Possessió de Marratxí

Es Caülls, també pronunciat com a ‘cavulls’ o, fins i tot ‘casulls’ –possible origen del nom, en referència a cases velles o en mal estat- no té història pròpia fins al segle XIX. Fins a l’any 1800 feia part de la gran possessió de Son Sales, important centre ramader, dins la qual tenia la funció de sestadors i solleres per recollir-ne ovelles, cabres i porcs. Ja dins el segle XVII li coneixem aquesta missió i, molt en concret, el 1764 trobam una referència al topònim i al seu ús dins un inventari de Son Sales: “mes en los Caulls tres mil ovellas y aplagadisos”.  També des de molt enrera va tenir importància el sistema hidràulic d’aquesta unitat agrícola, integrat per la font dels Caülls, sèquia, sínia, safareig i molí fariner hidràulic.

Diversos plets entre les famílies Salas i Verí dugueren com a resultat la divisió de Son Sales entre els hereus de Joan Fuster de Sales i de Berga i Antoni Fuster de Sales i de Togores. La meitat de les terres passà als Verí i es conegué durant uns anys com Son Sales Nou fins que es regularitzà el topònim antic, Es Caülls.

Actualment, reduïda a un centenar de quarterades, la possessió pertany a la família Cotoner, titular del marquesat de Mondéjar i amb residència a Madrid,  i, travessada per l’autopista d’Inca, confronta amb les urbanitzacions sorgides de la seva pròpia segregació, devora Can Farineta i Es Figueral, Es Camp d’Inca, Sa Vinya, Son Sales, ets Establits des Caülls i sa pleta de cas Balaguers. Té cases en molt mal estat, celler i sestadors.

El 1801, després de la divisió, la nova possessió confrontava per llevant amb la carretera de Palma-Inca, pel nord amb Son Sureda, del marquès de Vivot, per l’oest amb l’altra meitat de Son Sales i pel sud amb Son Guillem, Son Macià Negre, del dr. Bernat Contestí, i amb la Cabana, del sr. Joan Miró.

El 1802 el propietari, Tomàs de Verí i Togores, brigadier dels reials exèrcits que ja tenia Son Verí, arrendà els Caülls a Francesc Batle, de Lloseta. Era un contracte per vuit anys, a raó de 3000 lliures cada any. Encara no hi havia el celler, ni la tafona ni l’aljub. Durant uns anys es feren obres, dirigides per Tomàs Abrines, mestre major d’obres reials de Ciutat. S’amplià la casa del majoral i s’amillorà la zona d’estables, es construí un cup, una bodega amb una casa damunt, una casa per recollir les dones que feien la collita d’oliva, una pallissa, una porxada per cobrir el forn, un aljub i una era. També es sembrà vinya, figueral i pollancreda. Més envant es construí un segon cup, la tafona, un altre aljub i la cisterna del centre de la clastra, amb coll de capella. El 1870 es reconstruí el pont que travessa Coanegra i s’hi col·locaren els escuts de les cases Verí i Salas amb data de 1884.

El 1811 tenia 260 quarterades de sementers. Tenia cases i era dedicada a olivars, garroverars, vinyes i a conreu de cereals i lleguminoses. Tenia un hort, amb fruiters i conreu d’alfals i hortalisses. Hi havia zones de rotes. N’eren pertinences es Camp d’Inca, es Sementer de ses Trempes, can Mascarell, es sementer des Polls, can Lluc i sa Cabana. Era lloc de cria d’èquids i tenia 22 mules, set egües i set someres. Hi havia guardes de 125 ovelles i sis porcs. Feia una renda anual de 4.500 lliures, vuit odres d’oli de 12 quartans cada un i un porc de 12 roves.

El 1816 Miquel Serra n’és l’arrendatari i hi viuen 8 persones.

El 1818 la possessió tenia 500 Qdes d’oliverar dins una extensió de 900 Qdes (la primera del terme, abans que Son Sales, amb 800).

El 1851 era propietat de Pere de Verí i Sales i feia una renda anual de 48.724 lliures.

El 1860 segueix la primera del terma, amb 831,5 (la segona, Son Sales, en té 519).

Els anys 50 del segle XX es tomà la tafona per fer-hi un xalet que desfigurà el conjunt principal de les antigues construccions. Avui, la part antiga resta en molt males condicions i és de destacar, especialment, el celler –que ha esdevingut la construcció més característica de la possessió, amb sis voltes d’aresta sostingudes per arcs de mig punt amb capitells de motllura fina-, la cuina de la casa de l’amo -amb faldar de canyissada, la llar envoltada de pedrissos i amb estrella mostrejada i rentador de pedra viva- i l’aljub, de coberta de canó amb dos colls de cisterna i dues escales.

Fins als anys seixanta del segle XX hi havia una dotzena de persones fent-hi feina, entre majorals, missatges, pastor i porquer. A part del bestiar –ovelles, porcs i vaques- s’hi conraven garroves, ametles, molts de cereals i es feia oli.

[BMM, Mxp, XII ’16]