PREGÓ DE LES FESTES
DE LA MARE DE DÉU DEL CARME
PÒRTOL, 10 DE JULIOL DE 2010
Estimats portolans i portolanes, amics i amigues i tots els que estau aquí:
Fa un temps que em demanaren per fer el pregó de les Festes de Pòrtol i vaig dir: “pobra
de mi, i què diré, jo que vaig nèixer devora una taparera? Això de fer discursos és cosa de gent de lletres,
ofici de savis i llicenciats.”
Però, al cap d’uns dies i després d’haver-ho porgat dins el meu cap, vaig pensar que seria una
bona ocasió, si més no, per dir-vos que a Pòrtol hi fa molt bon estar i que la petita comunitat de les
monges ens hi trobam molt bé, i per això vaig decidir que el pregó era un bon medi per agrair-vos als
portolans tot lo bé que ens tractau, i per manifestar-vos el desig de què la nostra convivència entre
vosaltres sia per molts, molts i més anys. Ens heu demostrat la vostra estimació i respecte durant més d’un
segle amb moltes atencions, ja que, en tenir una cosa bona, sempre pensau en les monges, no manca mai
un petit present per les matances, fruita del temps, ous de les gallines de ca vostra, dolços, coca amb
trempó, panades, robiols… Qui no recorda, de quan era nin, els conillets o uns llevadors que les monges
posaven dins la senalla ja buida, i vos acomiadàvem dient “Per amor de Déu sia. Paga de monja”. I el
respecte, gairebé veneració, amb què els portolans besaven el Santcrist que dúiem a la cintura. Tot això i
més que record amb enyorança és molt bonic, fa goig i és d’agrair. Gràcies, poble de Pòrtol.
No importa que vos digui qui som, tots em coneixeu, encara que només sia d’haver-me
vista per l’església amb les altres germanes de la Comunitat, o menant el quatre ela o caminant els
dematins pels viaranys del poble. Tanmateix, vos diré alguna cosa de la meva petita història, que podria
ser la de qualsevol altra germana de la Comunitat, si més no perquè ens coneguem millor. Vaig nèixer a
Llubí el 26 de febrer de 1946 i el 14 de setembre de 1966 vaig començar la meva vida religiosa. Al llarg
d’aquests anys he treballat a Mater Misericordiae, a la Creu Roja, a Assís, a Roma, a Sa Cabaneta, a
Bunyola i a Pina. L’any dos mil vaig entrar a formar part de la comunitat de monges de Pòrtol, un poblet
on les Germanes Franciscanes Filles de la Misericòrdia havien arribat ja feia molts anys, el nou de
setembre de 1903.
La primera casa que habitaren les monges no va ser el convent que coneixem ara, sinó
que es varen instal-lar al llarg de dotze anys a una casa del carrer d’Olesa, propietat de Joan Capó Salvà,
de mal nom de Ca’n Crosta**, allà on va viure el metge D. Guillem Massot i on encara hi viuen els seus
familiars. La gent del poble, ansiosa per poder comptar amb persones convençudes, entregades a consolar
els malalts, a ensenyar a llegir i escriure, a posar colzeres i genolleres, que no era un luxe com ara, sinó
una necessitat per manca de roba i diners, la gent del poble, vos deia, pagava el lloguer i el consum
d’electricitat de les religioses,i elles ensenyaven, acomiadaven els malalts cap al cel i resaven.
L’any 1912 el Pare Joan Santandreu, religiós natural de Pòrtol, missioner de Sant Vicenç
de Paül que estava destinat a Manila a les Illes Filipines, envià un poder al seu nebot Bartomeu
Santandreu per a què cedís “el terreny d’un cortó al lloc més adient per construir un conventet per a què
les monges poguessin dur a terme el seu apostolat.”
El dia 24 de març de 1915, D. Andreu Pont, rector de Sant Marçal i el vicari de Pòrtol,
D. Joan Torrendell, beneïren la primera pedra. Tot el poble es posà en marxa per dur endavant aquesta
gran obra i col-laborar amb diners en la mesura de les possibilitats de cada família, mà d’obra, carretades
de materials, els fusters donaven les portes i els nins traginaven pedres i aigua.
El dia vint-i-set de juny de 1915, a les quatre del capvespre, repicaren les campanes de
l’església parroquial per anunciar i convidar a la benedicció del nou convent, encara que no estava acabat i
la capella no estava feta. D. Toni Canals, visitador de la Congregació, beneí la nova casa-convent, foren
els padrins el senyor i la senyora de Son Verí. Acabada la ceremònia, es donaren les gràcies per tot quant
el poble havia fet en bé de les religioses.
El dia 16 de juliol del mateix any, festa de la Patrona la Mare de Déu del Carme, les
monges començaren la seva estada en el convent nou, i les primeres germanes que l’habitaren varen ser:
Sor Eurèlia Rigo, Sor Eufràsia Perelló, Sor Eliodora i la Superiora Sor Maria Quitèria.
De llavors ençá, les monges són part del poble, molts anys els seus hàbits blaus han
estat punt de referència en la vida del poble. Qui no recorda els anys que anà a costura, la mestra que
tingué de petitó o de petitona, les primeres lletres, els primers números que unes manetes escrivien amb
guix a una pissarra gran de tota la paret, els primers jocs? Qui no ha rebut a ca seva la monja dels malalts?
Les Filles de la Misericòrdia duien a la pràctica el lema de la seva Congregació: “Cor que s’inclina a la
misèria”.
Amb l’emoció dels records he perdut el fil de la nostra història, on érem, ah sí, faltava construir la
capella del convent. El convent l’inauguraren el 1915. Idò la capella no va estar enllestida fins l’any 1926.
Es veu que les esglésies a Pòrtol duen coa però, portolans i portolanes, heu construït un convent i anau per
la tercera església, sou uns valents !! que hi ha barriades i pobles que no en tenen cap. Portolans
agosarats, arriscats, invencibles, endavant!! les paraules volen, però les obres com aquesta de l’església
nova queden per sempre. Facem la Casa de Déu, per anar-hi tots junts i sentir-nos germans. Deixem les
enveges, els malentesos i facem els comptes cadascú a ca seva, que ja n’hi ha ben prou.
Portolans, que la nostra Patrona, la Mare de Déu del Carme, sigui el nostre model. Ella
escoltava, reflexionava i ho guardava tot en el seu cor. Maria va ser pobre, senzilla i humil i ho compartí
tot, fins i tot el seu Fill, i és tan generós compartir!!
Portolans, vosaltres que amb la terra i l’aigua feis el fang i en el forn coveu peces
polides, facem del nostre poble la peça més valuosa que pugui sortir de les vostres mans i així ens
sentirem bé, serem llum per als infants, per als joves i per tots els qui ens envolten i ens podrem dir els
uns als altres: “Que bé s’hi està al Poble de les Olles”.
No vull acabar sense recordar en aquesta festa tan nostra aquells que ens han precedit en
el seu pas per aquest món, en especial D. Guillem, que fou el nostre pastor, i totes aquelles monges que
són a la Glòria i que ens feren tant de bé servint, ensenyant, pregant, agombolant els petits o fent algun
joquet amb la canya.
Portolans, mirau la Mare de Déu del Carme, que ella vos mira, i que Déu vos beneieixi.
Molts anys a tots.
Catalina Salvà Alomar.
N.de la R.- El pregó, el llegí Sor Catalina a la plaça de can Flor el 10 de juliol de 2010 per les festes
del Carme a les 11 h. de la nit.
** Joan Capó Salvà, de malnom era QUELET; la seva esposa, Margalida Garau Canyelles, era de can CROSTA.