Sofia Alonso Bigler, de sa Cabaneta a Lloret

 Quan va sortir a Pòrtula encara no tenia vint anys. Avui en té trenta-nou. I la seva vida no ha estat un camí de roses, precisament: ha hagut de superar la desaparació, sovint massa apressada, de familiars propers. Però aquests fets li han servit per superar-se, per trobar-se a si mateixa i estimar molt més la vida, alhora d’incrementar el valor que dóna a la seva família actual: la seva parella, amb la qual és casada, i el seu fill de sis mesos.

Sofia ocupa el càrrec de responsable d’Atenció a la Dependència, a l’IMAS -Institut mallorquí d’Afers Socials– del Consell de Mallorca, ubicat al carrer del general Riera, de Palma

Va néixer a Palma, l’any 1977, i va passar tota la seva joventut a sa Cabaneta. Des de l’any 2004 viu a Lloret.

Troba que sí, que va tenir una dolça joventut daurada, perquè pensa que ho ha tengut tot. I més ara, en veure-ho en perspectiva. Poder estudiar, poder sortir de passeig, poder escollir. Sobretot això de poder escollir ha estat per ella el millor de tot. “Si ho comparam -comenta- amb les barbaritats que passen pel món veig que som uns privilegiats, no ens podem queixar de res”.

La infantesa també va ésser dolça. S’ho va passar molt bé; va fer moltes amigues en aquella etapa, que encara conserva. Recorda, amb recança, l’etapa de l’Esplai. I recorda molt la seva família que -lamenta- “és el que ara em falta. Érem poquets, però molt ben avinguts”.

Sofia ens aporta un impactant testimoni del seu pas d’adolescent a adulta quan troba que “el canvi més gros, diria que s’ha produït fa poc: el fet de ser mare. Per a mi ha estat un canvi molt gros. En aquests vint anys m’he hagut de fer forta perquè en pocs anys he perdut tots els éssers més estimats. pare, mare i germà. I he hagut de decidir el dia a dia. I he decidit que la vida és important i has de gaudir de les petites coses el màxim possible”.

Sofia Alonso 1Professionalment també ha canviat molt perquè feia feina en el que era temps lliure i esplai i ara fa feina amb la tercera edat, que per a ella representen un cúmul de saviesa. Considera que són gent “super agraïda, que ha viscut molt i hi són, són allà, s’impliquen molt i els veus lluitar, aprecien molt aquesta vida”. Assegura que “són ells, la seva actitud, que m’han ajudat a decidir que vull ser feliç”.

A part d’aquests canvis, també ha canviat de poble, que -observa- “això també compta”. Per a ella “Lloret és sa Cabaneta d’un temps. En s’hivern som poquets. M’agrada viure on visc perquè és com si m’hagués quedat a un poble petit per sempre”.

Quant als projectes, troba que li ha canviat l’àmbit professional, d’infants a tercera edat, però segueix fent feina amb les persones. Volia fer una feina que li agradàs i fa una feina que li encanta, fins al punt que troba que hi ha dies molts durs, però li basta el dia que arregles alguna cosa bé, i la satisfacció és molt grossa.

Pel que fa a l’escala de valors diria que ara el que li ha passat al primer plànol és la família; creu que aquesta és una cosa molt important. Una altra cosa que ara valora molt és l’amistat, perquè creu que és l’altra família, la que esculls i que està allà quan els necessites. Creu que a poc a poc ha après a desprendre’s de les coses materials, ja no fa falta tenir el millor, sinó tenir a devora alguna persona que et faci feliç. Enyora poder ésser més militant d’algunes coses, com podia esser-ho de més jove, com el medi ambient; assegura que té la mateixa bona actitud, però no és tan militant… La manca de temps, per les obligacions, el dia a dia… hi fa molt en contra.

En les aficions ha canviat. Ara, la seva afició principal és la natació, quan abans devia ser l’esplai. Ara també practica mountain bike, que li resulta nou, i excursionisme que, en aixó sí que repeteix, perquè ha fet part de la seva  vida. En poder, li agrada molt llegir, tot i que va per etapes. “De fet -confessa- sóc molt activa i no m’agrada fer coses que em facin estar massa quieta”. Té abandonat el cinema, especialment d’ençà que viu a Lloret, i era una activitat que li agradava.

Troba que la gent, en general, ha canviat. Ara veu una societat “un poc desarrelada”. Quan era jove tenia la sensació que tots, per poc que fos, tothom tenia clar què volia, el govern, l’educació; com volien que fos el seu redol. “I ara -assegura en brillant i lúcida anàlisi- tothom va a la seva, i la gent està poc compromesa amb les coses. Crec que estan passant moltes barbaritats i la societat estam molt quiets. És una etapa de “no passa res”, quan resulta que moltes coses són negatives. Abans haguéssim sortit molt més al carrer. Estam massa passius, tots”.

A les persones demana que estiguin amb ella si hi volen estar, no els demana res més. Abans reconeix que era més exigent, i potser egoïsta, sobretot amb les amistats. Per sort, assegura, té molta gent que hi vol estar, devora ella. Abans potser hi havia més interessos i ara tria la gent amb qui hi està a gust, i ells també es troben a gust amb ella.

Abans valorava molt més tot el que era el seu temps lliure. En aquest aspecte, no sabia què era la feina. I ara, la feina és una cosa que ha aconseguit que també la satisfà. Ara la satisfà molt el temps que pugui estar amb la seva parella, a l’any 98 no era una prioritat. Ara ho valora molt. La satisfà passar temps amb la seva família, amb els fillols i amb els nebots; abans pensava que hi havia tot el temps del món, que sempre hi hauria temps. La satisfà, igualment, passar una bona vetlada amb els amics.

En política ho té clar. “Crec que ara -argumenta- puc començar a dir que tenc una idea més política. Abans te movies un poc més pel que pensava el de devora. Ara puc dir que fent feina a serveis socials t’has de posicionar. I, clarament, no és cap a la dreta, perquè no recolzen gens el que són les polítiques socials.  Pens que s’ha de lluitar per ideals, però ara mateix no soc super radical, som bastant realista, però m’he fet la “meva” idea de quines són les necessitats en diversos camps: cultura, educació, sanitat… No podem canviar el món de la nit al dia, però pens que podem fer petites coses, i les actituds són molt importants”.

Quant als personatges admirats troba que la cosa canvia molt perquè les prefencies canvien. Abans, tal vegada, eren músics o actors de cinema. Ara ha tornat dels cantautors, i no dels mes famosos, assegura. Ha descobert Andrés Suarez, poc conegut; Ismael Serrano, també. Ara admira algun polític, cosa que abans no hagués dit, ni tansevulla li hagués cridat l’atenció. Ara li interessen persones que no són famoses, però que a nivell professional les admira per la manera que tenen de fer feina.

En aquell moment, hagués triat algun personatge de la música o del cinema per fer-lo protagonista d’una entrevista. Ara li agradaria entrevistar periodistes. Tal vegada Julia Otero, ja que, pensa, que ha conegut gent molt interessant en aquesta vida.

Sofia Alonso 2Alguns canvis en gustos musicals. En el 98 li encantava el rock català, i això no ha canviat, li segueix encantant, Sopa de Cabra, Els Pets. De tota manera, ara s’inclina més pels cantautors. Abans li agradava més la música tipus “Los 40 principales”, i ara li agrada més tenir pendrives amb música que li digui alguna cosa. També ara es fixa més en les lletres, potser -observa- que està més melancòlica.

Pel que fa a la cuina, de sempre li agrada tot, cosa que li ensenyaren son pare i sa mare. Ara sí que li agrada menjar unes bones costelletes de me amb un bo vi negre, i si és denominació d’origen Binissalem, molt millor. Ara passa gust d’anar a menjar un peix fresc a la Colònia de Sant Jordi o de Sant Pere, i abans ni se li ocorria. Ara, diu, aprecia molt aquestes coses.

Literàriament, té dues cares. Una és que de tant en tant llegeix alguna novel·la d’aquestes “xorres a no poder” -segons la seva definició- però que no la fan pensar i l’ajuden a desconnectar. I d’altra part, cerca alguna novel·la, no precisament que estigui de moda, sinó que la faci pensar i cavil·lar. És tracta de cercar el contrast, diu, i alterna les dues coses.

Abans col·leccionava tot el relacionat amb dofins. També abans li agradaven molt les bosses de paper, de botigues d’arreu del món. Fins que un dia es va desprendre d’elles. Ara no és conscient de col·leccionar res en especial.

En relació a la roba ara ha tornat més pràctica. Intenta que li agradi a ella, procura anar molt còmoda i ésser una mica elegant.

Segueix veient els amics de joventut, però els veu menys. Quan els ha de veure, queda expressament amb ells. De fet, assegura que en conserva bastants de la joventut i de la infantesa. En canvi no participa en les mogudes cabaneteres; se’n va desvincular totalment quan va anar a Lloret.

Un lloc que troba especial és la ciutat de Biel -vés per on-, que és a Suïssa, ja que li suposa un record especial, on ha passat molts d’estius i de moments especials. Un altre lloc a on tornaria, on hi va anar de viatge de noces, seria a Tanzània. En va quedar encantada.

Sofia es defineix com a bona persona, “o almenys ho intent”, assegura. Diu que és “intel·ligent -que no llesta, vol dir capacitat per adaptar-me a cada una de les circumstàncies de la vida-“. “Me consider -continua- molt familiar i amiga dels meus amics. Un defecte és que som massa perfeccionista -això ja ho deia el 98- i, en moltes ocasions, també ho deman als altres, cosa que no pot ésser. Una altra cosa negativa és que si alguna cosa em cau malament, em costa superar-ho; això ho hauria de canviar i no fer-ho així”.

“Sempre dic -assegura- que repetiria el dia que em vaig casar, perquè va ser quan vaig agafar un dels compromisos més grossos que he agafat. El record amb molt d’afecte, aquest dia. També repetiria els viatges que he fet els darrers anys amb ma mare, qualsevol d’ells.Estic supercontenta d’haver-li dedicat això”.

El seu pensament actual, la seva frase preferida, té relació amb la idea de viure al dia: “Fes totes les coses en vida, no esperis”. Això li va ensenyar el seu pare. I també està “super contenta” que li ensenyàs això.

La nostra protagonista du endarrer tornar a vincular-se amb el poble. I confessa que “és cert que enyor seguir essent na Sofia de s’Esplai. A vegades em sent malament per no venir a les festes, a guaitar; pero entenc que no puc ésser per tot. Al cap i a la fi sa Cabaneta també es el meu poble i el duc endarrer de recuperar”.

Finalment, assegura que li agradaria veure l’entrevista amb algun dels seus mestres, Jaume Sastre o Joana Aina Cloquell, per exemple, a veure què ha estat d’ells; també algun company de classe, sobretot dels que ara no sap res, com Aitana, que ara és fiscal de l’Estat, amb la qual eren molt amigues.

Veurem què es pot fer…

Vegeu>> Sofia Alonso Bigler, SC [Records d’infantesa]

[BMM, Mxp, I ’17]

[SEGUEIX L’ACTUALITZACIÓ DIÀRIA DE MARRATXIPÈDIA I ELS SEUS RÀNQUINGS MITJANÇANT LA NOSTRA PLANA DE FACEBOOK]

(Visited 51 times, 1 visits today)

577total visits,1visits today