Aria per a en Toni

 

            M’agradava com tocaves la trompeta. Definia molt bé la teva manera de ser, les ganes que posaves sempre en tot allò que feies. Jo, que sempre he estat bastant ignorant en matèria de música, sempre m’havia imaginat els trompetistes més aviat grans, negres i grassos. A l’estil de Duke Ellington, perquè m’entenguis. Ho record com si fos ara, magre, els vaquers cenyits a les escasses anques, els braços fibrosos, les galtes inflades a més no poder, com si estiguessin a punt de rebentar…

Crec que sempre et va agradar viure al límit. No anava gens amb tu, això d’estalviar energia, doblers o emocions. Tot allò que la vida ens ofereix, tant si és bo com dolent, que surti, com deim en bon mallorquí. Puc imaginar-te quan eres petit: un nirvi anant d’aquí cap allà, com si ja el redol comprès entre can Mariano i S’Escola et vingués petit, com si ja intuïssis que més enllà del teu estimat Pla de Na Tesa hi havia molt a veure i que no calia perdre ni el temps ni la llavor. Que la vida és curta, en definitiva, però també a bastament llarga com perquè ens adonem que si som aquí és, entre altres coses, per tenir la sort d’haver conegut amics com tu, per als quals no existien expressions com “deixa-m’ho pensar” o “demà et diré coses”, sinó més aviat “posa dia i hora” o, encara més planer, “anam a fer una cervesa i en parlarem”.

Sempre m’han agradat les persones d’origen humil, aquelles que, per ventura perquè tenen ben poc a perdre, normalment ofereixen tot allò que tenen. De fet donares en una vida allò que un altre qualsevol –jo mateix, sense anar més enfora- hauria hagut de menester dues o tres vides per fer-ho. Ja fos al Club parroquial, al teu estimat grup Aria o a l’Esplai, on tantes coses bones compartírem. També record amb una certa enveja l’admiració que la teva família sentia per tu, com se’ls omplia la boca només d’anomenar-te, especialment als teus pares, na Victòria i en Mariano, però també a tots i cadascun dels teus germans, amb els quals discuties i t’abraçaves a parts iguals, fent bona aquella dita tan nostra que, normalment i a poc que ens ho proposem, després d’una maror, quasi sempre, sol venir una bonança.

Amic, quina paraula més guapa. Tu la vares honorar com pocs, elevant-la a una categoria molt poc freqüent, com aquestes estovalles que treim únicament els dies de festa o en les grans ocasions. Els teus ulls vius i menuts, resguardats en unes conques fondes com la mar, convidaven a la xerrada, a fer de les grans qüestions que tant ens preocupen coses tan senzilles com un gra d’arena o una llesca de pa blanc, nua com les profunditats de l’ànima. També m’agradava el teu bigoti, la teva barba, la manera com iniciaves una conversa, la força amb què colpejaves l’encruia, allà a la forja…

La mos has feta bona, Toniet. Partir així, sense avisar, de repente, com a tu mateix t’agradava dir amb ironia d’aquells que han seguit el mateix camí que tu per deixar-nos la inestimable penyora del record, ara com ara l’únic conhort que ens resta per pal·liar el dolor per la teva absència. Però traurem el carro endavant, com tu segurament hauries volgut, no passis ànsia. No sé si saps que són els Darrers Dies: fins i tot em sembla sentir música i disbauxa més enllà d’aquestes gruixades parets que ara ens tenen aquí com a enravenats de fred, entabanats encara d’estupor davant la teva partida. I sí, juraria que entre tanta bulla i fresses pel Carnestoltes poguéssim destriar, nítid, l’alegre so d’una trompeta. Potser farem bé de sortir i afegir-nos-hi, de treure d’aquest sac de dol que tant ens pesa les perruques, els mata-sogres i el confetti. De celebrar la vida com tu ens ensenyares, esbufegant-la fins a la sacietat i traient partit de totes i cadascuna de les notes de la seva partitura.

Venim tot d’una, espera’ns. És qüestió d’un parell de minuts, de veres. El temps de canviar-nos i de posar-nos roba vella, quatre pedaços, un capell de palla qualsevol, com els que a tu t’agradaven, una mica de color a la cara. Mentrestant no deixis de bufar, d’indicar-nos cap on caplleva aquesta rua vitenca i renouera que avui inunda els carrers del poble talment com si fos una pluja de llum, com un sol fet de records, amistats i estima, i que ben aviat esvairà aquest nigulot negre que ara com ara torba el nostre ànim i la nostra quietud.

Torna-la a tocar, Toni.

[M.A.Lladó, Mxp, IX ’16]

(Visited 10 times, 1 visits today)