RECORDS d’INFANTESA

 Antònia Miralles Canyelles DELAIGO, té noranta-un anys. És de 1927. Nascuda a sa Casablanca, on hi passà, en concret a l’hort de can SIPERA, una cinquantena d’anys; de petita, de fadrina i també de casada. Fins que va néixer el seu primer nét, Guillem, no va tornar a Pòrtol, on viu actualment. Els pares eren portolans tots dos, Miquel Miralles Canyelles era de can DELAIGO i Maria Canyelles Roca era de ca na TANA. Va ser batiada a Pòrtol, on hi havia els seus padrins, Tomeu Miralles Roca de can DELAIGO i Antònia Aina Canyelles Roca CREUETES; i Antoni Canyelles Canyelles de can ROSSEIO i Antònia Roca Martorell de ca na TANA; tots de Pòrtol.

Antònia i Maria Miralles

“Record la infantesa molt bé, una bona etapa. A a ca nostra no hi havia problemes i la vaig passar molt bé. La meva vida era simple. Vaig estar a l’escola de sa Casablanca fins més grandeta; despres varen posar una escola pública, també a sa Casablanca i hi vaig anar fins als 16 o 17 anys. Com vaig començar a anar a escola era una escola normal, encara que fos a una casa que la varen fer per escola. Dona Rosita hi va estar fins que jo me vaig retirar. També hi va haver Magdalena Lladó. Perquè varen posar parvuls i més grans; una en feia a uns i l’altra, als altres.
Llavors coneixia mig Portol que estaven per allà baix. Hi havia els CREUETES; i els de la dona d’en Miquel Xic, els XALONS. També estaven hospedats per sa Casablanca. Deien XALÓ al pare de na Magdalena de s’Adrogueria [can XIC] i llavors l’amon joan XALÓ, que era de Pòrtol, i sa dona era de Sant Jordi. Hi havia en Joan XALÓ, en Bernat XALÓ i en Xisco XALÓ, tots tres estaven a la barriada de sa Casablanca.
Els meus amics eren de per sa Casablanca. Llavors, na Magdalena de can AIXALÓ, que era més jove, i se va casar amb en Miquel XIC.
Venia a Pòrtol a veure els padrins un pic la setmana. Tenia dues germanes, una va morir molt petita. Na Maria se va casar amb en Joan ROSSEIÓ. Érem dues geermanes i la mare de mon pare va quedar viuda molt jove, estava sola i la meva germana Maria va venir a estar amb la meva paadrina, perquè a més, a més havia de canviar d’aires perquè estava molt delicada.
Jugavem a botar i, amb nines, a fer escola i a tenir pepes.
Pels Reis, ma mare me posava a la finestra del quarto… Hi havia un paquetet amb qualque cosa. Una vegada els senyors de l’hort que estàvem me varen dur una pepa “aixi de gran” i va ser una festa, jugàvem amb la pepa i coses d’aquestes. El mati quan t’aixecaves trobaves un paquetet amb una joguina o caramels o el que fos, no és com ara.
Record els meus padrins i els tios. A Pòrtol coneixia poca gent, perquè hi venia poc. El meu fort era sa Casablanca. A vegades dinàvem als els padrins, però no sempre perque mon pare tenia feines a s’hort. I veniem a Pòrtol l’horabaixa, quan haviem acabat les feines.
Sa casablanca era el poble principal, allà hi havia una capelleta i anàvem a missa i llavors jugàvem, coses d’aquestes.
A l’escola vaig començar a llegir i escriure amb una mestra que li deien dona Magdalena Lladó, que va ser la meva mestra tot el temps que vaig anar a escola. Allà, els horabaixes teníem una estona i fèiem deures i ens ensenyaven a llegir, i també a cosir i brodar. Feiem ganxet, els horabaixes fèiem una hora de ganxet, o un tenia un tambor i ens ensenyaven a brodar.
Vaig fer la primera comunió i em varen vestir de blanc. I vàrem venir a fer la primera comunió a Pòrtol. Va ser amb don Joan Vich, en GELAT

Maria i Antònia Miralles

de Santa Maria. La vàrem fer amb na Maria de can ROS, na Jerònia RUBÍ i aquells quatre veinats de per alla, de ca sa padrina de can DELAIGO, al carrer Major.
No me va agradar quan va esclatar el Moviment, i llavors me varen dur a Pòrtol, perquè aquí a on estàvem era just a s’indret de s’Aeroport, a la carretera de Manacor, i era molt perillós. I a la meva germana Maria i a mi ens varen dur a viure a Pòrtol, a ca la padrina de can DELAIGO, que era viuda; jo hi vaig estar pocs dies, però la meva germana Maria molt més temps. Allà hi venien els cosins Tomeu de can BIELÓ i Tomeu des CINE, i també n’Antònia, germana den Tomeu des CINE, que estaven per la Soledat, però ell tornà a Pòrtol quan es va casar.
El temps de la Guerra record que tenia molta por, perquè l’hort estava molt aprop de s’aeroport i tiraven bombes. I jo era allà. A l’hort teníem un refugi, sempre me n’ha recordat. Varen picar a un lloc que hi havia un figueral i hi havia com una muntanyeta petita i varen fer dos forats, un per entrar i un per sortir, i ens protegia de les bombes. A dins l’hort varen caure bombes; feien un clot rodó i enmig feia un foradet i allò era la bomba que havien tirada. Vaig veure trossos de metralla perquè dins el nostre hort en tiraren moltes, de bombes. Els horabaixes els soldats devien sortir i veies els soldats de Son Sant Joan que es passejaven per alla.
Ma mare tenia una tia que era modista, de Pòrtol, però vivia a sa Casablanca i un fill seu va haver d’anar a la Guerra i hi va estar molt de temps al front.
Allà, a l’hort, no tenia maldecaps i era feliç. La meva germana estava amb la padrina, a Pòrtol, i jo era sola, allà, amb mon pare i ma mare i tenia les amistats per allà.
El primer cine que vaig veure va ser a Sant Jordi, que hi havia un cine i algun diumenge horabaixa ens hi duien.
De petita feien verbenes, però jo era petita i no hi anava; les primeres músiques que record són les dels Javaloyas, ja més envant.
A canostra no vaig massar mai gana, perquè a l’hort sembraven de tot. Feien pa i hi havia na màquina per fer sopa. No vaig passar fam, no sabia què era, passar fam. Ma mare tenia un forn i feia pa, i coques. No ens va faltar res mai. Un dia menjàvem arros, l’altre fideus, l’altre sopes. I algun pic repetíem alguna cosa.També torraven cacauets, que a s’hort en fèiem. I fèiem cocarrois i coques.
A Pòrtol hi havia quatre carrers, i quatre cases. Ha canviat molt, és molt diferent de quan era nina. Aquesta casa -[c/de la Trinitat]- la vàrem comprar mig feta perquè mon pare quan veina a veure les padrines, venia amb un carruatge i una bístia. I va comprar aquesta casa mig feta per tenir un lloc on poder deixar les bísties. I era com un buc, encara me’n record.
En aquell temps hi havia molt poques coses, sols no hi havia res. Anaves a escola. Els diumenges t’arreglaven, anaves a missa i anaves a jugar un poc”.

[Antònia Miralles / BMM, Mxp, I ’17]

[SEGUEIX L’ACTUALITZACIÓ DIÀRIA DE MARRATXIPÈDIA I ELS SEUS RÀNQUINGS MITJANÇANT LA NOSTRA PLANA DE FACEBOOK]