Sofia Alonso Bigler, SC

 Puc dir que la meva infantesa va ser feliç, vaig viatjar molt, perquè la meva família extensa estava a Madrid i Suïssa, i a més el meu pare feia feina com a auxiliar de vol, i cada any fèiem alguna escapada. 

Record molt el meu padrí Adrian Alonso Tobias, és curiós, jo el record com un home que jugava amb mi a conillons pels passadissos estrets del seu pis de Madrid, que em feia riure molt; però la veritat és que era un home malalt, patia un càncer al coll, era d’aquests homes que parlaven amb la veu ronca, perquè havien estat sotmesos a una traqueotomia, i sempre duia un mocador al coll… Amb el temps he sabut que va ser un home molt dur amb la meva padrina i amb els seus fills, un d’ells el meu pare, i que no va ser fins en els seus darrers anys de vida, quan va afluixar el seu caràcter amb la seva néta petita, jo. Va morir quan jo tenia 7 anys. Vaig decidir quedar-me amb el meu record d’infantesa…

Les meves padrines les record sempre a l’estiu, perquè era quan elles venien, o nosaltres anàvem a visitar-les, a Madrid o a Biel (Suïssa). Lo bo de no tenir les padrines a on vivia, era que quan hi anàvem tot era especial, els dinars, els regals, etc., tot era especial per quan hi anaven els seus néts de «Palma»; em fa gràcia, mai vàrem viure a Palma, però elles sempre ho deien, com si Palma fos tota l’illa.

Jo vaig crèixer podríem dir als afores del poble, vivia a una travessia de sa Comuna, a sa Cabaneta. Era un carrer que només va tenir 3 cases fins que vaig tenir 10 anys, aleshores es varen construir més cases, i vés per on, a la fi va venir a viure en el meu carrer una nina de la meva edat, na Laura.  Recordaré sempre el dia que ens va presentar la seva mare. S’havien construït una gran casa en el nostre carrer, normal, eren quatre germans, però a nosaltres, els que ja hi vivíem, ens semblava que feien una mansió. Un dia, la seva mare va sortir, i em va dir que tenia una filla, que nomia Laura i li semblava que érem de la mateixa edat, vaig anar-hi, fins a la seva cuina i allà, en aquella cuina tan gran i tan blanca, que només tenia una cenefa de rajoles amb retxes molt primetes, ondulades i vermelles, hi havia na Laura, una nina molt alta i que des d’aquell dia seria la meva millor amiga per lo bo i lo dolent.

 Com vos he dit, vivia un poc als afores i això feia que no pogués gaudir d’anar a la plaça o quedar a jugar al carrer com la resta dels meus companys de classe, perquè no estava a prop d’ells, per tant, quan de tant en tant em deixaven quedar a jugar a casa d’alguna amiga, allò de jugar al carrer del poble em semblava molt divertit.

Record una època, anava a cinquè, quan la nostra professora, na Joanaina Cloquell, va posar en pràctica una nova metodologia pedagògica, i ens feia treballar per equips, en funció de les notes, i algun criteri més que nosaltres no sabíem. Va fer els equips, a mi em va tocar amb els que trèiem «bones notes»,- com diu el meu marit, era un poc «empollona»-, però certament ens va anar molt bé, perquè tots teníem moltes ganes d’aportar al grup.  Quedàvem molts de dies els horabaixes per fer els treballs en equip i vàrem fer molta pinya. Record que vàrem aconseguir tenir tots les gorres iguals, imaginau tots els «empollons» amb gorres grogues i verdes, crec que eren de PIEMA, ha ha ha, però nosaltres estàvem molt contents.

De l’època d’EGB també record les bregues que ens dúiem les nines, què cruels que podíem ser. Quan ens barallàvem amb alguna, li fèiem totalment el buit, no ens durava molt de temps, però a la que li tocava, igual estava un parell de dies sense que cap del grup li digués ni pruna. Ara ho pens, i no m’estranya que hi hagi els casos de ‘bulling’ que hi ha en els Instituts, vull pensar que no vàrem arribar a segons quins extrems, però és d’aquestes coses que no n’estic gens orgullosa, i que crec que ha fet que perdés amigues pel camí. 

Com que la meva mare era estrangera, era de Suïssa, a casa meva arribava el Pare Noel, i pels Reis, venien però només ens deixaven un petit detallet, calcetins i coses així. El cas és que nosaltres els Reis sempre anàvem a veure’ls a Palma. Els meus pares tenien uns amics amb barca i sortíem a navegar i veure’ls arribar en vaixell; però hi va haver un any que feia molt mal temps i no hi vàrem anar, i els meus pares varen decidir dur-nos a sa Cabaneta a veure’ls, la idea semblava bona. Els vàrem veure arribar a la vella escola de sa Cabaneta, perquè feia mal temps, però el problema va venir quan vaig veure que els Reis començaven a cridar nins i nines que hi havia allà, entre ells els meus companys d’escola, i no ens varen cridar ni al meu germà ni a mi, el meu capet no ho entenia, ara amb els anys li he trobat explicació, però quin disgust que vaig tenir aquell dia.

De totes maneres, he de dir que mentre vàrem ser petits, i no tant, tal vegada 15 o 16 anys, ens varen donar els millors nadals que es poden tenir, ja que no teníem ningú, ni padrins, ni tios que visquessin a Mallorca. Però ells convidaven els seus amics que tampoc tenien aquí família, ma mare posava taula igual per a vint persones, preparava el sopar, mentre algun d’ells ens duien al meu germà i a mi al cinema, i quan arribàvem, el Pare Noel ens havia deixat regals per a tots, una taula preciosa i molta gent que ens estimava tant com si fossin els parents més propers.

Record molt els meus, el meu germà amb qui crec que ha estat la persona amb qui més m’he barallat del món, però al qual vaig estimar moltíssim. Quan érem petits, jugàvem molt junts, ja que fins que jo no vaig tenir 10 anys, no érem molts al carrer, les meves veïnades vivien a Palma entre setmana, i l’altre veí petit, era més petit que jo, i jo una estoneta sí que hi jugava però després em cansava. Al meu germà li encantaven els ‘legos’ i ens podíem passar hores muntant ciutats, aeroports, el que fos; ara, quan se’ns creuava un cable, pareixia que s’havia muntat una guerra, ell m’estirava els cabells, i jo mentre l’orgull i el mal eren suportables, reia i li deia que no em feia mal, fins que aquell mal era insuportable i esclatava a plorar de forma desconsolada, sempre igual, fins que apareixia la mare o el pare per posar pau.

 El meu pare, que era únic, et donava lliçons amb cullereta, una vegada jo volia una motxilla de dues anses com les meves amigues, i no una bossa de penjar com la que jo tenia, però en aquella època no es canviava de motxilla cada any ni a prop fer-hi, s’havia d’espanyar i si no tenia solució tal vegada, te’n compraven una. El cas és que jo, veient que no arribava la motxilla nova, vaig espanyar la vella amb unes tisores, fent un tall, i li vaig contar que me l’havien espanyada a escola. El meu pare va veure de seguida l’enginy meu, i va agafar cinta marró d’embalar i la va aferrar a sobre del tall i em va fer anar a escola tota la setmana amb ella, imaginau amb quina cara vaig anar a escola aquella setmana, però vaig aprendre una gran lliçó.

La meva mare sempre ens preparava els millors aniversaris, el meu germà feia festa a principis d’estiu i jo a finals, i sempre ens muntava unes grans festes en el jardí. Començaven l’horabaixa i acabaven el vespre de tard, quan venien els seus amics, feia el menjar, decorava, preparava jocs, ens preparava un dia perfecte. A mi m’encantava que fos el dia del meu aniversari, perquè sempre em feia el meu plat preferit, Spätzle, una pasta molt bona que feia ella mateixa, i a més sempre aquest dia ens deixava comandar.

Com vos he dit, jo no vivia a dins el poble, i per tant vaig tenir la sort fins que vaig tenir 7 o 8 anyets de veure molts de dies passar per davant el pastor amb les ovelles, ell sempre em deia que si volia em regalava un menet, entre això i en «Copito de Nieve» de na Heidi, no vos podeu imaginar la murga que vaig donar a casa per poder-m’ho quedar, al final no em deixaren. Ara ho pens, i per sort, on visc ara hi ha una granja aprop i el meu fill ho veurà, però cada vegada serà el record de menys infants. 

També record molt tots els cans, cusses i moixos, bé també hi va haver gallines, que vàrem tenir, sempre hi ha hagut animals a casa. Record quan encara devia anar a parvulari, vaig fer l’acte d’heroïcitat més gran, o al menys en aquell moment m’ho va semblar a mi, de la meva vida. Em va venir a cercar el meu pare a escola perquè em necessitava per salvar uns pollets. Resulta que s’havien aficat per una espècie de desguàs i havien quedat encaixats tres pollets dins el tub i el meu pare tenia la mà massa gran per treure’ls, aleshores jo vaig ficar el meu bracet i els vaig salvar als tres. No és un acte d’heroïcitat? Tal vegada d’aquí ve gran part de l’amor per la natura.

Record moltes coses, però sobretot el que vaig aprendre amb aquestes i altres anècdotes, la família i el seu valor, l’amistat, la sinceritat i l’honradesa, l’amor per la natura, pels animals… i sobretot a ser jo mateixa, i a ser feliç molt feliç com a la meva infantesa.

[Sofia Alonso Bigler, Mxp, I ’17]

[SEGUEIX L’ACTUALITZACIÓ DIÀRIA DE MARRATXIPÈDIA I ELS SEUS RÀNQUINGS MITJANÇANT LA NOSTRA PLANA DE FACEBOOK]

(Visited 80 times, 1 visits today)

592total visits,1visits today