Gloses de Miquel Bibiloni Amengual (a) MIQUELÓ

 

Aquest personatge només el podem considerar com a glosador aficionat, no va sortit mai a glossar damunt un
escenari, va néixer a Portol l’any 1903 i morí al mateix poble l’any 1983, la seva feina era de pagès, sabia llegir i escriure, la seva dona es deia Montserrada Canyelles Palou, tingueren dos fills, un dels quals és el que me va
passar la informació, li deien Guillem i era hemofílic.

A les seves gloses es deixa traslluir la vida quotidiana  d’un poble, la dels homes que el conformen i les relacions que hi ha entre ells. A un poble on les diversions són poques, i on es tendeix a ironitzar qualsevol fet quotidià; qualsevol disputa o crítica mentre no comporta un gran dolor (una mort per exemple), la vida passa en cancons.

Pensem també en l’època que li toca viure a aquest glosador, després d’uns anys de llibertat; el franquisme
ho ensorrà tot, la gent va perdre un poc l’alegria, la fam durà un grapat d’anys, mai més es va poder glossar
com abans, es va seguir criticant, emperò, remugant enveu baixa.

Deu anys de menjar cartilla,
Així mateix me’n vaig omplir
I encara duc per aquí
Un cor sà que me brilla
Només duia sa “rejilla”;
Tota sa popa em fugí,
I sois per poder-me omplir
Hagués pegat d’allà a Sevilla.

A tretze anys vaig començar
A fer feina qualque pic
Menjava arròs i bullit
I encara vaig avançar
Per comprar-me un bon abric
I en Franco és un bon amic,
Mal hagués quedat sofregit
Quan mos va racionar.

Aquestes gloses es deien entre els amics, si les  autoritats se n’haquessin assabentat la presó no s’hagués  fet esperar. Com aquestes dues gloses que va fer contra un capellá molt dolent que hi havia al poble:

Señores! Es capellá
Ja el tornem tenir de punta,
I ara vol posar una multa
En es ball que se farà
I si no ‘pren de conversar
Es portolans l’hem de posar
Tancat a dins un fossar
Tapat amb merda de gorà
I pentura amb so suar
S’esclatarà sa butza.

Hem canviat es programa
De sa festa que ha de fer,
I es capellà bunyoler
És un capellà de fama,
Fa més d’un mes que demana
Dobbés per a una campana
I tot es poble s’esclama
I diuen no n’hi daré.

Dues gloses ara a un tal Jordi Mut, que era molt mentider:

En Jordi sempre ha tengut
Sa fama de sa mentida
I aquest treball ja li tira
D’al-lot quan era menut
Ell per una part és Mut
I per s’altra no té mentida
I es dia que troba partida
Vol avencar es temps perdut.

En Jordi és un mercader
De fama i anomenat
Que es dissabtes va a Ciutat
A Inca i a Sineu també
I es puta un defecte té
No sé si l’heu reparat
Que sap més que un abogat
I només diu sa veritat
Qualque pic si ti convé.

Dues gloses fetes al conductor d’autobusos del poble perqué va pujar les tarifes

Posàreu electricitat
Per no cremar més carburo
I e n Miquel Ros vol fer de curro
I li agrada fumar un puro
Que sigui llarg i gruixat
I ara que ho han pujat
Segons diuen pes poblat
Que es qui voldra anar a Ciutat
Haurà de pagar un duro
Tu me serviràs de burro
I m’hi duras aixencat.

Ja que som vengut aquí
A tots los saludaré
I jo no vos molestaré
Si no em molestau a mi
Toni si vols presumir
Jo armaré un balanci
I faràs de respatler
I vós, mestre camioner,
Que de popes estau bé
Me servireu de coixí.
Dues a les “dones d’avui en dia”:

Duguent calçons vos pensau
Dur més ordre i esponera
I si vos mir per darrera
És poc es gust que em donau
I si per sort la passejau
O si vos pega pixera
Entre brou i sabonera
Com putes vos arreglau?

N’hi ha més d’una dotzena,
Si les poguessin comptar,
Dins es poble portolá
Que es presenten a l’altar
l se’n van a combregar
Mostrant més de mitja esquena,
És que se’n van de sa bena
O qualque cosa serà,
I arribaran a mostrar
Es cul i sa pantafena.

Dues gloses que li varen comanar per a la revista “Foc i Fum” emprant el malnom d’un altre glosador, “Sa Moixa Peluda”:
Bernat, Sa Moixa Peluda,
Te torn a fer sabidor,
Conversa amb molta raó,
Te diu ben clar i no retura
Que et farà una dentadura
Si et toc amb un palancó,
I amb tu hi ha un doctor
Que te creu dolçor
I me’l dónes amargura
I llavors per més finura
Veig que escrius qualque cancó
I trob que ets tan glosador
Com s’ase d’en Rosseió
Que va morir de vellura.

Va per segona vegada
Bernat Palou que t’avís,
Tu no vas molt corredís,
Has de mester una untada
De galtades per sa cara
Que no vengui cinc ni sis,
I en tu hi ha un infeliç
Que no pot entrar a paraís
De gent noble i honrada
Jo no sé com llamps ta mare
Té un fill tan estantís.
Dues gloses a gent del poble:

Toni Creus Amengual
Diga-mos això com era
Que va passar amb sa somera
Devers Ca l’amo en Marçal,
Saps que li féreu de mal
Tant de dar-li per darrera,
Ja és tenir molta boixera
Aferrar-se a un animal.

Has de menester un cabestre
I un cabeçó reforçat
De potes ben aferrat
“I per Pòrto! m’he passejat
Amb sa calor i sa fresca”
I tu ets una puta bresca
I més de la meitat corcat
I no facis tant d’estufat
Que no t’escapçás sa cresta.

La primera és un estrany cas de zoofilia. ila segona una critica a un home molt estufat.
Gloses allà on parla dels seus fills:

Val més anar amb sa bicicleta
Que amb una moto colcant
Noltros tenim un bergant
Que és bo per pegar una estreta
I festeja una femelleta
Que fa una temporadeta
Li va dir “Au per endavant”
I llavors hi torna plorant
Com un infant de bragueta
Menos mal que el tornà admetre
Sa mare d’ella és Beneta,
I son pare no sap cap lletra
I ja és més que comandant.

Ara comença s’escena
I ho vull dit talment com és
I es nostro Guiem segueix
S’amistat amb sa morena
I si la mena a sa verbena
Té es color molt encès
I en anar mudada pareix
La reina de Cartagena.

El joc de siqnificats que fa al final de la primera glosa és per referir-se, sense anomenar-lo, al pare de
l’al·lota del seu fill que li deien de can Coronell.
Aquestes dues darreres gloses són d’allò més casolà, el  pare amb les gloses demostra als seus fills que està
d’acord que festegin.
Dues gloses més que fan referència a la vida quotidiana,  la darrera de quan va haver de pagar la contribució per
haver-li asfaltat el carrer:

Sempre he colcat enrera
Just damunt es capçalet,
I saps què era de jovenet
I ja em posaren sa collera
I si me feia cap crostera
La me feia un poc enrera
Hi posava un coixinet
I es meus fills van en cotxet
I jo vaig amb sa somera
I en esser dins sa carretera
Me pens esser el rei Benet.

Un que esta a un cap de cantó
Li peguen dues vegades,
I m’heu pegat sabrades
Per devers es butxacó
I si vos creis que En Miqueló
Deu tenir bon nieró
El té, però és de paparres
I les duu totes aferrades
Per devers es gorrió

Jordi Bibiloni i Rotger

“Algunes manifestacions de la poesia popular en el terme de Marratxí” (XIV, XV)
(publicat a Pòrtula 242 i 243, XI i XII 2001)

[Mxp, XI ’16]                                                                              Tornau a >>> entrada

[SEGUEIX L’ACTUALITZACIÓ DIÀRIA DE MARRATXIPÈDIA MITJANÇANT LA NOSTRA PLANA DE FACEBOOK]

(Visited 42 times, 1 visits today)

694total visits,1visits today