Pregó de festes SC 2007

 

 

 

 

 

 

 

El pregó comença amb el fons musical de crida de Ses corregudes ben fort. A l’escenari hi ha una taula i una escalinata al davant, sancta sanctorum del pregoner, on es situaran objectes al llarg del pregó, tot és pintat amb els colors del siurell: blanc, verd i vermell. Sobre la taula, nou o deu, llumeneres amb les espelmes apagades. Surt  el pregoner amb una maleta i una pepa: na Martina. Col·loca na Martina ben al centre de l’escalinata i encén totes les espelmes. S’acaba la música.

 

Bon vespre, amigues i amics, cabaneters, cabaneteres de tota la vida i nouvinguts al poble. Algú important va dir: això no són nouvinguts, són manllevats.

Una il·lusió. Dedicar aquest pregó a persones entranyables que per jo representen essències vitals a sa Cabaneta, de fet, totes elles són trossets de vida a sa Cabaneta. Vull dedicar aquest pregó:

-A na Glòria Swanson.

-A na Margalida Goia, sa meva padrina materna de sa Cabaneta.

-A na Margalida Bina[1], un personatge de comèdia.

Amb el seu nom vull dedicar-ho a totes aquelles persones que, des de l’any 1977 fins els anys 90, férem teatre a sa Cabaneta. Na Margalida Bina representa a totes les persones que van passar pel grup de teatre Mitjorn i pel taller de Teatre de sa Cabaneta. L’he triada a ella, perquè havia de triar algú i la majoria de gent de l’antic grup de teatre saben, que l’hauria triada a ella.

-Als meus estimats set nebots i nebodes: A na Joana Maria, na Bàrbara, en Toni Biel, na Paula, en Mateu Joan, na Catalineta del Mar i na Marieta.

Tots ells de sa Cabaneta per descendència masculina, únic esglaó de l’arbre genealògic de la meva família on hi apareix l’home cabaneter, ja que tant jo com els meus germans som cabaneters per descendència femenina. Vull dir que les branques familiars cabaneteres anteriors sempre han estat dones: ma mare, sa padrina, sa repadrina, sa padrina de sa padrina i així em puc remuntar fins el 1800. Puc dir ben orgullós que tant jo com els meus nebots pertanyem a una branca ben arrelada i probablement originària de sa Cabaneta, amb uns antecedents de mares de poble, humils, treballadores, discretes, senzilles i pobres: brodadora i tavernera, jornalera, conradora, jornalera, jornalera i jornalera… etc. Molts de jornals hagueren de fer perquè jo us ho pugui contar, podeu estar ben segurs.

 

Aprofit per donar les gràcies als insistents de sempre, que fa varis anys em demanen per fer el pregó, la gent de la Junta de l’Associació de Veïnats de sa Cabaneta i de la Comissió de Festes. Jo els ho vaig dir el primer pic:

-No estic preparat!

I no acceptava el convit. Mirau, a vegades, no convé. Vull dir que a vegades no tenim el coratge per dur a terme una tasca tan arriscada: xerrar en públic amb tota la llibertat del món, per donar les bones festes al poble.

 

Com és la tercera vegada que me demanen per fer el pregó, he aprofitat i l’he fet un poc més llarg. Com si el fes dues vegades. Perdonau-me, no vull ésser massa espès. Desig que pugueu gaudir d’escoltar-lo tant com jo vaig gaudir de crear-lo.

 

Així és que he decidit contar-vos, no una, sinó mil contarelles de sa Cabaneta. Algunes són part de la història d’aquest poble, altres, més personals, també. El que és cert, és que totes són sobre sa Cabaneta i la seva gent. Us proposo un joc: a partir d’ara, heu de ser vosaltres mateixos els que heu d’esbrinar tot allò que és ficció de tot el que és realitat. Hi haurà veritats i haurà mentides. O no!. Per ventura tot serà veritat o per ventura tot serà mentida i jo no sóc el pregoner sinó que BLANC, VERD i VERMELL, sóc un siurell cabaneter.

ESTAMPES DE COLORS

 

BLANC: llum, virginitat, alegria, saviesa, puresa, innocència, germinació, netedat, allunyador de mals esperits, positiu, contar contes, no hi ha canvi climàtic, naixement.

VERD: transició, esperança, natura, vida, arbres, mar, tranquil·litat, serenitat, destinatari, lluitar contra el canvi climàtic, amistat.

 

VERMELL: Vida, acció, foc, sang, passió, guerra, triomf, calor, canvi climàtic,  justícia, amor, activitat.

 

Sa Cabaneta, 1500 anys a. de C. Això fa aproximadament uns 3500 anys

SIAU BENVINGUTS[2]: VERMELL

El pregoner treu una pedra de quars de la maleta i la col·loca a la taula. Comença a sonar “How the West Last” i després “Winter ceremony”, música de Sacred Spirit _Cants dels nadius americans, molt suau durant la lectura de l’estampa.

 

Na Rul·la[3] una noia grassona i bruna d’onze anys, marranera i llengueruda viu al tombant de llevant, a la falda d’un petit turó de garriga d’ullastres, pins, alzines i moltes mates. Ella conviu amb dos clans assentats en un petit poblat construït pels seus avantpassats. Demana permís a la seva mare i al cap del clan per anar a visitar el lloc on recentment han enterrat al seu padrí. La tomba està situada a uns 900 metres més amunt d’allà on viuen, en direcció cap on neix el sol. Na Rul·la li vol dur una ofrena. Una pedra de color rogent que  s’ha trencat i, en el seu interior han aparegut unes esquerdes brillants amb petits talls que conformen fulles i flors d’aigua. Per na Rul·la és una de les  pedres més hermoses que ha vist mai. Vol dipositar-la vora la cova on hi ha enterrat el seu padrí. Un lloc construït pels seus avantpassats al mig d’un bell pinar, envoltat en part per alzines, en un espai planer. Disposa d’un accés en fossat allargat amb escalons i perpendicular a l’entrada. L’interior és de secció ogival i volta carenada, amb un banc que recorre tot el perímetre de la cova, a la dreta, hi ha un petit nínxol on dipositar les ofrenes.

Na Rul·la, després d’una bona caminada, arriba al petit bosquet on hi ha el lloc d’enterrament i berena d’arrels aromàtiques, aglans i un bocí de coca de pa àzim,  feta per la mare amb blat silvestre. Tot ho duu dins un saquet fet amb pell de ca[4].

Després deixa la pedra meravellosa en el fossat, molt a prop de l’entrada de la cova i s’asseu a la soca d’un ullastre de considerable grandària.

Al cap de molt pocs temps escolta el so agut d’un siulet[5]. No sap d’on ve, emperò, s’aixeca i camina unes passes. Na Rul·la queda esfereïda, tots el pèls del braços se li posen de punta talment pues d’eriçó. Una  escarrufada li puja pel coll davall la llarga cabellera negra. No es pot creure el que els seus ulls veuen. Tot el petit bosquet que hi havia a un lateral de la cova del seu padrí ha desaparegut. Ara hi ha un espai que no coneix, tot és pla, sense cap arbre, i està tancat i envoltat d’una mena de construcció que no pot identificar. Pareix feta amb una sola pedra molt allargada, tota del mateixos tons de pigmentació i té com una xarxa de garballó a la part de d’alt. Dins aquest espai hi ha infants corrent, pareixen tots iguals com si només fos un sol però repetit moltes vegades. Tots corren darrere una cosa amb forma arrodonida i quan la tenen a la vora, li tiren coses. Els seus ulls recorren cap a la dreta i es troba amb una gran bassa d’aigua molt clara plena de gent a dedins. Envoltant la bassa hi ha uns estris que no identifica, són de diferents colors i veu que alguns s’utilitzen com a seient. La seva vista  recorre més  cap a la dreta i cap al front de la cova. A mesura que mou els ulls, lentament, van apareixent noves construccions molt altes i tapades amb una mena d’escates de peix de color terra. No tenen res a veure amb la seva llar, en tot allò que coneix. El darrer que veu és una gran construcció feta de tal manera que permet veure el que hi ha dedins. És una nova bassa d’aigua de color del cel que fa fum. Na Rul·la tremola, s’asfixia, no s’atreveix a moure més els ulls. Es queda paralitzada, no pot ni pipellejar, no es vol girar cap a la dreta, el lloc on està enterrat el seu padrí. Tota la cova és troba envoltada d’aquestes construccions que creixen i creixen. Desesperada pensa que aviat l’engoliran a ella i al padrí. Les cames li flaquegen i perd la noció del temps. Uns instants. Torna a sentir el so d’un siulet. Es desperta sobresaltada i suosa. S’havia dormit. Tot és com era, però al seu costat hi ha un petit gorrió mort. Na Rul·la es posa a plorar.

-Ai de vosaltres si no sabeu plorar perquè un gorrió s’ha mort![6]

 

Música ben forta  de Sacred Spirit i després silenci.

 

Sa Cabaneta, estiu de l’any 2032

TÈCNICA DE CAMBRA: BLANC COM UN VERMELL D’OU

Treu de la maleta, un pregó de les festes d’estiu de sa Cabaneta de l’any 2007  i el llibret d’una obra de teatre: Tècnica de Cambra i ho posa a un racó de l’escalinata vora una llumenera encesa. Silenci.

Benvinguts a l’estiu de l’any 2032. Un estiu insostenible. Les conseqüències del canvi climàtic són cada vegada més insuportables. Fa quasi sis mesos que no plou. Molts dels que van escoltar el pregó de les festes de sa Cabaneta de l’any 2007 ja s’han jubilat. Fa anys que no queden solars buits a sa Cabaneta. Per ara, s’ha aturat el creixement horitzontal. La població sobrepassa els 7.500 habitants. No hi ha lloc on aparcar els vehicles. L’ajuntament fa anys que es va traslladar a la Verònica i l’antiga casa de la vila és ara seu de l’associació de persones més grans. La majoria dels membres de la junta directiva procedeixen d’antigues associacions de veïns de principi de segle i de membres  dels antics grups d’esplai i  del grup de teatre Mitjorn que s’ha tornat activar. Na Margalida Bina és de viatge, ha anat a fer un creuer per la mediterrània amb unes amigues de Felanitx i una funcionària retirada de Ciutat. La seva germana bessona ha volgut quedar, tot,  per no deixar suplència a la presidència de la Junta General de l’associació de gent gran. D’aquí pocs dies, a l’antiga sala de sessions, començaran els assaigs d’una obra de teatre, una comèdia de final del segle passat d’un autor català, es diu “Tècnica de Cambra” de Manel de Pedrolo. A la fi s’ha fet sòcia na Rita, una ex-comedianta ciutadana casada a sa Cabaneta, que volia tenir tots el beneficis de les activitats de l’associació sense pagar quota, al·legant que les pagava el seu home. Les activitats han canviat molt. Ara, cada any per la revetlla de Santa Margalida van a vorera de mar, al Coll d’en Rebassa, a les roques. Hi passen el capvespre i fan una tremponada acompanyada de fonoll marí, pa amb coses i meló[7] de postres. Només hi van els de la Junta Directiva, no és una excursió per a tots els associats. Hi ha prop de 800 associats. Com són tants, hi ha dues Juntes Directives i una Junta General…

 

Sa Cabaneta, maig de l’any 2007. No tanqueu mai els ulls

EL BOSC DE LA SENYORA ÀVIA[8]: VERMELL

Treu de la maleta, un diari amb una noticia de sa Cabaneta i la Guia Arqueològica de Mallorca de l’edició Olañeta i ho posa a la taula. Deu segons de música de Sacred Spirit i després silenci.

De cada vegada es parla més del canvi climàtic. A la comuna de Can Domingo aquest mes de maig de 2007, un jove que viu a sa Cabaneta, en Xavier Rosich Darder ha fet una troballa importantíssima per a la història del poble. Les restes d’una naveta prehistòrica dintre d’una garriga de na Catalina Jaume. La descoberta s’ha produït fortuïtament quan netejaven la finca.  Han trobat els fonaments d’un habitatge de l’època pretalaiòtica, construït entre els anys 1700  i el 900 abans de Crist. La premsa se n’ha fet ressò, Ultima Hora, Part Forana, Pòrtula: descobert un important jaciment pretalaiòtic a sa Cabaneta. Vicenç Sastre, estudiós i bon coneixedor de l’arqueologia mallorquina ho confirma. Una construcció navetiforme que forma part d’un poblat del qual ja se’n tenien indicis. La descoberta està molt relacionada amb la cova de Son Caulelles o amb la cova de Can Pinso. Probablement hi havia altres navetes formant un petit poblat. Segurament es dedicaren a caçar, recol·lectar i al pasturatge per les garrigues de sa Cabaneta. Aquesta gent enterraven els seus difunts a les coves que van construir ells mateixos amb les seves mans.

He sentit dir que vora els fonaments d’aquesta edificació hi han trobat una pedra de quars feta a trossos. Si hi anau mai, a visitar la naveta, procureu no tocar res, siau respectuosos amb les restes prehistòriques i no tanqueu els ulls. Diuen que si tanques els ulls, a prop de la naveta, se sent el so d’un siulet i el gemecs d’una nina que ploriqueja.

 

Sa Cabaneta, gener de 1905  o de 1906[9]. Fa uns 100 anys

ES CALÇONS DE MESTRE LLUC[10] I SA PADRINA[11]: VERMELL

Treu de la maleta, un retrat dels padrins i vàries formes de sabater pròpies d’infants, tot ho posa al Sancta Sanctòrum. Sona música del grup Madredeus durant tota la lectura: les cançons “Minuete Concertino” i “Destino” del disc “O Espirito da paz”.

Som a les calmes de gener de 1905 o 1906. A sa Cabaneta hi ha construïdes unes 190 cases i 32 són buides. El rector de Sant Marçal, Cristòfol Llompart, natural de Pollença ens deixarà l’any que ve i el substituirà el rector Gabriel Riera Caldentey. Cal Secretari Vell és Can Barrera. Can Daviu es coneix com Cas Vicari. A Can Toni hi ha un cafè. La meva padrina Goia, Margalida Galmés Coll té uns 5 anys i viu a Can Xinet amb el seus pares, en Jaume i na Catalina d’es Puig, i un germà de 6 anys. Acaba de morir la seva padrina Bàrbara Mas Serra. Viuen davant la casa vella de la vila. La padrina que ara té 5 anys juga amb un cèrcol de ferro a la carrera de Can Xinet. Ella no sap que a  la casa de davant hi havia un quarter de la Guàrdia Civil amb una petita presó, que més endavant serà l’escola on hi aniran les seves filles i molts dels seus néts i nétes. Ella no sap que un nét seu treballarà allà com a funcionari al departament de Cultura de l’Ajuntament. Ella no ho sap. Ella juga amb el cèrcol. S’atura i mira cap a la Casa vella de la Vila. Es creu veure un infant de la seva edat que l’està observant darrere una de les tres finestres del pis. Ella, ben garrida, segueix jugant amb el cèrcol del seu germà Toni.

Al costat de la vella Casa de la Vila hi ha Can Collet, Can Mio i Can Mitjunça. Na Francisqueta Llampí[12] ve de ses Clotes, puja per la costa de devora Can Mio, amb una senalla plena de melicotons[13]. La Posada de Son Llull és buida. La mestra té uns 25 anys, és na Maciana Mas Puigserver i fa escola molt a prop de Can Just. Hi ha un metge, Don Josep Verd Sastre de 25 anys que viu a Can Pep Mas Nou, prop de la Possessió de Son Caulelles on fa poc que ha mort  l’amo, en Tomàs Romaguera i Camps. Madò Reülla, Antònia Serra Barrera, vídua avui ha pastat per fer pa i dues coques: pensa dur-ne un bocí al seu nebot Mateu de 30 anys, que viu al costat i no hi és tot.

A sa Cabaneta hi ha 17 picapedrers, 121 jornalers, 31 sabaters i molts d’infants descalços, 1 secretari d’Ajuntament, 1 secretari de Jutjat, 5 fusters, 3 taverners _a Can Toni, a Can Carrió i a Can Pere, 4 ferrers, 19 conradors, 1 botiguer a Can lluent, 1 guàrdia Jurat de Llucmajor, 1 teixidor,  4 pastors, 1 oller i 1 gerrer i siureller, 1 forner, una mestra que ja he dit i un mestre, en Josep Massot Tortella de 31 anys nascut a Andratx que viu a les cases del nou Ajuntament i guanya 825 pessetes a l’any.

A Can Gros hi ha un vicari de 39 anys. A Can Rafelino, en Bartomeu Jaume és un jovençà estudiant i Madò Bet dels siurells és una jovençana de 14 anys. El Sen Marruell[14] ha tornat vell, no es cansa de dir:

-Remilputes Sagrades, una pedra pes coll m’havien d’haver penjat es dia que vaig néixer.

Na Marieta Pau té 5 anys i el Pep 7, son pare és sabater.

A Ca Na Si Si hi viu una vídua de 83 anys. Les cases i la gent es coneixen pel malnom. Molts desapareixeran en el temps: Can Crucis, Can Deril, Ca Madò Beltrana, Ca na Vilos, Ca sa Bugerrona, Can Bernat Bunyolé, Can Constàncio, Can Gall Vell, Can Panetl·lo, Can Pep Currante, Can Coranta, Can Pep Pipa……

És un bon any, els sabaters i els camperols s’estan organitzant en associacions per fer front al caciquisme agrari i a la carestia de la vida davant l’encariment de molts de productes de subsistència. Enguany en Joan Pizà Amengual, jornaler, serà el primer president de la Junta directiva “La Siega” i  a final d’any quedarà constituïda en Es Villanet la cooperativa de consum Casa del Poble.

Al cap de trenta anys, Sa Padrina li amollà barres:

-Ho vols sebre: merda, merda i merda!

Per berenar faves, per dinar sopes amb faves, i per sopar, venga més faves[15].

 

Sa Cabaneta, curs escolar de 1972-1973. La generació del “Conjunto Vacio”

ELS REIS[16]: VERMELL

Treu de la maleta, un àlbum, quaderns, llibres tot de l’etapa d’ensenyança dels anys 1972-73. Sona una versió instrumental de la cançó “Strangers in the nigth”.

Som al curs escolar de l’any 1972 i les escoles públiques de sa Cabaneta faran un gir molt gros, l’aplicació de la “LEY GENERAL DE EDUCACIÓN” de 1970 ho canviarà tot. Ara, a la fi, nins i nines podem anar plegats a l’escola. La meva generació, tots aquells infants que hem nascut l’any 1960 o 1961 serem el primers en estrenar les modalitats de la nova ensenyança. Serem l’alumnat nomenat: “los Hijos de Santiago Rodríguez”, l’editor dels llibres de text i fitxes que haurem d’utilitzar durant l’Ensenyança General Bàsica o EGB. El meu grup serà pioner, i per tant, els conillets de les índies del nou sistema educatiu. Nosaltres som els primers en fer 6è d’EGB, després 7è i 8è. Els pocs que seguirem estudiant serem la primera fornada de “Bachilleratos Unificados Polivalentes” o BUP, un nou batxiller que molts pocs acabarem. La taxa de fracàs escolar serà altíssima, sobretot pels alumnes que s’han de traslladar de molts d’indrets de Mallorca. Hi ha una deficiència o manca de transport públic que fa que ens haguem d’aixecar molt dematí i arribar molt tard a casa. Només hi haurà ensenyament públic a 3 Instituts a Palma. Ramon Llull _mixt amb algunes reticències, Joan Alcover _femení i Son Malferit o Antoni Maura _mixt i més progressista.

El grup d’EGB el conformam na Maria Canyelles Sensa, n’Emparo Ayllón Pa blan, na Maria Guijón de Can Xinet, na Fernanda Rodríguez,  na Maciana Coll de Can Collet, en Mateu Mulet Calet, en Xisco Artigues Sineuer, na Bel Palou de Ca Madò Bet, n’Andreu Bibiloni Menescal, en Manolo Martínez que estava a Ca s’Oguera, na Miquela Segura, el meu cosí en Rafel Rosselló “fill de s’Alaroner”, n’Eulògia Bermúdez que estava a Can Muïades, na Juanita Gallardo, en Gabriel Sintes de Can Ponset, na Margalida Serra de sa Pleta, na Joana Cabot Simonet, en José Antonio Serrano que vivia a Ca na Torretes,  i jo mateix en Paco Tomàs des cafè, tots vivim a  sa Cabaneta. Després s’incorporarà na Magdalena Gomila d’es Figueral i n’Antonia Moyà procedent de Caravaca i a 8è d’EGB n’Antònia Serra  Chumillas i n’Enriqueta Ramis de Pòrtol.

-I ara, per què explic tot això, per mi m’he perdut purissimeta!

 

Ah si, ho dic per explicar-vos que la nostra generació, malgrat ens divertíssim molt, va ser una generació de molts de canvis i de molt de moviment. Imagineu-vos que  anàvem a tres escoles diferents, amb tres mestres diferents: a la Parroquial amb Don Rafel Rigo, a la Nacional de nines amb Donya Magdalena Solivelles i a la Nacional de nins amb Don Andreu Bestard. Tot el sant dia érem pel camí, d’una escola a l’altre. Els divendres horabaixa, que anàvem a ca sa mestra i ho tenim a prop, davallàvem en processó cap a Sant Marçal, a confessar-nos i a missa de quatre. Una de les coses que ens quedà molt clar de l’ensenyament era l’existència dels “conjuntos vacios”, un rotllo tancat buit que no es pot correspondre amb res. És ben curiós, avui encara puc dir de carrereta moltes oracions i no record com resoldre una arrel quadrada, uns “quebrados” o què és el “producto cartesiano”.

 

Sa Cabaneta, març de 1967. Tres infants de sa Cabaneta. Tres no, quatre

MOLTA FEINA I POCS DOBLERS[17]: BLANC COM ES REFERIT

Treu de la maleta, el vestit, collaret amb creu i llibretó de la primera comunió. Ho col·loca al centre de  l’escalinata. Tot els temps de l’estampa sonarà Somni d’amor de Franz Liszt.

És dilluns i som a Ca sa Mestra. Estic aprenent ses oracions ja que el proper dia 2 d’abril he de fer la primera comunió. Tinc 5 anys. Hi ha una competició pseudo intel·lectual entre tots els combregadors i combregadores. Jo som el caganius, però  Donya Magdalena Solivelles no pot consentir que no escali posicions. Tot és sentenciós: -Els que millor se sabran ses oracions seran els primers en els bancs de l’església i es seguirà aquest ordre!

Podeu estar ben segurs que sa mestra hi posà tot l’esperit perquè  els infants de la seva escola fossin els primers. El meu germà gran, en Biel té 7 anys, també ha de combregar, ell ja les se sap totes de carrereta, jo encara estic en procés d’aprenentatge. Queden pocs dies. Dels que havíem de combregar i anàvem a Ca sa Mestra, el meu germà fou el primer de tots, en el coneixement de totes les oracions i jo vaig quedar el darrer. Me vaig equivocar dues o tres vegades. Així hi tot ho vaig fer molt millor que moltes nines de Ca ses Monges i sa mestra estava victoriosa. Sé que creàrem un bon problema al capellà Don Joan Ferrer, l’ordre on jo i el meu germà seuríem en el banc. Els dos primers, o els dos darrers?. Com que era una època de molt de seny, i segurament érem més pobres que d’altres infants, ens col·locaren els dos darrers. Això sí, amb el consentiment dels nostres pares que volien que combregàssim plegats.

Idò sí, avui és un dia del mes de març i som a la “Escuela Nacional de Niñas” on hi poden anar els nins més petits. La mestra explica coses a les alumnes més grans.  Estic assegudet a una petita cadira de bova davall una de les finestres de l’escola, la que, des de defora, està a la dreta del balcó. M’he aixecat dret i guaitat per la finestra. A la carrera de la casa de davant hi ha una nina d’uns cinc anys, ben garrida, que juga amb un cèrcol de ferro. S’ha aturat. Me mira i me somriu, aixeca una mà i me saluda. Jo també aixec una mà i la salut, somrient. De sobte, sa mestra, cop damunt la taula i crida:

-Sabates de llaurador!

-Homes, com a cavalls verds ni hauria d’haver!

Me torn seure a la cadireta, a devora jo hi seu na Marieta Guijón[18], i me qued dormit.

 

Sa Cabaneta, 20 de novembre de 1975. No vull anar a escola, vull anar a matances

UN SENYOR DAMUNT UN RUC[19]: VERD MOLT VERD

No hi ha res per  treure de la maleta, ni música per sonar.

 

Són les 7 i mitja del matí. Comença a clarejar. A les 8 menys 10 passarà el camió de Can Ros per dur-nos fins al Bar Kito, al carrer Aragó, a Ciutat. Estic estudiant primer del Batxiller Unificat Polivalent a l’Institut Ramon Llull. Ahir vespre hem vaig discutir amb els meus pares. Tinc 14 anys i avui, 20 de novembre de 1975, no vull anar a escola. M’explic, avui a ca nostra hem de fer matances. No n’hem fetes mai, és la primera vegada. Mon pare ha surat un porcelleta que li van regalar, ben esquifida, devia ser sa caganius. Avui pesa uns 170 quilos. L’hem surada a una petita soll que hi ha al corral de Ca na Maria Mia, darrere el Cafè Nou i s’ha feta bona. La mos va regalar en Toni Ferrà, es municipal. A ca nostra és la primera vegada que feim matances,  i per a mi és un dia important per gaudir-ho. No vull anar a escola. Parteix tot malsofrit cap a la parada del camió amb el “macuto” verd ben carregat de llibres. Al cap d’uns cinc minuts veig a ma mare que ve corrent cap a la parada:

-Paco, Paco, no importa que vagis a escola, ara per sa “tele” han dit que teniu una setmana sense escola, en Franco s’ha mort!

I sabeu que hi vaig estar de content que en Franco s’haguera mort!

Molts anys després vaig saber que molta gent ho celebrà destapant botelles de cava. Gent de Ciutat, naturalment, o de pobles de Mallorca on la repressió dels feixistes, durant la guerra i la postguerra, havia estat molt forta. Vos puc assegurar que a ca nostra, mai més hem fet matances. Ara sempre ho dic i, estic ben segur, que es padrí Peretó, que sempre el vaig conèixer temorós i poc xerrador, n’estaria ben content. A ca nostra només hem fet matances un pic en sa vida, es dia que va morir en Franco.

 

Sa Cabaneta, hivern del 2002. Sec allà on seia quan tenia 5 anys. No m’he mogut gens

L’AMO DE SON MAGRANER[20]: VERMELL

Treu de la maleta, un uniforme de Policia Local amb gorra inclosa i molts de llibres d’estudi de l’època universitària, també un quadre dels Sagrats Cors de Jesús i Maria. Ho col·loca tot prop d’una llumenera. Sonarà, tot el temps de la lectura, una versió instrumental de I Have a dream del grup Abba.

Aquest hivern farà  3 anys que ja no faig de Policia Local. Es comença a parlar del canvi climàtic. Fa tres anys que treball al departament de Cultura de l’Ajuntament i m’han desplaçat de lloc i de taula. Fa anys quan me trobava sa mestra, Donya Magdalena, per Ciutat, sempre me deia:

-No m’agrada gens aquesta feina que fas, de municipal! Tu havies d’estudiar, tu pots i ho saps, no m’agrada gens aquesta feina.

M’ho va dir fins que va morir. I devia tenir raó. O devia ser un poc bruixa. Perquè ens deixà devers l’abril del 88 i jo pel setembre del mateix any ja vaig fer primer de carrera. Cinc anys d’estudis, i llicenciat en el 93. I en el 99 vaig deixar de fer de municipal. Aquest hivern del 2002 he pensat en ella. Fa tres anys que treball a Cultura, allà on anava a escola quan era petit. L’espai ha canviat, tot és diferent, intent ubicar el quadre de “Los Sagrados Corazones[21]” que estava a damunt el portal d’entrada a l’aula, però ara hi ha un buit. Tal vegada vora el seu lloc hi ha un cartell de la Fira del Fang. Intent localitzar el “Crucifijo” i en el seu lloc hi ha un d’aquests llums d’emergència que s’encenen quan no hi ha electricitat. Intent localitzar el lloc on sec i veritablement he assegut tres anys dins es quarto de dormir de sa mestra. Me deman si ha estat un acte de contrició per no haver estudiat quan era hora: com una estada en el purgatori recomanada per sa mestra. Però avui m’han canviat de lloc, he passat dues finestres més endavant i sec vora la finestra on seia quan tenia cinc anys. Han passat quasi quaranta anys i pareix que no me mogut gens, sec allà mateix on seia quan tenia cinc anys. L’únic que em dóna conhort és que intent localitzar on seia sa mestra i ara en el seu lloc hi ha el buit de l’escala.

 

Sa Cabaneta, diumenge 28 de juny de 1987. Festes de Sant Marçal

VIRGO POTENS[22]: BLANC PER UNA I VERMELL PELS ALTRES

Treu de la maleta, unes sabates daurades i una túnica molt elegant[23]. No hi ha música.

Fa un sol de justícia però ningú parla del canvi climàtic. En el rotllo de Sant Marçal hi ha una quarantena de persones que juguen a Petanca. Són les cinc i mitja de l’horabaixa. Els components del grup Mitjorn de sa Cabaneta es disposen per preparar tota l’escenografia de l’obra que han de representar a la nit: Sa Padrina.

Na Margalida Bina no ha vengut molt fina. Ella, com de costum, és voluntària en acompanyar en Mateu Rabassó a cercar tots els ormejos que hi ha al club, lloc d’assaig, per desprès fer el muntatge de l’escenografia. Sempre li ha agradat colcar. En Mateu ha dut un camió ben gros. S’hi apunten un parell més. Pugen al camió i parteixen. Al cap d’una mitja hora grossa tornen amb el camió ben carregat: bambolines, focus, bombetes, caixes, fustes, la copinya de s’apuntadora[24], eines, decorats, una xemeneia, cadiretes de bova, una tauleta amb ales, uns eixugadors de plats, enfilalls de pebres de cirereta i de tomàtigues de ramellet, llorer, graneres, un gerrer, cossis per escurar, gerres, llenya i carbó, llums d’oli, un fogonet, dos quadrets de vasa de creu, un bufador, una olla mascarada, cortinetes  de daus, motlles de fer coques, plats, greixoneres, olles, escudelles, tassons de fang i mil i un estris que transformaran el cadafal en una cuina tradicional mallorquina d’un poble qualsevol de Mallorca.

Na Margalida Bina compareix ben asseguda, dins el camió, damunt una de les cadires de bova de Sa Padrina. En Mateu Rabassó ha col·locat el camió marxa enrere acoblant-ho al cadafal. Facilita molt la tasca de buidar els ormejos. Alguns pugen dins el camió i comencen a descarregar estris. Na Bina també va donant coses petites al seus companys que estan sobre el cadafal. En poc temps s’ha buidat tot el camió. Avui en Mateu no ha pogut obrir la comporta del darrere que fa així mateix uns 90 centímetres d’alçada.

Heu de creure i pensar, i pensar i creure, que una vegada tot ha estat descarregat, dins el camió, només hi ha na Margalida Bina. Allà damunt, ben plantada, na Margalida Bina està a punt de protagonitzar una de les experiències més divertides que ha tingut el grup de teatre. De fet, per na Bina  comença una penúria. Ella intenta aixecar una cama, per damunt la comporta del darrere del camió i així passar tranquil·lament a damunt l’escenari, tots els altres ho han fet així. Però, hi ha un greu problema, les seves cames curtes no li permeten salvaguardar l’alçada dels 90 centímetres de la comporta del camió i no pot davallar. Tothom se la mira, però ningú fa res. Ella intenta fent cabrioles, sortir del camió. No pot. Fot un crit de:

-Ai, treu-me d’aquí dedins, que no puc sortir!

Tres segons de silenci, tothom se la mira  i després esclafits de riure. Ella, na Margalida Bina comença a tenir atacs d’angoixa i claustrofòbia. Cal dir que el camió és de considerable grandària i alçada, na Bina està a quasi 2 metres de terra.  Demana ajuda vàries vegades, però els seus companys, que se la estimen, només riuen. Ella duu una camiseta d’aquestes pintades color fresa i uns calçons  mariners blanquinosos que li arriben un poc més amunt del turmells i cada vegada que ha aixecat la cama té por d’esqueixar-se l’olla dels calçons. Na Margalida Bina desesperada crida histèrica:

-No rigueu, per favor, treu-me d’aquí dedins que me pegarà qualque cosa!

La gent que estava jugant a petanca, de tant de sentir riure, també s’han aturat de jugar i es contemplen la feta i comencen a riure.

L’única que reacciona és la germana monja de na Margalida Bina, també riu, però té un patiment envers la feta, i de sobte, diu una frase sentenciosa que ho acaba d’espenyar:

-És que n’hi ha que estan així de grossotes i se les enfloquen![25]

I na Bel Palou li amolla:

-No hi haguessis pujat que no hi tenies cap feina, Pomot!

I na floris de na Bina:

-Tinc un rodolet que tot ho és[26].

I na Marga de Ciutat cridant com una locanda:

-Sa grua, sa grua, que duguin sa grua, en “Jorgito” i es contrabandista la davallaran[27].

 

De sobte, en Mateu Mulet, conductor, pensa. O feim alguna cosa o hi farem la nit. Li diu a na Bina que s’assegui a terra, a damunt al camió, a la part posterior. Ella nerviosa així ho fa. Hi ha una gran expectació, més de seixanta persones contemplen la feta.

En Mateu va al camió i pitja una palanca. Tota la part de damunt del camió comença aixecar-se. Està donant “volquete” a na Margalida Bina.

-Ai que això se mou!

Desesperada,  ella uns bons crits, tothom unes bones rialles. Tothom riu i el camió va pujant poc a poc, ben amunt la plataforma de transport, ella no té cap rialla. I el camió puja i puja fins arribar a un angle d’uns 60 graus i s’atura. La plataforma del camió ha quedat aixecada i la comporta del darrere és ara una estora quasi horitzontal i paral·lela al cadafal, només els separa una petita distancia d’uns 10 centímetres. Na Margalida Bina ara ha quedat dreta, fa una passa, travessa la comporta a peu pla i pega un petit bot de 10 centímetres. Queda dreta, tota victoriosa, a damunt l’escenari. La gent comença a fer mamballetes i rialles i riguérem una bona estona i n’hi ha que encara riuen si no són morts.

Ho podeu ben creure que això va succeir així i, que aquesta, va ser una de les millors escenes que mai ha representat. Per un instant na Margalida Bina va ser na Norma Desmond a “El Crepúsculo de los Dioses”[28]

 

Sa Cabaneta, 30 de maig de1961. El “baby boom” dels “Conjuntos Vacios”

EL MON PER UN FORAT[29]: BLANC

Treu de la maleta, un joc de cartes i ho posa a la taula. Sonarà una versió instrumental de la cançó Chiquitita d’Abba.

 

Un bon any, sa Cabaneta s’ha avançat al “baby boom” i han nat un bon grapat de bergantells i bergantelles. N’Andreu  Menescal té un mes i quatre dies, en Mateu Calet va néixer fa 11 dies. En Toni Gorrió neixerà d’aquí a sis dies. Ses Titas tenen tres dies. Elles havien de néixer d’aquí dos mesos, però na Catalina no hi podia consentir i començà a tirar coces cap a sa germana i a empènyer fins que ho va aconseguir. Faltaria més. Mai li ha agradat fer tercera i sobretot arribar darrere sa germana i en Xisco Tomàs.

Són prop de les nou i mitja del vespre. Avui és dimarts. Na Bàrbara Goia i el seu home en Toni, que fa de carter, viuen a unes cases d’en Guiem d’es Forn, al pis de damunt sa farmàcia. Tenen un filló que encara no ha fet els dos anys i nom Biel. Per la finestra del seu quarto es senten renous de gent, sorolls i crits d’homes que estan jugant a cartes a la carrera de ca Madò Boneta, al Cafè de Can Carrió. Jo estic naixent. Ma mare, na Bàrbara Goia està parint el seu segon filló. Una vegada he nascut, unes bones plorades i em posen damunt els pits de ma mare, per la finestra se senten un bons crits:

-Truc, Retruc, Val Nou, Joc Fora!

Sempre m’he demanat si degué ser un presagi, ja que aquests crits les sentiria moltes de vegades i durant molts d’anys. Sa padrina Goia sempre deia que ses cartes eren del dimoni.

 

Sa Cabaneta, 29 d’agost de 2007. Per acabar

CAVALLET QUAN ERES JOVE[30]: BLANC, VERD I VERMELL

La maleta ha quedat buida i la col·loca al seu sancta sanctòrum. Sona una versió instrumental de Moon River ben fort.

 

Ara no me’n record si aquell dia que donàrem “volquete” a na Bina havíem de fer Sa Padrina o Molta Feina i Pocs Doblers.

O si va esser sa padrina Goia sa que mos ensenyà a jugar a escombrí i a mentida. O si sa mestra ens ensenyava “Pretecnología” o era Don Andreu. O si madò Reülla va acabar donant sa coca en es moix.

El que sé cert és que aquestes coses succeïren i succeiran, i que vos hagués pogut contar altres contarelles. Com quan anàrem a caçar esparpalls a una garriga d’es Port des Canonge i na Miquela Segura i na Joana Santandreu casi en varen caçar un. O quan na Bel Palou  era un infantó de cinc anys, molt espavitl·lada i que veïnadejava molt. Vivia a Ca s’Oguera Vella i va veure una cosa que no havia de veure. Na Francisca Monja li havia dit a una de ses seves bessones:

-Anau alerta que n’Isabeleta no us vegi, per amor de Déu!. N’Isabel estava amagada darrere el coll d’una cisterna mitgera i ho va veure tot. Aplega tapins, ben corrents, cap a caseva i li enflocà a sa mare:

-Mama, mama na Magdalena sembra moixos, perquè noltros no hem sembram un i així mos ne farà de petits.

 

El pregoner va a la maleta i comença a posar tots els ormetjos escampats a dintre. Sona ben fort el Moon River. A baix de l’escenari apareix una parella de balladors que tot el temps que el pregoner omplirà la maleta ballaran un vals anglés. Una vegada no queda cap objecte, el pregoner va apagant les llumeneres, totes menys una i es torna dirigir al públic i desapareix la parella que balla el vals.

 

O també podria contar quan es padrí peretó guanya un concurs de menjar ensaïmades –s’en menjá devers 70, o quan na Margalida Bina va dormir tota una nit amb un tió davall es coixí. Ho deixaré per una altra ocasió.

Em sap greu si no partiu satisfets. El que sí us puc assegurar és que mai  m‘ha agradat contar mentides.

Em donaré per content si algú ha entès tot allò que no he dit, aquest era el meu objectiu. Per ventura és per això que dic que pertany a la generació dels “Conjuntos Vacios”

El pregoner apaga la darrera espelma agafa la maleta i la pepa amb les mans es despedeix i desapareix entre el públic.

-Bona nit!

Molts d’anys i que passeu unes bones festes cabaneteres i siurelleres: blanques, verdes i vermelles.

 

Xisco Tomàs

 

[1] Na Margalida Bina, un al·lota fadrina a prop dels quaranta, un personatge de l’obra de teatre  Sa Padrina, de Joan Mas. Na Bina ja quedava per vestir sants, tenia poques esperances de trobar enamorat. Les punyeteries de Sa Padrina l’engirgolen a fer-se ses piules i posar-se buata als sostens, tot per enamorar a “Sebastián”, el gendre vengut de l’Argentina a recollir en Fastet, el nét estimat de Sa Padrina. Tanmateix sa Padrina moriria en l’intent i na Bina es quedaria per vestir sants.

[2] Títol de l’obra de teatre de Alexandre Ballester.

[3] Vull destacar que part de l’inspiració d’aquesta estampa va sorgir del record d’un llibre llegit fa molts anys: Mecanoscrit del segon origen, de M. Pedrolo. El nom de Rul·la és una reflexió d’una de les primeres madones de sa Cabaneta: Madò Reülla.  Ella probablement va néixer prop de 1822 a Can Reüll una de les primeres cases de sa Cabaneta. Na Rul·la representa a tots els infants de sa Cabaneta.

[4] Noticies aparegudes a la premsa local d’aquest estiu de 2007, els investigadors han descobert que el ca formava part de la dieta alimentària dels habitants primitius de l’època pretalaiòtica. Segurament les pells de ca s’utilitzaren per fer vestimentes, saquets, borses per a contenir aigua, etc.

[5] Un siulet de siurell, naturalment.

[6] Fragment final de l’obra de Teatre, Siau Benvingut!, d’Alexandre  Ballester. Una obra que el grup de Teatre Mitjorn va començar a assajar i no estrenà mai.

[7] El fonoll marí és importat del Marroc i els melons són nordamericans, fa anys que no hi ha  producció agrícola a Mallorca.

[8] Títol d’una obra de teatre de Alexandre Cuéllar estrenada pel grup Mitjorn. L’argument narra l’incendi d’un meravellós bosc al mig d’una història d’amor impossible.

[9] La majoria de dades que apareixen a l’estampa s’han extret d’un padró d’habitants corresponent a sa Cabaneta de l’any 1905 amb modificacions de 1906 i alguns apunts de 1907. El document es troba a l’Arxiu Municipal de Marratxí. AMM, sig. 582. Hi apareixen llistats de persones per grups familiars que conviuen en una mateixa casa. Hi ha el número de la casa, el malnom, el nom i els cognoms dels que hi viuen, l’edat, l’estat civil, la professió, el lloc d’origen, els anys de residència en el terme i si saben llegir i escriure. També ens indica quan una casa és buida.

[10] Fou la primera obra que representà un grup de joves de sa Cabaneta en el saló parroquial de Sant Marçal. Corria l’any 1977 i l’any següent es formaria el grup de Teatre Mitjorn.

[11] Sa Padrina de Joan Mas fou estrenada pel Mitjorn a l’any 1987. Na Bel Palou va brodar el paper de Padrina i en Mateu Mulet el paper de padrí.

[12] Na Francisqueta Llampí no és de 1905, és un personatge de comèdia de l’obra El Món per un forat de Joan Mas. A sa Cabaneta, al grup de Teatre Mitjorn, el va interpretar na Margalida Mas.

[13] És prou evident que per les calmes de gener no hi ha melicotons.  La idea surt d’una escena de l’obra Un Senyor damunt un Ruc de Joan Mas, interpretat també per Margalida Mas que feia el paper de na Magdaleneta.

[14] El sen Marruel és un altre personatge de comèdia de l’obra Ca Nostra de Joan Mas. La començàrem a assajar i no arribàrem a estrenar-la, aquest paper l’interpretava Mateu Mulet Calet.

[15] Famosa frase, de l’obra sa Padrina, d’en Fastet, interpretat per Martí Creus, el qual feia de nét de sa Padrina.

[16] L’obra Els Reis de Llorenç Moya fou representada varis anys als diferents nuclis de població de Marratxí durant les festes dels Reis. Hi passà molta gent pel grup de teatre interpretant el diferents personatges que l’obra requereix.

[17] Una obra de Joan Mas, molt divertida. L’interpretarem varis anys i ens ho passarem molt bé. Era una comèdia de bojos.

[18] Na Maria Guijón, una noia de la meva edat és la nina que aquell any vivia a Can Xinet, la casa de davant ca sa mestra.

[19] Obra de teatre de Joan Mas on hi apareix un personatge molt pesseter, Sor Candelària interpretat per na Catalina Canyelles. Després de mort el senyor, en el tercer acte, es fa la lectura del seu testament. Un testament de disbarats, o de molt de seny.

[20] L’amo de Son Magraner de Pere Capellà, fou una de les primeres obres importants que va estrenar el Mitjorn a final dels 70. En Marçal Palou feia de l’amo i jo de missatge.

[21] El quadre dels Sagrats Cors o el crucifix eren un lloc de càstig. Sa mestra tenia el costum de castigar a l’alumnat a resar davant aquests icones.

[22] Obra de l’autor Andreu Amer on hi hauria d’aparèixer na Gloria Swanson.

[23] Les sabates, propietat del pregoner, van passar per moltes comèdies a base de reciclaments i introduir canvis, acabaren amb dues bolles de Nadal als cordons per interpretar el paper de majordom a l’obra Els Reis de Llorenç Moya. El vestit túnica és el que duia posat na Magdalena Canyelles a les representacions de Virgo Potens, obra d’Andreu Amer.

[24] Quan vàrem fer Sa Padrina de Joan Mas, s’apuntadora era na Catalina Canyelles.

[25] Frase extreta del paper de Sor Candelària a Un Senyor damunt un Ruc de Joan Mas. En el grup de teatre Mitjorn, l’interpretava na Catalina Canyelles.

[26] Frase extreta del paper de na Joaneta a Virgo Potens de Andreu Amer. En el grup de teatre Mitjorn, l’interpretava na Bel Palou.

[27] Frase extreta del paper de Na Rita a l’obra Molta Feina i pocs Doblers de Joan Mas. En el grup de teatre Mitjorn, l’interpretava na Margalida Gayà de Ciutat.

[28] Realment na Norma Desmond, el personatge de la pel·lícula interpretat per Glòria Swanson havia de ser la font d’inspiració per na Magdalena Canyelles en el paper de Virgo Potens, obra que jo vaig dirigir. Com no vaig conseguir mai que na Bina visiones aquest fragment de pel·lícula avui ha tingut l’oportunitat de veure’l. Mai és tard si la dita és bona.

[29] Obra de Joan Mas interpretada pel Mitjorn  als inicis dels anys 80.

[30] De Joan Mas, una de les darreres obres que vam fer. Una història romàntica de perduts: “es pern d’abaix les governava més que es de d’alt” i ho pagaren  a un alt preu. Na Margalida Bina es passà tota la comèdia amb una mena de relació d’amor i odi amb una somera.

[Mxp, X ’16]

[SEGUEIX L’ACTUALITZACIÓ DIÀRIA DE MARRATXIPÈDIA MITJANÇANT LA NOSTRA PLANA DE FACEBOOK]

(Visited 59 times, 1 visits today)