Es puig Blanc i ses Clotes

[Records d’infantesa]

Bon vespre a tothom.
Som na Catalina Jaume Moyà i molts de voltros me coneixeu. Ja fa uns quants anys que visc a sa Cabaneta, encara que no hi hagi nascut.
Vaig néixer al Pont d’Inca, concretament a cas TASTAMÚS, de pare cabaneter i mare ciutadana, però amb una cama del Pont d’Inca i una altra de Pòrtol!
Vull dir amb tot això que som ben Marratxinera i que les meves arrels són aquí. De malnom som RAFELINA, encara que n’hi ha que ara me diguin de “Ca ses ROSETES”, ja que és el carrer on visc actualment.
Però ja vos en podeu riure dels “Ocho apellidos vascos”, jo en tenc més d’una dotzena de ben marratxiners! Jaume, Moyà, Serra, Roca, Ramis, Julià, Llabrés, Mates, Barrera, Rigo, Frau, Màs, Canyelles, Seguí, Capó…
————-
Anunciar festes sempre es un plaer i per això me fa molta il•lusió compartir amb vosaltres aquesta xerrada. M’agradaria fer un petit recorregut a través del temps, i contar-vos com veia jo sa Cabaneta en la meva infantesa, i com la veig ara.
Com vos he dit abans, jo no hi vaig néixer, a sa Cabaneta, però hi venia molt sovint perquè els meus padrins paterns hi vivien, i de tant en tant passava uns quants dies amb ells, juntament amb les meves cosines i cosins que estaven a la casa.
————-
Si era temps d’anar a escola, hi anava. Sa padrina enviava una nota a la mestra o a les monges dient que jo estaria un parell de dies per aquí i a veure si podia anar a “costura” amb les meves cosines i, cap problema, sempre me volien.
I és que a principis dels anys quaranta les coses no se feien amb el rigor d’avui, sobre tot a l’escola, les meves cosines canviaven de tant en tant de ca les monges a ca la mestra i viceversa. Així vaig tenir l’ocasió de conèixer a dona Maria Magdalena, una mestra que és un referent de l’ensenyament en aquest poble. Una dona molt severa, que desprenia gran autoritat, que imposava! Però com jo, tenia una mare amb unes característiques molt semblants i estava avesada a creure, es veu que vaig passar desapercebuda. O com que només era per un parell de dies, no valia la pena ocupar-se massa de mi. Però amb les seves alumnes habituals si que ho era ben severa.
Les classes a ca ses Monges me pareixien més relaxades, érem moltes dins una gran sala i estàvem distribuïdes en diversos cercles, supòs que segons el nivell de coneixements. Començàvem resant, com era lo normal llavors a totes les escoles, llegíem, pintàvem i a un quadern repassàvem les lletres i les paraules prèviament impreses amb puntets. També fèiem comptes i tot cantant recitàvem les taules de multiplicar… la del dos o la del tres, no vos penseu.
De tot això fa molts d’anys i només record una monja, me sembla que nomia Sor Maria de la Salut, i que tenia una manera molt peculiar de fer-nos cas: mos pessigava les galtes i sovint feia un poquet de mal, no sabria dir si la carícia era massa amorosa o si allò era més un toc d’atenció que altra cosa.
El millor d’aquestes anades a l’escola va esser, sens dubte, la coneixença de les nines amb les que vaig conviure. Eren moltes i la veritat, no les record a totes i em sap greu. A les que sí record són les que vivien més a prop de cals padrins: na Francisca i na Maria Frau (ses PALOVES), na Magdalena Mesquida (MARIANA), n’Antònia Cabot, na Maria Bestard (VERMELLA) i també n’Antònia Pastor, na Catalina Amengual (BERNADINA), o na Maria Tries, entre moltes d’altres.
—————
Els dies que no hi havia escola els passàvem jugant i vos puc assegurar que amb poca cosa en teníem prou, mos bastaven unes figueres de moro i un parell de tests.
Els corrals de figueres de moro per a mi eren uns llocs màgics, me semblaven un bosc ombrívol, i un poc misteriós, on la claror era especial. Els fullerots estaven ben esporgats i hi podíem passar molt bé per davall i enfilar-nos-hi perquè els retallaven ja que donaven de menjar als porcs les fulles i les figues. Normalment hi pasturaven les gallines i qualque altre animal domèstic, per això el terra estava ben pla i ben net ja que aquests animalons el trepitjaven tot lo dia i se menjaven les herbes i els insectes que hi pogués haver.
Allà hi anaven a parar tots els residus de la casa, no hi havia recollida de fems llavors, però tampoc generàvem la quantitat d’escombraries que feim avui. Tot l’orgànic s’ho menjaven els animals i la resta no era gran cosa, objectes que se rompien: plats, olles, escudelles, alguna tasseta de cafè, que era la millor peça que podies trobar per jugar a casetes, la recollíem com si fos un tresor! I amb això jugàvem.
Cercàvem un fullerot cada una i allà ens fèiem una caseta. Hi componíem els millors tests que havíem recollit i la adornàvem amb “quadros” que nosaltres mateixes dibuixàvem: Damunt una fulla (una pala o un coixí) de figuera de moro fèiem el dibuix que ens agradava pressionant amb un garrotet i després, amb una pua d’esparreguera, el repassàvem a picades i quedava d’allò més bé, per noltros, digne de qualsevol exposició.
No hi faltava una botiga on s’hi oferien els millors productes. Fins i tot fèiem matances! Llonganisses, botifarrons, camaiots, saïm… i tot amb les fulles de figuera de moro.
També anàvem a cercar argila, just baix de sa costa d’en Mas, amb la qual elaboràvem pans, panets i moltes altres cosetes per vendre a la botigueta. No mos duraven gaire per això, com que no les covíem, només les deixàvem eixugar al sol, a la primera rosada se desintegraven.
—————-
Llavors, jo venia tota sola a sa Cabaneta amb el camió de Pòrtol, a vegades amb en GIL i a vegades amb en ROS, ma mare m’embarcava i m’encomanava al cobrador, a un d’ells li deien en PINSO.
(El meu equipatge era un farcellet amb una muda, un bavero i un vestit més nou per anar a missa. Tot dins un mocador de fer bolics groc amb floretes negres. M’encantava, era el meu. El duia tan gojosa com podria dur avui la millor “Sansonite” o una “Louis Vuitton”… si les tingués es clar, que no és el cas).
Havia de baixar a cas MÈ, que era just a baix de cals padrins, però quan ja era un poc més grandeta, jo volia davallar a can CARRIÓ perquè així el recorregut me permetia circular pel poble i trobar-me amb alguna de les meves amigues.
També record uns personatges entranyables que formaven part del paisatge, quasi, quasi com els corrals de figueres de moro. En Tomeu CEGO sempre amb el seu flabiol, en Bernat GUIDET, que se passejava empenyent un carretó i amb una pala i una granera replegava femerades; xerrava tot sol i sempre semblava empipat. (Me pareix que aquest fems el venia com adob per als cossiols.) Algunes vegades topava les monges i corria a besar-les els cordons i el Sant Crist del rosari.
En record un altre, que ara no li sé posar nom, però el que sí sé és que me feia un poc de por, era com si fos l’home del sac.
També hi havia un senyor, que devia viure al carrer d’Olesa, que sempre, sempre que em topava em deia el mateix: Hola Catalineta! Vols dinar amb noltros? Menjarem aigua amb forqueta. I jo pensava: quin disbarat!
————-
Per aquest temps, final d’agost o principi de setembre, els matins, berenàvem de pa amb oli amb figues de moro. El padrí s’asseia davant un gran ribell ple de figues, que de bon matí havien collides i espolsades i les havien posades en remull. Tots els cosins envoltant el ribell, cada un amb el seu plat amb la llesca de pa amb oli, i per ordre d’edat escollíem la figa que volíem i el padrí la mos pelava. Quan li tocava a ell, se’n menjava un parell i tornava començar la roda.
El meu padrí era l’amo en Rafel RAFELINO, per a mi el millor padrí del món. Era un gran narrador, al manco pels seus néts. Sempre contava histories fantàstiques, llegia rondalles, recitava versos, fins i tot citava n’Echegaray (això ho vaig descobrir que ja era molt més gran). Mos sèiem devora ell i ens hi podíem estar hores, no les acabava mai, les històries. Les seves contarelles eren com les rondalles, però “personificades”, o “costumitzades” que diuen avui. Als personatges hi posava el nom de qualque conegut o de qualcú de la família i ja semblaven ben nostres.
A vegades, mos duia a fer volta. Passejant per ses Clotes, anàvem a can GOI i en arribar al puig Blanc, per devers el forn de calç o de ciment, ens mostrava els llocs pels quals, segons ell, sortien alguns dels personatges de les seves històries fantàstiques: sa Cussa blanca, o negra, al•lotes o jaies que daven mal bocí… … Molt de temps desprès vaig descobrir que eren trets de les rondalles, concretament de les de “Bruixes, bruixots i fullets”.
També ens mostrà la cova de Son Caulelles, sa cova del Rei Moro, mos deia ell. (Com tots sabeu a Mallorca tot el que és antic, sigui de l’època que sigui, és per força del temps dels moros: rigor històric que li diuen) I el padrí assegut en el centre del pedrís, com si fos ell el Rei Moro, mos feia asseure al seu voltant i mos contava com aquest Rei se reunia allà dedins amb el seu govern, i vos puc assegurar que jo ho veia com si fóssim part del seu seguici.
——————
A partir de l’any 1946, jo tenia deu anys, i ja no hi venia a fer estada, a sa Cabaneta. La padrina ja no hi era i allò d’anar a escola ja era un poc més seriós. Venia per les festes grosses: Pasqua, Nadal, sant Rafel i també per sant Marçal. Fèiem passada per cals parents, sobre tot els més majors, els germans dels padrins: sa tia Joana Aina des Caúlls, que vivia enfront de l’ajuntament on estan avui els Bessons, el tio Gaspar de Ses Llegitimes i la tia Margalida, a can GUIDET, davant el Cafè Nou, el tio Toni, metge RAFELINO, i també la tia Margalida, el tio Pep des Caúlls i sa tia Maria de Son Sureda, el tio Jaume RAFELINO i sa tia RUBÍ… És que llavors els RAFELINOS eren molts encara a sa Cabaneta! Aquests només eren els més vells.
Però quan va faltar el Padrí ja no va ser el mateix, veníem en contades ocasions i un poc de passada, i així vaig anar perdent el contacte amb el poble i amb les persones.
——————- 
Quan el meu marit, en Guiem, se volia jubilar no li agradava la idea de seguir vivint a Ciutat i vàrem cercar una casa a sa Cabaneta. Va ser com tornar a la infantesa. El primer que vaig fer va ser recuperar les amigues i en vaig fer de noves. Ens reuníem per fer qualque dinar, a mi me semblava que tornàvem jugar a casetes, una pelant patates, l’altra fent un sofregit, una coca, o el que fos, i sempre de bon humor. Anàvem a sa Torre on n’Antònia Pastor i en Joan ens acollien sempre de molt bon grat.
Al principi de viure aquí volia tornar a veure tots els llocs que recordava, supòs que amb l’esperança de reviure antigues emocions. Però per començar les figueres de moro ja no me semblaven el mateix, no tenien l’aspecte que jo havia idealitzat. La passejada per ses Clotes no era igual, hi havien construït petites casetes i algunes parets que ja no eren de pedra i al puig Blanc hi havia una gran casa i a mi me va semblar que el puig havia minvat.
Però la decepció més grossa va ser la cova de Son Caulelles. Quan la vaig veure tan petita i, sobretot, tan bruta, me va pegar l’ànima als peus. El què jo tenia per l’habitacle d’un rei, era en realitat un lloc d’enterrament i ara mateix… un femer!
—————
Si bé és ver que quan vaig tornar, ja fa quasi 25 anys, no trobava el poble molt canviat, havien fet uns quants xalets i alguna casa nova, però seguia essent un lloc tranquil i encara podies passejar sense por dels cotxes (crec que en aquell moment, Marratxí encara no arribava als 10.000 habitants) sí que tira a tira varen començar a desaparèixer els corrals de figueres de moro i al seu lloc hi edificaven uns adossats, dins d’altres hi feren un hortet, dins els de més enllà més adossats… i en un tres i no res sa Cabaneta va canviar de fesomia. (Pensau una cosa, els corrals eren molt importants al principi del segle vint. Mon pare m’explicava que quan algú volia llogar una casa a sa Cabaneta, el primer que feia, era calcular si del rendiment del corral podria pagar la renda. Hi podien engreixar un porc, hi podien tenir gallines per vendre els ous i qualque pollastre i també hi podien cultivar algunes hortalisses que tot plegat podia proporcionar alguns doblerets).
————–
Com és natural, ara hi ha més gent i això vol dir més cotxes que han de circular pels mateixos quatre carrers que té el poble, i això no tè volta de fulla, fet que li ha restat tranquil•litat.
Amb els nous vinguts, que molt, molt benvinguts siguin tots ells, ha crescut també el nombre de cans, cosa que dificulta el transitar tranquil•lament per damunt les voravies, a causa dels presents que sovint els pobres animalons ens hi deixen. Me sembla que hi ha unes ordenances municipals que ho regulen, això… però és més que evident que n’hi ha més d’un i més de dos que no les s’han llegides!
Una altre cosa que me xoca, és que hi hagi persones que es queixin del cant dels galls, diuen que molesten. Als pobles sempre n’hi ha hagut corrals amb gallines. I què seria un galliner sense un gall? També es ver que pot esser que avui en dia cantin més que abans, els pobres galls; llavors només ho feien quan veien l’estel d’alba!… però ara van molt desbaratats, ja que quan baden un ull es troben que per tot hi ha fanals, no saben d’on prové la claror i per no equivocar-se canten. Pobrets, quin estrés!
————–
Amb tot això, i per acabar, vos vull dir que m’hi trob molt a gust a sa Cabaneta, entre voltros. D’aquesta festa que ens reuneix avui, no en puc guardar cap record de la infantesa, perquè per aquells anys no se celebrava; com a mi m’agrada la bulla me va alegrar trobar una festa nova i en què sigui una festa jove, ja està ben arrelada.

El que si vull dir es que hi hem participat cada any des de que tornam viure aquí. No puc deixar d’agrair la tasca que fan, any rere any, els esforçats membres de l’Associació de Veïnats, i els organitzadors, per fer-nos passar uns dies tan agradables, que ens donen l’oportunitat de compartir activitats amb els veïns i els amics, de gaudir de la música, dels plaers de la taula, de l’alegria dels infants i dels majors, dels estius al carrer…, en definitiva, de fer poble.
Dit això no em queda més que complir l’encàrrec que m’ha fet la comissió de festes, de convidar-vos a tots a participar en els actes que ells han preparat amb tanta il•lusió.
Ala idò, animau-vos!

Moltes gràcies a tots ells i moltes gràcies a tots vosaltres per la vostra atenció i assisténcia.
Molts d’anys i bones festes!

Catalina Jaume Moyà

[Addenda, a petició de Mxp]

Records:

Els records que tenc de la meva infantesa i de la vida en general són bons, supòs que als dolents els faig fora.

Sempre solia jugar a l’aire lliure córrer, botar i sobre tot a casetes. Els dies de pluja ho havia de fer a cobri, llavors passava el dia mirant llibres que tenguessin figures, una Història Sagrada que en tenia moltes, i pintant.

Per aquells anys els Reis no mos duien gaire coses però record la il·lusió que me feia posar la sabata a la finestra plena de faves per als cavalls (venien a cavall) i me deixaven: unes pinturetes i quaderns per colorejar, una cuineta,  unes olletes de fang i platets, una pepa, llibres de contes “Cuentos de Calleja”, unes llepolies i poca cosa més. Però això no era tot de cop, només una o dues coses cada any.

Vaig aprendre a llegir de molt petita, als quatre anys vaig començar a l’escola de les Monges Agustines i ja coneixia les lletres. Ma mare les me mostrava a una pissarreta que també jo utilitzava per pintar. Escriure no me va resultar difícil, ara que amb una lletra de lo més lleig.

Les primeres lectures, els contes, més tard tot el que tenia lletres. Als set anys a l’escola me donaren un premi, un llibre: “Edipo Rey, Edipo en Colona, Antígona“. El volia llegir i no entenia res i m’enfadava.

Al Pont d’Inca hi havia el “Ideal Cinema” que estava just devant sa Refinadora, hi solíem anar molts de diumenges. Una pel·lícula que record i crec que es perque me va fer molta por, “El hombre invisible, la sombra vuelve”.  Altres eren de l’Oest o “Las dos niñas de París”. El que més record és que la pel·lícula es cremava i la gent cridava “cuadro, cuadro!”; l’havien de tornar afegir i estava una bona estona aturat.

A ca nostra no hi havia gaire afició a la música, a mon pare li agradava la sarsuela i a vegades anavem al Teatre Líric quan venían les companyies de Marcos Redondo, Mayral o en Francesc Bosch .

No era gens menjadora, mai no tenia gana, però menjava de tot, no me permetien deixar res al plat. Podría fer una llista de coses que no m’agradaven, però les que m’agradaven eren poques; una d’elles era “pa amb fonteta” . De més gran se me va obrir la gana… i fins ara he gaudit de menjar tot el que ens ofereix la terra i la mar.

De gran volia ser moltes coses i he acabat sense ser res. Volia ser artista, més tard, supòs que per la proximitat de l’aeroport, vaig voler ser hostessa (“azafata”), llavors guia turística, després farolera “tècnica en senyals marítimes”…

Vaig acabar essent administrativa, mirau per on…

[CJM, Mxp, XI ’16][Darrera revisió, 25 I ’17]