[Empadronat al PT, es casa amb una pontdinquera. Tenen un fill marratxiner. Visqué tota la vida al PI]

 Picapedrer i falangista
Neix a Aranjuez l’any 1908. Fill d’Aurelio Manzano Moltó, conrador, i de Norberta Lozano Aguado, domèstica.
D’ofici picapedrer, emigrà de ben jove a Mallorca, concretament al Pla de na Tesa, Marratxí, on figura empadronat l’any 1930, i on va conèixer la que seria la seva dona, Apol·lònia Jaume Ribas, nascuda al Pont d’Inca, el 26 de febrer de 1908, filla de Miquel Jaume Ribas, pastor, i d’Antònia Maria Ribas Company.
Es casen l’any 1933. D’aquest matrimoni va néixer un únic fill, Aurelio Manzano Jaume, segons les entrades del registre civil l’11 de juny del 1934, al Pont d’Inca. Aurelio Manzano Jaume es casà, el 1962, amb Joana M. Mulet Mas, filla del general Ricardo Mulet i Fiol. Ricardo Mulet, com a fiscal militar togat, intervingué en molts de processos –uns 200- contra els considerats rojos o republicans; segons narra l’historiador Josep Massot i Muntaner a l’obra El calvari d’Antonio Espina i de Guillermo Roldán, -Lleonard Muntaner, editor-, el fiscal Mulet fou en tot moment, un fiscal duríssim i implacable amb les seves peticions de condemna, la gran majoria penes de mort, com passà en el procés contra el batle de Palma Emili Darder.
En esclatar la Guerra Civil de 1936, Emilio Manzano tenia 28 anys, es va afiliar al partit de la Falange, i es posà a les ordres del malauradament famós “conde Rossi”-Arconovaldo Bonacorsi-. Segons conta el mateix historiador, Josep Massot, a l’obra Vida i miracles del “conde Rossi”, Mallorca, agost-desembre 1936, Màlaga, gener-febrer 1937, el “conde Rossi” es posà al capdavant de les milícies de la Falange, i creà una unitat de xoc, Los Dragones de la Muerte, amb els quals participà en la presa de Son Corb -front de Son Servera-, i posteriorment, en l’ocupació d’Eivissa i Formentera. Prengué part directament en la duríssima repressió que la Falange desencadenà a l’illa a partir del juliol de 1936. Després de la seva aventura mallorquina, quan Bonacorsi fou enviat a Andalusia, al començament de 1937, va demanar al marquès de Zayas que enviàs a Sevilla Manzano i al seu company Pere Homar. D’aquesta manera varen intervenir en l’ocupació de Màlaga, juntament amb l’intèrpret i secretari de Bonacorsi, el teatí Julià Adrover.
Seguint l’historiador esmentat, el nom de guerra que usava Emilio Manzano era “Enrique Mora”, i fou el conductor, corneta i el braç dret del “conde Rossi”; com a brigada comandava 50 falangistes de Los Dragones de la Muerte. Aquests “dragons”, foren d’una violència extrema i els principals culpables de la repressió brutal duta a terme a Mallorca, i d’haver comès tota casta de delictes: violacions, assassinats, confiscacions, robatoris, humiliacions, etc.
En definitiva, “Enrique Mora” –Emilio Manzano- actuà durant aquell desgraciat període -segons els testimonis- amb una violència despietada, de la qual mai no es va penedir. Estava tan orgullós d’haver servit el “conde Rossi” que, quaranta anys després, encara proclamava sense cap pudor que “quería a aquel hombre más que a su vida”.
Emilio Manzano va escriure alguns articles sota pseudònim, en els quals intentà rentar , sense èxit, la imatge de Los Dragones de la Muerte. Ja en democràcia, essent ancià, solia interrompre les conferències en les quals s’abordava el tema de la guerra civil, per donar una versió edulcorada i heroica dels fets.
Morta la dona, l’any 1998, ell i la seva cunyada Rafela anaren a residir a la Llar d’Ancians, del carrer del General Riera, fins que morí als 93 anys, exactament el 6 de febrer de 2001. A la Llar d’Ancians es publicava una revista mensual “Papers de Son Vent”; en el número 3 del mes d’octubre de 1999, es fa menció que Manzano va animar un ball de saló. A una altra revista “Perles i Coves”, de Manacor, hi figuren diverses entrevistes que feren a aquest personatge, tristament cèlebre per a la nostra història.

[Mxp, VI ’15][Darrera revisió, XII ’16]