La infantesa bé, en tenc un bon record. Pel que era aquell temps m’ho vaig passar bé. La intantesa, la vaig passar bé, jugant amb els amics.

En aquell temps te feien anar més dret que un ciri. Record la mare d’en Toni TONI ROS, n’Antònia XIQUETA, en Guillem ROGET, en Joan de los PAJAROS, que el fèiem tornar “loco”. Record na Beneta ROSSEIONA, la madona de can MOLÓ. També la mare d’Antònia SUNYERA, la mare de les RIPOLL, que era com una segona mare per a noltros.
En aquell moment vivia a can RAMON, al carrer del Sol núm 2. Havia nascut a Santa Maria i a quatre anys vaig passar a Pòrtol, on vaig estar fins que en tenia quinze o setze.
D’amics tenia en Tomeuet de sa PENYA, en Xisco ROSSEIÓ, en Toni TONI ROS, en Miquelet PINSO, els germans Oliver -Felip i Joan RUBi-, en Guillem RUMBET, en Joan PARRISCO, en Xisco de ca na ROSA. Jugàvem a fer carretets de fulla de moro, jugàvem amb anses de greixoneres, i feiem espases i pistoles de fusta.
En aquell temps, quan tenia 7 o 8 anys, hi havia dues bandes de guerrers; una la liderava Bernat FERRER i l’altra no ho sé i anaven a la tanca de can PINTAT, entre allà a on vivia en Toni VICH i ca nostra. Allà es barallaven, feien com qui pegar tirs a matar. També a futbol, enmig del carrer i a piola. Al camp del Figueralet hi anavem els diumenges, si hi podíem anar, a veure jugar. No en vaig saber mai, de jugar a futbol; era un futbolista barat.
Anàvem a jugar a futbol a can Jaume des TANCAT, devora una era que tenien. Allà hi vàrem fer un camp i hi jugàvem.

Primer, vaig anar a escola a ca ses Monges, i hi vaig aprendre a llegir i a escriure. La que me va quedar més dins el cap va ser sor Maria de l’Empar, perquè ho vaig passar de metre, amb ella. Les altres no les record. Els al·lots varen acabar que anaven amb els pares a missa primera, per no haver-la d’aguantar. No en tenc bon record: Pessigades i agenollats davant l’altar. D’aquí vaig anar a l’escola amb dona Maria. D’ella, tots els records són bons. Llavors vaig passar a don Bartomeu, poc, i vaig anar a l’escola parroquial de Sant Marçal i feia cap a ca la tia Catalina, germana de mon pare. Allà hi havia mestres, però el rector era don Toni Cabot, que era un bon capellà, molt recte.   D’allà -ja vivia a sa Cabaneta- i vaig passar a l’escola d’aquest poble, amb don Joan Sans, que era molt bo, però era molt recte.
Primer vaig llegir “El Parvulito”, després els diversos graus. Just me record que el mestre em donava un llibre i havíem de llegir una plana o dues. Sempre llegia dins l’escola, fora de l’escola no llegia res, me venia just repassar la lliçó.

Nines en record poques, com a molt eren conegudes: Les RIPOLL, na Catalina des FORN o de can PERE d’INCA, les SANTES…
En la meva vida vaig saber qui eren els Reis, sempre estava confiat que eren “bons”. Cada any me regalaven un meccano de picapedrer. Crec que mon pare degué comprar-ne un barrisc, i cada any igual. Llavors anavem a cals germans de mon pare i a cals padrins a veure si queia alguna cosa. Un any me varen regalar un cavall de cartró, enorme, devia tenir 60 o 70 cm d’altària. I un vespre no vaig pensar a entrar-lo; al dia següent n’hi va haver dos. Va ploure o la serena el va afectar.
Quan vaig tenir edat de fer d’escolà em vaig posar a fer-ho i vaig tenir per company el metge Guillem Massot i ell no es movia d’allà a on estava. Si agafà la dreta, no es va bategar. Els escolans passàvem d’una banda a l’altra, però ell no. I al tercer dia ja no hi vaig tornar.

Amb el que vaig lligar més de persones majors va ser amb en Joan FIDEVER, que anàvem a vendre pa a Santa Maria. Era el porter del cine, i em deixava entrar. La primera vegada que vaig anar al cine me va impressionar un poc, tot tancat, a les fosques i aquella imatge tan grossa. La veritat és que m’hi vaig aficionar i no n’hagués sortit. Record les pel·lícules de “Tarzán” i algunes de l’oest. Molts de diumenges no podíem anar al cine perquè era “para mayores”.
Una vegada, sortint del cine vaig caure i el metge em va haver de posar una grapa. Jo era molt baixet, però molt dolentet.
 Per la primera comunió vàrem ser un batalló. No me puc recordar mai de tots. Alguns eren en Miquel PINSO, en Guillem RUMBET, en Pere GREGORI, en Biel COSTELLA, els germans bessons de sa PEDRERA…
Em pens que sortírem de ca ses monges, érem a l’església i encara no havien sortit tots. Vestit de mariner, amb el coll tort. Els diumenges havíem d’anar a catecisme al pati de ca ses Monges, en haver sortit de l’ofici. A ca nostra el dia de la comunió vàrem fer xocolata i ensaïmades.

Quan es va morir el padrí, patern, ho vaig passar malament perquè l’estimava molt i em duia molt bé amb ell. Quan m’ho varen dir vaig anar damunt un garrover i hi vaig estar unes quantes hores, amagat. Ja vivia a sa Cabaneta.

Els diumenges a l’estiu en haver dinat havíem d’anar a fer la sesta, tots, i no ens podíem moure fins que passava el gelater, que era l’amo de can VENT, i feia renou amb les tapadores. Llavors, anàvem volant a fer un gelat; aixo si no havíem fet renou, si n’havíem fet no hi havia gelat.
Quan feien verbenes a sa BASSA, no hi anava, però les sentia de ca nostra. La peça que més m’agradà i sempre l’he tenguda present, “El cerezo rojo”, de Pérez Prado. Llavors, quan la meva veïnada, na Maria SANTA, se va posar a cantar, també m’agradava. En aquell temps només escoltàvem cançons mexicanes, ranxeres, per la ràdio.

Jo me pareix que el menjar era més sà que ara. Arrosos, aguiats, frits de xot. I les matances, l’òstia. I els diumenges, ensaïmada, que jo en menjava fins que me sortien per les orelles, gràcies al padrí. Alguna vegada per sopar, sopes de llet -molt bones- i si podíem hi posàvem una cullerada de cacao. Encara ara en menjo, sobre tot a l’hivern.
I per berenar, una llesca de pa amb una pastilla de xocolata… “Xocolata Mercadal, tres pastilles, un reial”, deien. I llavors, una llesca de pa amb saïm, amb un poc de sucre o sal.
I a l’escola, llet en pols. I un formatge groc que, quan li pegava un poc el sol, es doblegava. Això ho havien duit els americans, que venien a pintar les escoles cada dos o tres anys. 

Record el cacaueter, en Pere de ses ROTES,  que sempre duia el xigarro apagat a la boca. Venia de tot.
Record en Tià FRANCO i son pare den Joan GARRIT, que picaven esquerda per fer els carrers. També “en CALÇONES”, mestre Bielet SIPERE. Llavors, hi havia els COMTES al carrer de la Trinitat que feien pedres de granit, frontals de xemeneies, rentadors…
Me’n record que no me varen fer mai gràcia les flesses dels Darrers Dies. Un pic, venia de l’església, als carrers no hi havia llum, i vaig topar flesses i vaig procurar fer via per no topar-les.

Dins el poble he vist fer moltes coses, per exemple el carrer que va de la placeta de can RAMON fins al carrer de la Trinitat, el que va cap a ca na SANTA, el camí de l’escola. D’aquell temps a ara, han fet molta millora. El de ca na ROSA, davant el cine, també. Ha estat positiu. A sa Cabaneta, sempre ho he conegut igual. L’únic que han fet ha estat perllongar o connectar els carrers que surten de Son Caulelles. Abans, per anar a Pòrtol només hi podies anar per Olesa, per enlloc més, ara no.

[Ramon Oliver / BMM, Mxp, III ’17]

[SEGUEIX L’ACTUALITZACIÓ DIÀRIA DE MARRATXIPÈDIA I ELS SEUS RÀNQUINGS  MITJANÇANT  LA NOSTRA PLANA DE FACEBOOK]