Júlia Monge, l’anàlisi de les ludopaties

 A la darrera vetlada que celebràrem a la redacció de Pòrtula, el mes d’abril -el maig no n’hi ha hagut- comptàrem amb la presència de na Júlia Monge, psicòloga i especialista en ludopaties; ens acompanyaren, a més, en Joan Miquel Lladó, dibuixant i viatger, na Catalina Jaume i na Joana Maria Cabot, tots tres residents a sa Cabaneta.

Na Júlia és una d’aquelles persones dolces que explica les coses des d’una base sòlida i carregada de seny. Ens va explicar que dedica la seva vida professional a tractar els problemes de les ludopaties. Entenem com una ludopatia, una afició desmesurada i desordenada als jocs, sobretot a aquells jocs on s’hi poden arriscar doblers. La nostra convidada ens assegurà que els ludòpates pateixen molt. Hem de tenir en compte que aquests malalts han perdut la seva capacitat d’autocontrol. Evidentment, després el problema s’agreuja i es complica quan és la família que també comença a patir. Normalment, segons ens digué na Júlia, els ludòpates neguen el seu problema. No tenen consciència del fet que es fan mal a ells mateixos i al seu entorn. Com hem vist, na Júlia ens presentà com a símptoma característic del ludòpata el patiment. Va esser a partir d’aquest moment en què s’encetà un petit debat sobre les ludopaties, ja que tots, d’una manera o una altra, fèiem les nostres bromes. Posàrem exemples sobre les nostres aficions i s’escapà el comentari que qualsevol acció humana és rara o susceptible d’esser-ho considerada. Si una persona, posem per cas, li agrada molt fer una determinada cosa, és, per força, un addicte a aquella afició? Na Júlia ens digué que si no hi havia patiment i, a més a més, no perjudicava ningú amb la seva afició era difícil considerar-ho una malaltia.

Això no obstant, cal tenir present que la nostra convidada ens va assegurar que els que pateixen una ludopatia es coneixen tot d’una, per la manera de controlar-se, per la manera com administren els doblers, com es relacionen amb els altres, etc. Afegí, però, que mai no hi ha dos casos exactament iguals. És a dir, tot i que hi ha símptomes semblants, comportaments repetits, també cada cas es configura de manera diferent. I parlant de quin era el joc més freqüent que provoca addició, ens va contestar que eren les màquines escurabutxaques.

En un moment determinat, es llançà la pregunta sobre el perfil dels ludòpates, és a dir, les edats, el nivell cultural, etc. Ens respongué que abans sí que es podia considerar que hi havia un perfil típic de ludòpata (home d’una cinquantena d’anys, generalment casat…); en canvi, avui en dia, ens podem trobar de tot: des de joves a persones de qualsevol edat, homes o dones, de qualsevol nivell cultural. Va dir que s’havia trobat amb ludòpates molt intel·ligents, però clar, que usaven la seva intel·ligència per fer tot el possible per aconseguir doblers, que després malbaratarien amb la seva malaltia. Aquests pacients, normalment, menteixen amb una habilitat extraordinària i són capaços d’enredar moltíssimes persones per aconseguir el seu objectiu.

Na Júlia no deixà de banda les addicions a les noves tecnologies. De cada vegada, sembla que hi ha més gent enganxada als mòbils o a Internet. En el cas de l’addicció a Internet, es tracta de persones, generalment adolescents, que prefereixen quedar-se a ca seva i no relacionar-se amb ningú, llevat, és clar, de la porta virtual cap al món exterior que els ofereix la xarxa. L’addició als mòbils, d’altra banda, també es converteix en un problema perquè darrere les converses telefòniques es poden acumular unes factures desorbitades.

Hem de dir, perquè ens agrada deixar constància del màxim de coses possibles, que a part de les explicacions serioses de na Júlia, ens divertírem moltíssim amb les brometes i acudits d’en Joan Miquel Lladó; de tant en tant, deixava anar un exemple curiós, proposava un cas particular o simplement il·lustrava les exposicions amb un coverbo, més o manco, com les tires còmiques que sol dibuixar.

Al final de la vetlada arribàrem a la conclusió que la figura del ludòpata, d’una manera o una altra, sempre ha existit: per exemple, aquell que es jugava la dona o que perdia tota la seva fortuna (propietats o doblers) en una aposta. No oblidàrem, tot i les bromes que suscità això de “jugar-se la dona”, que la ludopatia és un problema greu que afecta una part de la societat, encara que aparentment no existeix. A més a més, també hi ha uns interessos creats rere els negocis relacionats amb el joc, que fan molt difícil que s’hi posi remei.

Com heu vist, una vetlada completíssima i enriquidora en tots els aspectes que es tractaren.

Sopàrem, com solem fer d’una part ençà, de coca de trempó i paté; després cadascú s’elaborà el seu propi pa amb oli, segons les preferències, ja fos amb cuixot, formatge o altres companatges. Aquesta vegada, també acompanyàrem el pa amb oli amb olives negres i pebres de cirereta, amb un puntet de coentor. De postres, ens omplírem d’ensaïmada d’albercoc, de nous, cacauets i trufes de xocolata.

Josep Antoni Calvo i Femenies

Catalina Bestard i Mateu

[Mxp, I ’17]

[SEGUEIX L’ACTUALITZACIÓ DIÀRIA DE MARRATXIPÈDIA I ELS SEUS RÀNQUINGS MITJANÇANT LA NOSTRA PLANA DE FACEBOOK]

 

(Visited 27 times, 1 visits today)

490total visits,2visits today