metge RAFELINO em va surar de “Ceregumil” i qualque moment es pensava que no arribaria a l’endemà. Se va equivocar. Peró de tan malalt que estava, i em movia poc, vaig arribar a perdre el caminar i tot.
Tenc una anècdota del metge RAFELINO. Quan jo estava malalt ell venia molt. El meu quarto era a la sala i hi havia una finestra amb barrerons. Un dia el meu germà Pere, no sé perquè, va aficar el cap enmig dels barrerons i no el podia treure. El metge RAFELINO li va dir que no es posàs nerviós i que així com havia passat el cap el podria treure, i per demostrar-li, ell mateix va passar el cap per un altre barreró i llavors no hi havia manera de sortir-ne. Jo m’esbutzava de rialles.

Una altra anècdota, aquesta amb la monja, era que va venir a posar-me una injecció a l’anca. I abans de clavar l’agulla va començar “Pare nostre, vos qui estau” i la va clavar. Em va fer un maler. L’endema va fer el mateix i quan vaig sentir “Pare nostre” la cama va començar a moure’s i no hi va haver manera d’aturar-la i de poder-me posar la injecció.

La primera comunió la vàrem fer tots dos, amb la meva germana Catalina, amb don Joan Vich. També hi havia en Toni CANONGE i en Toni FERRER. Mos varen fer una foto devora can FLOR; va venir un fotògraf que duia la màquina al coll i ens va fer la foto a l’actual plaça de can FLOR.

Aquests dos i en Xisco de Son PIZÀ eren els meus amics. Jugàvem a futbol. Però el meu company principal en aquell temps era en Martí des CÉRCOL, germà de l’amo en Joan de can CROSTA.  Li deien així perquè feia córrer un cércol amb la mà. Va morir de tètanus.
Amb l’amic del CÉRCOL jugàvem a de tot. Vivia a cas CARRILER, allà a on hi havia hagut sa Falange.
Jugàvem a bolles, a la baldufa, amb el cèrcol, i amb la pilota. Principalment era amb ell, perquè el tenia a dues passes.

Els Reis no em varen dur cap joguina mai, ni a mi ni a sa germana.
Posàvem garroves i faves dins una sabata i ens duien regalim, caramels, confits i llepolies d’aquestes, però mai cap joguina. Ni una.

A can Xesc AIXALÓ hi havia Acció Catòlica, hi feien reunions. En Tomeu RIGO, germà fadrí de son pare den Tomeu RIGO actual, i en Pere COSTELLA contaven que hi havia un capellà Parets, de Santa Eugènia, que allà els va mostrar una caixa plena d’armes -pistoles i fusells- que tenia dins aquesta casa. Varen fugir escapats.

 Vaig començar a escola a ca ses Monges, però hi vaig estar poc temps. Llavors vaig anar amb don Bartomeu [Rigo], un mes o dos, i llavors amb don Rafel [Salvà], i sempre vaig anar amb ell. Amb dos o tres llibres -enciclopèdies- ho vàrem aprendre tot; més que ara.
No és que tengués bon cap, però no me’n vaig anar mai a jeure sense haver après la lliçó de l’endemà. Una vegada va venir l’inspector i el mestre, per quedar bé, me va fer sortir a dir la lliçó, però jo, per nervis o pel que fos, no vaig saber res, i ho sabia, però no em va sortir. El mestre em va dir de tot. 

Quan anava a escola, que era petit, arribàvem a ca nostra i un havia d’anar a fer herba i l’altra havia d’anar a comprar, no com ara que els duen amb cotxe a l’escola.
Anàvem a cas FERRER o en es FORN. La madona del FORN no et donava canvi mai… “Jas aquesta poma, sempre va bé… Jas aquesta taronja, sempre va bé…”

Menjava ciurons o llenties, i sopes, bullides o escaldades. Teníem gallines i conills, però en menjàvem pocs perquè no es podien estojar perquè no hi havia geleres. Sempre he estat menjador i m’ha agradat tot; això ha estat la meva salvació.

Vaig veure el primer cinema a can PEROT, era cine mut; llavors ja no, d’una sé que deia “A la lima y al limón“.

He vist fer els carrers d’Albert Castell i Verge del Carme; abans de fer-los estaven plens de fullerots de moro.

Per acabar he vist, i hi he entrat i hi hem jugat, tres refugis del temps de la Guerra. Un a davant cas FERRER, un devora es banc que sortia cap a can MARÇAL i l’altre devora l’església.

.

[Antoni Palou Vich / BMM, Mxp, I ’17]

[SEGUEIX L’ACTUALITZACIÓ DIÀRIA DE MARRATXIPÈDIA I ELS SEUS RÀNQUINGS MITJANÇANT LA NOSTRA PLANA DE FACEBOOK]

(Visited 121 times, 1 visits today)

605total visits,2visits today