El meu germà Pep

 No em resulta fàcil això de parlar, aquí, del meu germà Pep. Em referesc específicament a aquest dossier. Simplement perquè, més que res, segurament lectores i lectors esperau alguna cosa realment especial i, la veritat, vist des del meu punt de vista, el que pugui dir, el que conec, entra del tot dins la normalitat. En Pep i jo tenim una relació, cordialíssima, com la que pot existir entre dos germans qualssevol. Per molt llumenera que sigui de portes a fora i al marge de la seva talla intel·lectual, innegable d’altra part, de portes a dintre és un ésser humà normal, tal com els demés mortals. 

Heu de pensar que, al cap i a la fi, jo conec el meu germà “de tota la vida” i el tenc molt acostumat. No de bades també és el meu padrí jove. Quan vaig néixer, ell tenia setze anys i estava a punt de pegar el bot cap a Barcelona per estudiar a la universitat. Em diuen que li va fer molta il·lusió la meva vinguda al món –de fet, sempre ha estat molt infanter, i gaudeix fent bulla amb els petits de la casa, siguin de familiars o d’amics; amb mi mateix quan ho era, els meus nebots posteriorment i actualment, amb els renebots- i, d’altra part essent el gran de la prole sempre ha tingut un especial sentiment de responsabilitat envers els seus germans.

Els meus primers records d’ell tenen relació amb la dèria que tenia perquè deixàs d’usar el xumet. Quin entestament que hi duia… tal vegada pensava que així esdevindria gran més aviat, què sé jo. La qüestió és que em va fer bramar de valent un dia que se li va ocórrer tirar-lo damunt les teulades d’una caseta que hi havia a la terrassa posterior de la casa perquè així no hi pogués arribar. Quin disgust! Supòs que a partir de llavors ja vaig ser més gran i per això m’ensenyava cançons. Però… podeu creure que únicament record aquella favada castellana que diu “Cuando Fernado séptimo  usaba paletó” que es canta a l’estil del més nostrat “Una mosca volava per la llum” i es van modificant les vocals, unificant-les totes, de la qual cosa en resulten unes sonoritats si més no curioses. Idò, mirau per on, jo record el meu germà fent una veu i una cara estranyíssimes quan cantava «caanda farnanda saptama asaba palatá…”. No deixa de ser curiós que tot un estudiós del pensament i la llengua nostrada sortís amb aquestes coses. Devia ésser qüestió de l’època… Pensau que ens remuntam als inicis dels anys seixanta.

Un dia que anàrem a Ciutat, ell i jo, amb autobús, vaig tornar amb un vaixell de vela que m’havia comprat i ben aviat el vaig voler fer navegar dins el cossi, amb el resultat que es va desfer en peces perquè era de fusta. De la il·lusió al desengany. No guanyava per disgusts. I em sona que aquesta vegada es va enfadar. Coses d’infants, què voleu?

I encara un altre record d’infantesa – de la meva, sí, perdonau, però té una forta relació amb Ell-: Era a ca les monges franciscanes de Pòrtol, on havien anat tots els meus germans, -vol dir que no devia tenir sis anys- i sor Maria de l’Empar, que no puc assegurar que fos la que m’ensenyà a llegir i a escriure, però era la meva mestra en aquell moment i em va aidar a redactar alguns mots a una postal –precisament de la Verge de Montserrat… quina originalitat!!- per enviar-la a Pep amb motiu de la seva onomàstica. En sortir de l’escola vaig jugar una estona pel pati i es veu que vaig perdre el sobre. Ja devia ser a casa quan me’n vaig adonar que no tenia la felicitació que havia d’enviar al meu germà. De retorn al convent, la monja ja s’havia temut de la meva pèrdua. No record les circumstàncies concretes, però em degué donar una passada important, perquè sí que tenc molt present que a partir de llavors procurava evitar-la i, en concret, durant aquell cap de setmana vaig procurar no posar-m’hi a la vista, fins al punt que ni tansevulla volia acompanyar el meu germà Guillem al cor de l’església per por de no topar-me amb sor Maria.

La infantesa del meu germà, òbviament, jo no la vaig viure. Però com en tota família ben avinguda s’han perpetuat faules, llegendes i anècdotes. Com la que explicava que en Pep, de ben petit, arribava a tot el que volia de la taula, estirant amb les puntes del dits el tapet. Tal vegada vos farà gràcia saber que va ser vuitmesó i tothom pronosticava a ma mare que no el suraria; “era llarg –recorda ella- però tenia el cap petitó com una mandarina”.

Sé també que el germà segon, en Joan, amb el qual es duen poca diferència d’edat –devuit mesos, concretament-, era molt entremaliat i solia gaudir fent que els altres nins de l’escola s’aficassin amb en Pep, simplement per després veure com el germà gran –que d’entrada tenia molta paciència i no s’enfadava massa- arribava a espolsar-los de damunt ja empipat de llurs impertinències.

Facècies d’ells dos plegats n’hi ha una mala fi. Ja vos he dit que en Pep era un infant com els altres, que amb en Joan jugaven a pujar banderes fins que va venir mestre Biel “Algaidí”, autèntic símbol de la llei i l’ordre al poble –he dit que vivim a Pòrtol?- i va advertir els pares perquè allò podia ser perillós; devien pensar en possibles missatges xifrats que podien posar en perill la seguretat estatal. Encara avui ma mare –en ruta cap als 90 anys- recorda amb pèls i senyals el denominat “enterrament del falangista” en referència a una esplendorosa cantoria que ella va sentir qualsevol dia de la dècada dels anys quaranta pel corral de la casa i es va trobar amb una munió de veïnats –sempre nins; en aquella època “els nins no jugaven amb les nines”- encapçalats per Pep i Joan que, tot seriosos, cantaven les exèquies i, en processó, duien a enterrar un home de bulto vestit de falangista, que era un regal d’un admirador de ma mare del temps de la Guerra, que el va treure a una tómbola del Born. En un extrem d’aquest mateix corral no es cansaren de posar cubellades de fang i pedres per fer una espècie de caseta que ells anomenaren “el refugi”.

Conten per la casa que els meus germans grans varen protagonitzar una important destrossa de joguines, veritable tresor d’època provinent de la infància del meu pare, que per lo vist era molt curós amb els seus jocs. Gairebé tot el que va caure en mans de Pep i Joan, com en en cas del ja esmentat falangista, no va tornar tenir cara ni ulls. Com m’ha explicat alguna vegada en Pep “volíem saber què hi havia dedins”. Moltes d’aquestes joguines es trobaven a ca l’oncle Melcior, organista de Santa Eulàlia, que vivia al proper carrer d’en Morei, al mateix edifici on hi havia la secular impremta Guasp. A la part superior hi havia un altell, al qual s’accedia per una escaleta molt empinada, que tenia dues cambres, una amb llibres de l’oncle i l’altra amb un armari ple de joguines molt ben col·locades i un petit canterano que contenia diversos objectes que als seus ulls i al dir del germà Joan “era una font de meravelles”, com podia ser una pistoleta minúscula que tirava pistonets, un objecte de llauna amb un paper de vidre acoplat a una roda que treia espurnes o diverses capses de llumins fabricats a l’estranger que avui, quan ho recorden, els fa pensar que va ser una sort que no calassin foc mai. Hi havia també un instrument que els atreia especialment, una lira amb cordes metàl·liques, que tocaven amb una pua i era el primer que anaven a cercar, en haver saludat, cada vegada que visitaven l’oncle.

A Pòrtol tenien un teatret, herència del pare, que encara conservam un tant incomplet, que té decorats intercanviables i tenia personatges de cartró i, fins i tot, llibrets amb adaptacions d’obres clàssiques. Els servia per passar les hores i exercitar la imaginació. I encara aquesta activitat tenia la seva continuïtat a l’hora d’anar a jeure, quan dins el llit i amb el llum apagat es repartien el paper de diversos personatges i inventaven històries, que a vegades s’allargaven per espai de varis vespres, fins que un dels dos es dormia.

Una de les anècdotes més divertides fa referència als estudis de llatí i piano que rebien del rector del poble, mn. Joan Mateu, un poc abans de fer l’anomenat «Ingrés», previ al batxillerat de l’època. Vol dir que devien tenir entre set i nou anys. Resultava que no sempre tenien els deures fets i, per avançar temps, es turnaven a veure qui davallava primer del pis superior, mentre l’altre sortia per una finestra i baixava pel parral per anar a acabar la tasca pendent. La renyada, sens dubte, era pel primer que sortia i al qual exigien la presentació d’uns comptes que sovint no tenia enllestits.

Ells havien anat primer a les Franciscanes, a l’anomenada “costura”. Encara recorden la primera monja que tengueren, sor Maria Clara, i més envant sor Margalida d’Alacoc. Després passaren a l’escola pública de Pòrtol, amb don Bartomeu Rigo i don Rafel.  En Pep va fer l’ingrés als nou anys i va haver de demanar un permís especial perquè anava un curs avançat. D’ingrés i de primer de batxillerat es va examinar a La Salle, mentre que va fer segon i tercer també per lliure a l’institut Ramon Llull. Estudiava a casa i anava algunes hores a l’escola; el nostre pare el preparava en certes assignatures i l’esmentat don Bartomeu en altres.

A partir d’un moment determinat, la vida dels meus germans –aquí hi hem d’afegir el tercer, en Guillem, més jove que ells dos, i malauradament traspassat ara ha fet tres anys-  va transcórrer entre Pòrtol i Palma, on acabaren d’estudiar el batxillerat. Durant la setmana vivien amb la mare a l’entresol de la casa pairal del carrer del Palau, habitada a la planta noble pels tiets Marià i Mercè –sí, efectivament, els promotors de les tertúlies literàries d’anys enrere- i els caps de setmana anaven a Pòrtol on hi havia el pare amb la seva mare, la senyoràvia Antònia. En aquesta època començaren a freqüentar la biblioteca pública, que aleshores tenia la seu a Montision, tot i que ja feia estona que havien devorat una sèrie de llibres que hi havia a ca nostra. Havien començat –i qui no?- amb les Rondaies mallorquines per continuar amb revistes infantils provinents de la infància de mon pare i acabar amb novel·lística clàssica universal.

D’aquests anys i dins el context de lectures és l’anècdota, ja publicada a diversos llocs, que explica que en Pep, company de curs i classe de l’ex president Gabriel Cañellas, li va demanar mig pupitre per guardar –hi els llibres que ja no li cabien al seu.

Com el meu germà ha exposat públicament en diveses ocasions, tenim la sort de provenir d’una família amb una llarga tradició cultural. El repadrí Guillem, el padrí Josep i l’oncle Melcior conformen la saga dels Massot músics. Un altre mite familiar, Jaume Planes i Bernat, oncle-padrí del nostre pare, fou arqueòleg i bibliòfil, cofundador de la Societat Arqueològica Lul·liana i relacionat amb Santiago Rusiñol i tota una sèrie dels estudiosos de la prehistòria de finals del XIX i d’inicis del XX. El seu germà Pere, beneficiat de la Seu, també bibliòfil. La tieta Mercè, poetessa, amiga, admiradora i deixebla de Maria Antònia Salvà. El nostre pare, Guillem Massot i Capó, poeta i dramaturg, wagnerià impenitent, apassionat de la Música, la lectura i els llibres, que passà moltes de les llargues vetlades de postguerra llegint en veu alta tot tipus d’obres mentre ma mare, a la seva vora, arreglava la robeta dels fills. A la casa, d’una o altra manera, sempre vàrem estar rodejats de Música i llibres tenint en compte que, de les diverses procedències esmentades, es va arribar a arreplegar un nombre força important d’obres cabdals de la literatura, la llengua, la història i la cultura nostrades. Tot això va anar passant per les mans i la vista dels germans.

Precisament un capítol que va fer patir en Pep durant la seva adolescència té relació amb els llibres provinents de l’herència Planes. Els hereus de l’oncle Jaume ja havien venut la seva col·lecció de materials arqueològics, que actualment han acabat a la sala Planes del Museu d’Arqueologia de Catalunya. Però quedaven els llibres, algun d’ells de valor, incunables o primeres edicions d’obres encalçades pels bibliòfils. Aquesta segona venda va afectar el meu germà, que va haver de viure, impotent, la desfeta d’aquesta col·lecció, especialment pel que fa a alguns exemplars més destacables, sense poder fer res per evitar-ho.

Per contra, ja en aquesta època començava a fer provatures literàries, amb algun reconeixement extern. Recuper de l’arxiu familiar un sobre segellat a Llucmajor el 2 de juliol de 1956 i adreçat “Al joven poeta José Massot” al ja esmentat carrer del Palau. A dintre, una foto dedicada “al novell poeta Josep Massot, afectuosament” i una carta, ambdues de la poetessa Maria Antònia Salvà. El text diu entre d’altres coses: “Benvolgut amic: Aquí té el retrat que desitjava que és el darrer que m’han fet. No m’era oblidada de la petició de V., però se m’havia extraviat i fins ahir no el vaig trobar, perdoni. (…) comptin com sempre amb l’amistat d’aquesta pobra vella”. Entranyable.

Del mateix arxiu trec dos exemplars de “PREU. Organo (electrónico) de la R.D.I. del Preu de Montesión”. Una nota del número 3 –sense data- informa en pla humorístic d’un conclave de la R.D.I (tal volta república democràtica independent?) una de les activitats del qual és, ves per on, “39 palabras 39, poéticamente aderezadas por José Massot y Muntaner”. He de suposar que un comentari a la secció “Letras” sobre el premi Nadal 1957 signat per “Pepe” és del meu germà, que surt als crèdits com a redactor. En canvi al número 4-5 hi ha el comentari, en català, a “Poemes en quatre temps”, de Margarida Magraner que ja està signat com a Josep Massot i Muntaner.

Precisament quan feia Preu (Preuniversitari, després canviat per Cou –curs d’orientació universitària- i actualment equivalent a segon de batxillerat) va estudiar molt a la Biblioteca Pública, dirigida per Jesús García Pastor i es va interessar especialment pels segles XVI i XVII. També anava a la municipal de Cort, a la de la Diputació i a vegades a la que la Caixa tenia a la sucursal del carrer de Colon.

A partir de l’any següent la seva història ja és més coneguda. Començà els estudis de Filosofia i Lletres a Barcelona i al cap de tres anys entrà al monestir de Montserrat des d’on desenvolupa la seva trajectòria en varis camps de treball que ja estan a l’abast de tothom relacionat amb el món de la nostra cultura.

[Publicat a la revista Lluc, 2008, dossier especial dedicat a Josep Massot i Muntaner]

[BMM, Mxp, I ’17]

[SEGUEIX L’ACTUALITZACIÓ DIÀRIA DE MARRATXIPÈDIA I ELS SEUS RÀNQUINGS MITJANÇANT LA NOSTRA PLANA DE FACEBOOK]

 

(Visited 99 times, 1 visits today)

430total visits,1visits today