Antònia Canyelles Dumas, de ca s’ARRACONER de Pòrtol té 65 anys. Va néixer dia 15 de setembre de 1951. Fa poc s’ha jubilat com a treballadora familiar i auxiliar de clínica, treballs que ha duit a terme els darrers anys; abans s’havia dedicat a tota una sèrie d’altres coses. Col·laboradora i ben disposada fins abaix, és molt expressiva i directa, característiques que es reflecteixen en els seus records, espontanis del tot i amb un llenguatge ben viu, propi i particular.

RECORDS d’INFANTESA
La infantesa la record, a la meva manera, molt bé. Però també vaig tenir coses en contra, sobretot d’alguna persona familiar.

Amb la seva padrina jove i la seva mare, a València.

De petita vaig tenir la padrina de ca s’ARRACONER que no em deixa massa bons records. Per part de mare, la padrina la vàrem coneixer sempre malalta, amb Alzheimer, i va morir a 64 anys i no vàrem poder gaudir d’ella. El padrí matern era selecte, ROSSEIÓ, llegidor, que et donava gust. El padrí matern va ésser “el no va más”, vividor, al seu aire, “mujeriego”, però un encant d’home. Em feia bollit de cap de xot, que no n’he menjat de tant bo a la meva vida, amb unes patates així de grosses.
Tenia davant ca nostra madò Esperança CORONELLA, una doneta super. Quan s’estava morint deia “anau a cercar n’Antonia”. Ens adoràvem mútuament.
Llavors tenc molt bon record de na Margalida de ca n’ENRIQUETA, la dona de Miquel CATALÀ. Va ser una persona que es va casar, va venir a Pòrtol i no coneixia ningú, i jo era una encruia de sis anys, i em vaig trobar tan bé en aquesta casa… Son pare era garriguer de Son Segui i feien cada any una paella allà i jo hi anava sempre. Conec tots els germans de na Margalida i a tots estim amb bogeria. Érem com a una família, de sempre.
Vaig anar una vegada amb una germana de la meva padrina, de s’Arraco, a Lluc. Ella ja tenia cinc o sis nétes, però m’ho va dir a mi per anar-hi, la record amb una espècie de devoció.
Amb les plastiqueres de cas BUGERRÓ vaig agafar-hi molta d’estimació, ens vàrem estimar molt. Era aquella gent que na Marieta va morir cremada. Jo a aquesta gent les vaig estimar amb bogeria, i ja no els he vists mai més, però no els he oblidat mai en la meva vida.

Tenia bones amigues, na Catalina SANTA, Canyelles Piza; n’Àngela de cas FERRER, na Margalida Coll, na Francesca Munar, na Cati Comas… Era amiga amb totes, però na Catalina SANTA i n’Àngela eren especials, amb na Catalina, encara ara.
Per jugar, agafàvem una fulla de moro, fèiem de carnisseres i tallàvem costelles i de tot.
En tenir onze o dotze anys no jugàvem precisament a pepes, ja teníem festejera i una d’elles estava xiflada per un cosí meu.
Amb na Catalina seguírem anant a collir oliva, l’època que vaig passar més gust de la meva vida; a collir ametles amb en Gaspar de cas TORD.
Llavors amb na Catalina SANTA, amb en Tomeu de can SIPERA i en Joan Nadal, ens bolejàvem un mitjà que hi havia davant can VENT, allà a on vivíem, devora can SIPERA i jugàvem sempre allà.
La mare de Joan Nadal, na Beneta MANYOLES, feia un arròs de brou boníssim, i a mi no gens l’arros, però aquell no sé què tenia i no n’he menjat d’altre igual.
La mare de Cati Comas de can NEO, era molt bona gent, de les poques que hi ha al món. Una doneta que era un àngel que sempre ens donava berenar, “que vols pa amb sobrassada o pa amb camaiot?” ens demanava, i tot d’una el tenia en marxa.
L’any de sa neu, teníem quatre anys, amb na Catalina CANTONA, i va néixer na Catalina PARRONA, filla de na Francesca i vàrem anar les dues de la ma a veure-la. Feia un fred que pelava i hi havia una nevada. Coses d’infants.

Escola, a ca ses Monges; de tot d’una amb sor Maria Clara, després sor Estanislava, després sor Maria de l’Empar -la persona mes dolenta que he conegut en la meva vida, per a infants-; perquè feia injustícies als infants, si un li queia bé, de tot, però si li queies malament t’ofenia davant tota la gent. I llavors sor Joana, amb les més grandetes.
Sor Joana era un sol perquè em volia fer una randa per a les mares i no en vaig fer, perquè no servesc per a això, i em va envergar un parell de bufetades. Però la record molt bé. L’estimava molt. Quan s’enduguren sor Joana vàrem tenir Sor Carmen i encara vàrem tenir Sor Visitacion. Amb elles va ser normal.

Els Reis, quan era petita, solia arribar el rei Coix, els principals no arribaven mai. I me solien dur una maleteta, mitja lliura de xocolata i dues o tres coses. I un any me varen dur una pepa de cartró que ma mare li havia fet un vestidet tot plantós.
Quan vaig tenir tretze anys, els primers reis que varen fer a la plaça de Pòrtol, els Reis em varen dur una pepa així de grossa que li donaves la mà i quan caminava remenava el cap.

La primera comunió va ser “el no va más”, no sé els conviadats que hi havia, però me record que na Margalida FAVA va fer xocolata i ensaïmades, a ca nostra, Me record que inclús varen fer unes bossetes amb galetes, com si fos una novia; que llavors no s’usava molt a les comunions. Qualcú me regalava dues pessetes i qualcú 1’50. Fa 59 anys que vaig combregar!

Jo pensava en fer feina i guanyar doblers. Ni vaig voler estudiar ni res. El RACONER em va comprar una màquina de cosir.

Vaig anar fins a setze anys a escola, pero no vaig voler estudiar. Record “el Parvulito”, de tot d’una que llegíem.

Jo vaig fer comèdia a la plaça de davant cas TORD, que llavors era la plaça. Dins can RIBES me pintaren de regalim. La meva tia Francesca CURTA dirigia, na Maria de can PINET feia de mare i jo era la seva filla. No me record què es deia.
Vaig veure “Primer l’amor que l’herència”, i “Ses coves den Durí”. En GREGORI vell feia d’actor; na Magdalena PINSA, mare de na maria Canyelles TORRETES; en Tomeu PINSO. Jo era molt petita. Les feien per les festes del Carme

De les músiques, abans no me record, però la primera era la de “Cati, Cati“, quan fèiem reunions a can Miquel BARRANCÓ, que tenien una casa buida.

De gran volia fer feina a un Ajuntament, i va ésser una idea que me va durar sempre, tota la meva vida.

De menjar record molt bé aquell pollastre arrebossat que feia ma mare per Nadal, amb carxofa arrebossada i colflori arrebossada. Era boníssim.

Pòrtol era Pòrtol, llavors; era un paradís. Tothom es coneixia i tothom s’estimava. Ara no conec ningú.
Record que teníem uns rampins de treure poals de dins el pou i tothom venia a cercar-los i llavors els tornava. Tothom s’estimava, ens coneixíem de naixement.

[Antònia Canyelles / BMM, Mxp, I ’17]

[SEGUEIX L’ACTUALITZACIÓ DIÀRIA DE MARRATXIPÈDIA I ELS SEUS RÀNQUINGS MITJANÇANT LA NOSTRA PLANA DE FACEBOOK]