A la darrera vetlada de l’any 2001 comptàrem amb la presència d’en Miquel Àngel Lladó, escriptor i llicenciat en Filologia Catalana; hi assistiren també en Rafel Llobet, des Pont d’Inca, i els germans Toni i Pep Calvo, des Pont d’Inca Nou, tots amics de Pòrtula. Finalment, cal esmentar en Gabriel Àngel Vich i Martorell, col·laborador històric de Pòrtula.
El nostre protagonista és des Pont d’Inca, encara que per circumstàncies diverses es va haver de traslladar a Palma. No obstant això, retornarà pròximament a Marratxí. Després de fer les obligades presentacions entre els convidats i de relacionar noms i malnoms, per situar-nos una mica: “ton pare era… i jo vaig conèixer…”, encetàrem la vetlada parlant de futbol. El nostre protagonista, tal vegada per timidesa o prudència, no s’animava a contar-nos coses. Això no obstant, vos direm que agafà la paraula al cap d’una estona i ens va fer un bon repàs de la seva vida professional i literària. Cal advertir que l’experiència va esser d’allò més interessant i enriquidora. Ens explicà que és funcionari de l’Administració. Ha estat, concretament, assessor lingüístic i actualment és cap d’estudis de l’IBAP (Institut Balear d’Administració Pública).
Com a escriptor ens contà que duia cinc llibres publicats, tres de poemes i dos de narrativa. Els llibres de poesia són: Jardí de quarantena, Illa de Corberana i Antull de tu; els de narrativa, Bagdad, un conte desfet i Deu contes ecològics.
Parlàrem de literatura i ens centràrem sobretot en la poesia. En Miquel Àngel Lladó ens explicà les dificultats que ha de patir un escriptor que ho fa en una llengua minoritària i en un gènere més minoritari encara. De vegades fa la sensació que hi ha més poetes que lectors, encara que té la seva gràcia que sigui així. El nostre convidat, això no obstant, és del parer que cal veure les coses pel seu caire positiu i no deixar-se caure, com fan qualcuns amb massa facilitat i freqüència, en una actitud gairebé depressiva i tèrbola. Hi ha poetes per als quals sembla que només importa el tema de la mort. En Miquel Àngel creu que s’ha de reflexionar sobre més coses i assumir el que ens toca viure, ja sigui la mort d’un ésser estimat o una situació incòmoda o dura. Analitzàrem, a més a més, la qüestió de la forma que ha d’agafar un poema. En Miquel Àngel és de l’opinió que els poemes han d’arribar a la gent. Si complicam en excés el llenguatge, és possible que els lectors, immersos en el frenesí diari de les seves preocupacions, no tenguin ganes per perdre-hi massa temps i deixin, irremissiblement, el llibre de banda. Per això, el nostre escriptor és del parer que s’ha de saber trobar un equilibri entre la forma i les idees que expressen.
En Miquel Àngel Lladó ens parlà també dels temes que el preocupen. Ens comentà el cas de la violència domèstica. Ens advertí que aquesta qüestió no és, evidentment, un tema de “dones” sinó que afecta tota la societat. I no és estrany que el nostre convidat presentàs una sensibilitat d’allò més agusada pel tema del maltractament de dones o per qüestions que afecten la dignitat humana. I aquesta sensibilitat la percebem tot d’una si llegim els seus llibres o els seus escrits. No hi ha dubte que sap comunicar amb la paraula sensacions i sentiments. I aquesta tasca d’escriptor ha començat a generar els seus fruits. Cal, per tant, continuar la feina, sense presses, però amb seguretat. La seguretat que inexorablement ens dóna el pas del temps, és a dir, la part positiva del sediment que els anys provoquen en les persones.
Abans de començar el sopar de llom amb col que, per cert, va esser d’allò més deliciós (enhorabona a na Magdalena), entretenírem la talent amb un poc de llengonissa, camallot, patates i bessons. El vi i l’aigua regaren els gavatxos. Per acabar, un tiramisú exquisit impregnà de dolçor els nostres paladars. Curiosament, els cacauets no sortiren per cap racó. És possible que en Biel no hi pensàs? O, tal vegada, serà un canvi d’estratègia? El que és cert és que ens hem berenat un altre any més. Hem tancat la darrera vetlada de l’any 2001, l’any de què ens parlava Arthur C.Clarke “2001 Una odissea espacial”, amb la sensació que el mític any ja és una cosa passada i caduca. Li hem passat, literalment, per damunt. Tot i això, per parlar de la vida, com un viatge a cap a la incertesa, cal que agafem les paraules del nostre poeta:
Sovint t’has imaginat la vida
com un viatge més o menys llarg,
a bord d’un tren
que un bon dia agafares
per partir cap una destinació incerta.
Què vos pareix? Senzillament exquisit!
Josep Antoni Calvo i Femenies
Catalina Bestard i Mateu
[Publicat a Pòrtula 244]
[Mxp, I ’17]
[SEGUEIX L’ACTUALITZACIÓ DIÀRIA DE MARRATXIPÈDIA I ELS SEUS RÀNQUINGS MITJANÇANT LA NOSTRA PLANA DE FACEBOOK]