Totes les olles de terra

guia (Paraules de Gabriel Janer Manila en la presentació del  llibre Pòrtol, guia d’0lleries , de Biel Massot i Muntaner i Miquel Mut i Sureda, efectuada el mes de març de la Fira del Fang durant la trobada de  Premsa Forana)

 

Volguts amics de la Premsa Forana:

La instància que em feren els autors del llibre que teniu a les mans: Pòrtol, guia d’olleries, quan tot just era acabat
de treure del forn, perquè acceptàs de dir unes paraules de presentació, explica le meva presència entre vosaltres, avui primer diumenge de març de 1989, a Marratxí.

Us he de dir que l’he mirat i l’he llegit, el llibre, -perquè és un llibre que es fa mirar i llegir- amb profunda consideració i us en parlaré amb aquell punt d’entusiasme que em fan sentir les coses ben fetes, amb aquell mateix sentiment del que s’excusen els seus autors -en Biel Massot i en Miquel Mut– en la introducció, enganxada la por en la punta dels dits i el temor de pensar que l’amor que senten pel seu pam de terra -la terra vermella, ferida, dels clots portolans- no els hagi enterbolit l’esguard i no els permeti veure la duresa, la suor i l’esforç que comporta la feina dels ollers.

En el pròleg del llibre, en Pere J. Amengual ens parla del misteri de la terra, de l’aigua i del foc, de les “mans poderoses que donen vida a la massa informe” i afegeix, potser fascinat per la peripècia d’uns homes que han practicat aquest ofici antic -també el Déu de l’Escriptura s’agradava de pastar el fang i moldejar-ne homes a la seva imatge-; “no hi ha a Mallorca -diu- cap casa, de la més pobra a la més rica, de la més humil a la més senyorial, que no s’hagi servit dels tests, olles i greixoneres de Pòrtol”. Fixau-vos-hi bé, que el testimoni ho paga: ni una casa, a Mallorca, on no hagi arribat una embosta de terra d’aquest terme, transformada dins les mans dels ollers de Pòrtol, com un missatge que ens agermana a tots amb la terra, amb l’aigua i el foc.

Us assegur que no és difícil parlar d’aquest llibre, d’explanar-ne les sevas qualitats, perquè tots els que hi han participat ho han fet amb aquell entusiasme, o aquella passió, o aquell sentiment del qual ara s’excusen, temorencs. El podreu fer servir, si voleu, de guia, que es per allò que ha estat imaginat, pot ser també una bona eina didàctica al servei d’una pedagogia vinculada al descobriment de l’entorn, dóna testimoni fotogràfic d’allò que descriu i ordena de forma temàtica els materials. I encara hauríem d’afegir-hi la contribució de Vicenç Sastre que ha il.lustrat el llibre tot subratllant aquells detalls que ha cregut destacables, com un focus de llum es despenja del sòtil i cau sobre un espai petit de la nostre quotidianitat.

La meva relació amb els ollers de Pòrtol  -dispensau-me l’esplai d’explicar-vos el meu propi drama- ha estat una relació com la que pugui haver tengut qualsevol home de la meva generació. Us en contaré alguns meus primers records: d’al·lot, em fascinava el joc de trencar olles, per la festa d’estiu: les penjaven a la plaça en una corda entre dos pals, cobrien els ulls del primer voluntari, que tractava de rompre-les amb garrot d’ullastre. Queia, de sobte, en trencar-se l’olla una pluja de cacauets, de caramels de menta, de serradís, d’aigua….

M’enrecord d’una veïna que m’explicava que, tancades en una olla, havia enterrat les botonades, i l’adreç, durant el Moviment, per no veure’s obligada a entregar-lo als fascistes, aquell or…

M’enrecord també d’aquell dona de Pòrtol que, el dia de la fira, estenia una parada d’olles, i ribells, i cossiols, i alfàbies i siurells, prop de l’església… Tiràvem olles velles, plenes de mascara, a la porta de les cases que feien matances, i nosaltres déiem que anàvem a fer bulla… Un dia, la monja que tenia esment de la costura dels al.lots em va explicar el dogma de la Immaculada Concepció amb aquesta corranda que parlava d’olles:

Totes les olles de terra

rompé nostro’n pare Adam;

manco una que és d’aram

i té ses anses de ferro.

Es bo de veure que les olles de terra que el nostre primer pare havia romput era tota la humanitat i que l’olla d’aram amb les anses de ferro era la Verge María, que el pecat original no havia estat capaç de trencar. Nosaltres érem les olles de terra; però no sé a través de quina estranya aliança de la imaginació associava les anses de l’olla a les orelles. “ I la Verge María -pensava- devia tenir les orelles de ferro”.

Però si les olles ens representaven a nosaltres, o, més ben dit, representaven les nostres ànimes marcades per l’estigma del primer pecat, la greixonera -ai la greixonera!- esdevenia una metàfora eròtica que em tenia consirós. Diu una altre cançó recollida al meu poble:

Na Maria Raconera

d’Algaida és sa principal;

i es capellà de cas Brau

per davall es davantal

li vetla sa greixonera.

Vet aquí com de les olleries de Pòrtol en sortien peces diverses que podien convertir-se en metàfores discordants i esparses.

Tots aquests records, i alguns altres que no us explic perquè no m’agradaria abusar de la vostra amabilitat, m’ha desvetllat aquest llibre que avui presentam. I pot ser la funció d’un llibre és a més de servir per allò que ha estat escrit, desvetllar la nostra imaginació, els records i els somnis.

GABRIEL JANER MANILA

Marratxí, 5 de març de 1.989

(publicat a Pòrtula, 81, IV ’89)

[Mxp, X ’16]

[SEGUEIX L’ACTUALITZACIÓ DIÀRIA DE MARRATXIPÈDIA MITJANÇANT LA NOSTRA PLANA DE FACEBOOK]
(Visited 59 times, 1 visits today)