La veritat és que no sé per on començar, tal és l’allau de sentiments, emocions i records de fets i vivències que me va provocar -i encara me provoca- la inesperada fuita d’en Pep.
Perquè, certament, ho ha estat, inesperada. Després de gairebé dos mesos de no poder parlar directament amb ell, per causa de la mascareta d’oxigen -es fatigava molt si parlava- i de l’afonia que minvava encara més la seva tènue veu, va superar la… pneumònia, pulmonia… les dues coses… altres semblants… els metges no ho varen arribar a dictaminar clar, malgrat totes les proves que li varen arribar a fer.
I els tres darrers dies encara vàrem parlar plegats. El dimecres 20 d’abril, dia que li donaren l’alta i retornà a Montserrat, el dijous i el divendres… El dissabte, a l’hora habitual no havia dit res i vaig telefonar a l’infermeria per saber què podia passar. Em digueren que l’havien colgat d’hora, però em recomanaren de parlar amb el monjo infermer per saber més detalls. Aquest em digué que el matí no havia estat bé -crisi respiratòria, basicament- que havia superat amb la botella portàtil d’oxigen que havien instal·lat al monestir, per si de cas, però que l’horabaixa havia tornat tenir una recaiguda més greu i estaven esperant el metge. Al cap d’una estona em torna a telefonar per comunicar que el metge l’ha vist molt malament… tant, que l’ha considerat “irreversible”… Mare de Déu… Activam la partida que ja teníem prevista amb Maria cunyada i Guillem nebot per sortir l’endemà -diumenge- amb el vol de les 8. En ésser a l’aeroport m’arriba el w.a. del bon Vicenç, monjo infermer, informant-me que aquella matinada -a les dues- en Pep havia acabat… Mare de Déu… Ni tansevulla teníem el consol del darrer comiat, encara que fos en fase comatosa i tot… Ni això…

Tornem al dimecres, a la conversa telefònica que tinguérem… Goig per retrobar-nos directament al cap de dos mesos… Ell em comenta que en alguns moments es pensà que ja no tornaria a parlar amb mi. Pobrissó, haurà estat vera. Tot i així, era conscient de la situació:
-Duc una bomba de rellotgeria dintre que pot explotar en qualsevol moment…
-Pensa tu -li vaig dir-, d’aquí a vint anys ja en parlarem…
-Què dius? Ja en tindria cent…
-Idò, coses més fortes s’han vist… Hi ha gent que arriba als cent-i-busques…

Imaginau-vos… no vint anys… ni vint dies… Quin desastre !!! Ja no recordava -ell- que, al cap d’una setmana, anava a veure’l amb un grup d’amigues i amics, tot i que ja m’havia fet a la idea que, degut al seu estat -molt dèbil al cap de dos mesos d’hospital i d’inactivitat- no ens podria mostrar els llocs habituals -biblioteca, jardí, museu, sagristia, capelles….-, com altres vegades…. Això rai, el  veuríem, ens veuríem…

El dijous es trobava especialment fatigat, parlàrem poc. El divendres es trobava millor i fèiem plans d’activitats a curt termini: la propera setmana vindrà el fisioterapeuta i hem de pautar la rehabilitació… D’altra part, he de veure amb qui aniré a caminar perquè hem de programar començar poc temps per anar ampliant…
Això era el divendres… i el dissabte, patatús… Em resulta difícil d’assimilar.

Tal vegada perquè el veia gairebé immortal, o em devia pensar que era etern… No m’havia vengut mai a la imaginació l’escenari que vàrem trobar a partir del diumenge, amb ell de cos present dins una caixa de pi… Mare de Déu, quin impacte més trist i desagradable…

Amb tot, la situació més impactant encara havia d’arribar el dimarts, amb el clot obert al cementiri dels monjos, dins la mateixa terra, la caixa dipositada al fons de clot mitjançant unes cordes i les palades de terra que l’anaven cobrint. M’oferiren la pala per llançar-n’hi algunes, com havien fet els monjos assistents i alguns dels presents… Vaig ésser incapaç d’agafar-la. Potser es tracti d’un sistema terapèutic per al sentiment, però m’era del tot impossible dur-lo a terme.

Cal pensar que quan Pep entrà com a novici jo tenia cinc anys. Des d’aquell moment he viscut tota el seu procés religiós, juntament amb els pares, germans, altres membres de la família i amics. Organitzaren de fer la meva primera comunió a Montserrat, precisament perquè hi havia en Pep i que hi pogués assistir -juntament amb el segon germà, Joan, que també era per aquelles terres-, almenys a l’acte religiós; a la celebració profana, en aquell temps, no li deixaven anar i no hi va venir. La seva professió solemne, la missa nova, els vint-i-cinc anys de missa nova… Tants i tants moments viscuts conjuntament, que aquests dies  han reviscut al record i m’han fet propera la seva presència.
Hi hagué uns anys que vaig anar poc per Montserrat: era una època  que en  Pep venia molt per Mallorca i, en tot cas, ens véiem adesiara a Barcelona, aprofitant que ell fos allà per les tasques de Publicacions de l’Abadia, fet que passava pràcticament cada setmana. Llavors només anàrem a Montserrat pels aniversaris dels seus actes religiosos, com la professió i la primera missa.
Fou a partir de l’octubre de 2017 -ara farà cinc anys- quan va tenir problemes de cor i el varen haver d’operar, que vaig reprendre la relació més estreta amb Montserrat. El març del 19, el Govern de les Illes Balears li va atorgar la Medalla d’Or, que em vaig encarregar d’anar a cercar i portar-li al monestir al cap d’uns dies. A finals d’aquell any, coincidint amb el seu 78è aniversari hi vaig tornar amb un seguit de cosines i cosins i aprofitàrem per fer un dinaret conjunt amb ell com a “cosí destacat” (si la muntanya no va a Mahoma…) . Com ell va escriure al quadern de signatures “no hi havia hagut mai tants de cosins per Montserrat”.
Amb motiu del seu 80è aniversari, el passat novembre, hi tornàrem anar uns dies amb cosins i amics i, al cap d’una setmana, hi vaig tornar amb la cosina Aina de sa Bisbal perquè li feien un homenatge sorpresa fent-li a mans el present d’una publicació amb articles dedicats a ell…

I ara, pel comiat final, en una eixida que mai no m’hagués imaginat ni que fos possible ni que hagués d’arribar…
Vaig dubtar, després del 24, dia que ell marxà, de tornar-hi al cap d’uns dies -tal com estava previst: teníem reserva de cel·les a l’hostatgeria del monestir fins al 2 de maig i els passatges d’avió per al 28 d’abril-. Al final em vaig decidir… La tarda del 26 -dia de l’enterrament- marxàvem de Montserrat acomiadant-nos de la neboda Maria de Tarragona/Girona, del seu marit i dels seus fills, i partíem cap a l’aeroport amb Maria cunyada, la seva germana Ros, Guillem nebot, la seva esposa Maria Antònia i Andreu renebot, fill d’ambdós, que conduia la furgoneta. A les 10 i busques teníem el vol de retorn a Mallorca. I el 28, passat migdia, tornàvem agafar vol amb Maria Deià, Rafel, Carme, Pep i Maria Alarcón, i partíem cap a Montserrat. Va ser una bona decisió, m’he trobat realment bé per allà. Veia en Pep pertot a on anàvem, al cap i a la fi és un territori que havia conegut amb ell -o per mor d’ell- i moltes de les coses que vérem les m’havia mostrades ell una i cent vegades, biblioteca, refetor, cor superior, atri, església, cambril, imatge de la Verge, museu, jardí… Qualque moment havia pensat que si feia aquest viatge, l’absència d’en Pep em pesaria molt. Per sort no fou així. Em  preocupa més ara que torn a ser per Mallorca i, d’alguna manera, em revé el sentiment d’orfanesa que em va envair quan vaig saber de la seva partida… L’únic conhort és que encara tenc un germà, endemés de les altres persones de família i d’amistat que m’han encobeït i que sortosament encara ho fan…

Feta aquesta espècie de resum, de repàs general, encara hi hauria més coses puntuals per dir, records i sentiments, que potser vagin sortint en algun altre moment…

Biel Massot i Muntaner.-

(Publicat a la revista Perlas y Cuevas, núm 1413, Manacor 3 VI 2022)

[Mxp, VIII ’23]