Si vos haguès de contar la meva vida, hauria de començar “Abans de l’Alba” en què vos descriuria qui eren els meus avantpassats, com vivien i com era el poble on vaig arribar al món abans d’obrir els ulls; quan vaig néixer i els meus primers anys serien “l’Alba”, poc més o manco fins que vaig fer la primera comunió; a partir de llavors començaria a clarejar la “Matinada” fins que, parafrasejant Homer*, els dits color de rosa de l’aurora encengueren “El Dia” de la meva existència un dilluns lluminós, dia cinc d’octubre de l’any 1959, en què vaig ingressar al Seminari Nou de Sant Pere a la barriada del Vivero, de Ciutat: havia d’esser capellà. * L’Odissea, cant II, vers 1

M’acompanyaren, aquell dia, mon pare i ma mare; férem el viatge des del poble fins al Seminari amb el Citroën capsa de mistos que teníem a ca nostra, on havíem carregat el matalàs i una maleta amb la roba, marcades totes les peces, des dels calcetins fins als mocadors, amb el número 46, que era el que m´havien assignat uns dies abans per evitar pèrdues i confusions amb la roba dels altres companys; duia també amb mi una estilogràfica Montblanc que me regalà la padrina jove el dia de la primera comunió. Mon pare aturà el cotxe poc abans de les deu del matí enfront de l’entrada del Seminari Menor d’aquell gran edifici encara en obres; a la nostra esquena s’estenia, ja verd per mor de les primeres pluges de la tardor, després de l’estiu, el camp de la possessió de Son Gibert que un camí de terra travessava ben dret fins a les cases del fons, davant les quals vaig poder entreveure vaques que hi pasturaven. Entrant a la porteria ens saludà En Francisco, el porter, a qui mon pare coneixia perquè era amic seu de la infància a Pòrtol -En Xesc des Molí-, el qual ens va rebre amb un somriure ample i afectuós:

– Uep, Joan, i que duis aquest nin? què noms?

– Pedro – li vaig contestar. I mon pare:

– Sí, que comenci a estudiar, ja ho veurem què serà.

– Que és el primer?

– No, és el segon. En Jaume és el major i Na Catalina, sa petita.

– Quants d’anys tens?

– Deu, vaig respondre.

– Heu d’anar cap allà, a s’enfront, veis? Hi ha s’escala que puja als dormitoris… Bé anirà, fa cara de bon al·lot.

Em vaig quedar per uns moments contemplant els pilars forrats de pedra de Binissalem que sostenien les arcades del pati, més gran que la plaça del meu poble petit, la torreta vigilant dalt la teulada que presidia tot aquell espai, les persianes verdes de les finestres obertes a les parets, com en un llençol blanc, que guaitaven tot mirant el safareig en el centre, amb un brolladoret enmig i el jardí ben conrat a les quatre pasteres, una a cada escaire del quadrilàter, retallades de bardissa vegetal, on creixien uns fassers joves. En Francisco ens havia senyalat a l’altra banda del pati el vestíbul des d’on engegava l’escala cap als dormitoris; mentre creuàvem, vaig deturar-me vora el safareiget on nedaven, sota el reflex blau del cel clar, peixos d’aigua dolça de diferents colors . Quan començàrem a pujar, davallava botant els graons de dos en dos un nin eixerit, també menut com jo, vestit ja amb el bavero, que, quan ens va veure, es va aturar de córrer per saludar mon pare, qui em va explicar que aquell nin amb una rialla franca a la cara era En Tomeu Ripoll, de Mancor de la Vall, del qual ja me’n havia parlat a casa, i a qui havia conegut poc temps abans a Sta. Llúcia en una excursió -mon pare era mestre- que havia fet allà amb els al·lots de l’escola de Consell. En Tomeu fou el primer dels condeixebles que vaig conèixer. Passàrem el replà del corredor dels quartos dels humanistes i dels filòsofs, i pujàrem al segon pis on es feia sentir el tragí dels pares amunt i avall acompanyant i ajudant els fills a instal·lar-se. El dormitori es va oferir grandiós a la vista, ple de llum, el trespol de les rajoles que lluïen i moltes finestres obertes que deixaven córrer l’aire fresc de la tardor. D’un cap a l’altre corria una doble filera de llits baixos, metàl·lics, pintats de verd, tots iguals, tapats amb un cobertor de dauetets verds i blancs, separades les dues files per una taringa d’armariets d’obra, individuals, per a guardar-hi la roba i els estris personals; al costat de cada llit, un tabulet i, a la paret del davant, un lavabo amb un mirall; ma mare s’hi va fixar: “tot està molt net, molt net i ordenat, és que sent tants molts…” ordenà la roba dins l’armari i va fer el llit, després m’explicà on havia posat les coses. Miràrem per les finestres que s’obrien damunt les cases del Vivero i la Serra de Tramuntana , núvols blancs creuaven solitaris el cel blau; els camps d’esports, pelats sense arbres i amb herba per les voreres, quedaven espaiosos just a baix… baixàrem l’escala per tornar al pati, férem una passada per la sala d’estudis… els ulls li espirejaren, a ma mare, i també a mon pare, quan va ser el moment de separar-nos; mon pare va abreujar el comiat:

-Au! Anem! Aquí estaràs bé, estudia i fe bonda, aviat faràs amics. Escriu-nos – i em besà al front.

I ma mare: -et vendrem a veure el primer dia de visites.

M’estrengué la cara amb les dues mans i em donà una besada amb pessics.

Va ser ben aviat, a l’hora del dinar, quan ens trobàrem tots plegats els de primer, segon i tercer de llatí al menjador, una sala llarguíssima a l’esquerra del vestíbul de l’escala, de parets blanquíssimes sense quadres ni cap mena de decoració, bastida amb taules d’un marbre blanquinós i peus de ferro; les taules estaven parades: un plat fondo i un plat pla, cullera, forqueta i ganivet i un tassó per cada u, dins el qual deixaríem el torcaboques en haver acabat de dinar. Una trona, com les que es veuen a les esglésies, s’aixecava a un costat de la sala just devora la porta del quarto de les gàbies, on guardàvem el companatge i el satrí d’oli que ens duia la família per al berenar de l’horabaixa. Presidia aquella taulada d’al·lots, a un cap de la sala, un Santcrist a la paret i, baix d’ell, una taula senzilla per al superior del Seminari Menor, vestida d’un mantell blanc, a sobre hi havia uns coberts i una campaneta color de plata. Entràrem, acompanyats ja dels “prefectos”, tots en fila, el bavero posat de retxes blaves i blanques, amb el nom cosit al butxacó damunt la mameteta esquerra. Darrere de nosaltres, guardant tothom un més que respectuós silenci, entrà el Sr. Soler, el Superior, la sotana ben planxada i neta, les sabates negres i lluentes, pulcrament col·locat el collet blanc, que es dirigí amb passetes curtes i decidides al seu lloc a la taula del cap; duia unes ulleres de conxa, el Sr. Soler, amb vidres rodons que amagaven uns ulls petits i inquisidors; home d’una trentena d’anys, era d’estatura ni massa alt ni massa petit, grassonet; els cabells bruns i llisos, ben composts, deixaven brillar un front ample; molt seriós el rostre; vist de darrere, quan passà, li resplendia dalt del cap una coroneta ben afeitada d’un diàmetre no més ample que el d’una peça de deu cèntims. Un cop al seu punt, tots drets, mirà al seu entorn serenament, acotà el cap i juntà les mans petitones i blanques: “Oculi omnium…” seguiren la pregària tots els que ja la coneixien de cursos anteriors, però els de primer ens quedàrem amb la boca closa. Després de pregar, beneí la taula, s’assegué el primer i feu dringar la campaneta: -“Benedicamus Domino”

-“Deo gratias”, responguérem, era el senyal de que aquell dia es podia xerrar mentre dinàvem.

Aquell primer dinar fou una presa de contacte entre els nous, que encara no ens coneixíem, els “prefectos” i els seminaristes que ja hi eren d’anys anteriors. Em cridà l’atenció l’ordre que hi havia; tothom seia i esperava que els “fàmulos”, als qui manava un arqueteclí de tercer curs, repartissin, en llesques ben tallades, el pa que duien en unes cistelles grans, abocassin l’aigua d’unes gerres grosses de ferro en els pitxers i distribuïssin les casseroles i les palanganes. A l’altre cap del menjador, on hi havia les cuines, les monges servien per unes finestretes el menjar que els “fàmulos”, coberts amb un davantal blanc, repartien. En mitja hora havíem dinat tots i ja érem defora per al primer “recreo” de dues a dues i mitja; alguns tingueren temps de canviar-se les sabates en el quartet vora l’escala dels dormitoris on es guardaven els balons; sortírem al camp de futbol, que tenia les porteries marcades amb dues pedres grosses, estibat de macs, que no feren gens de nosa per córrer i pegar quatre coces. Hi havia dos camps de futbol, el del Seminari Menor, que era on jugàvem ara i el del Seminari Major situat un centenar de metres més avall, separats ambdós per una franja de terreny que corresponia a la part de l’edifici que ocupaven les cuines. Emmarcaven els camps, per la banda del Vivero, ran de la paret de maressos que tancava aquell entorn, dues fileres de pins que establien un camí, com un passeig per on feien els passos els seminaristes majors ensotanats de negre. El dinar plegats i aquesta primera sortida al camp de futbol feu que ens començàssim a conèixer; vaig parlar amb En Joan Cañellas, que tenia família a Pòrtol, érem ell i jo els dos caganius del Seminari, i algú em va presentar En Toni de Son Macià, En Galmés, amb qui m’uneixen llaços familiars, que ja feia segon.

Passàrem l’horabaixa entre “recreos” i la sala d’estudis; En Tomeu Pascual, el llibreter, ens repartí els llibres que hauríem d’estudiar per al primer curs, compràrem quaderns i llapis a la porteria, un tinter de tinta Pelikan per a l’estilogràfica, goma d’esborrar i cel·lo que ens faria falta per forrar de paper blau a posta la taula i els llibres. Tots havíem duit la taula i una cadira cadascú de ca seva, la meva era de fusta d’ametller que el meu padrí, que a penes sabia escriure el seu nom, emprava com a bufet. El Sr. Soler, acompanyat del “prefecto” de primer, N’Anselmo Álvarez Santamaría, en una de les aules, ens explicà com era la vida a la comunitat d’estudiants del Seminari Menor; ens inculcà ja des del primer moment la disciplina del silenci, de la puntualitat i de l’estudi, de l’organització i de l’ordre imprescindible per una convivència sana, sense oblidar la importància de l’esport i l’exercici a l’aire lliure en la nostra formació. Ens va ressaltar que, a partir de llavors, la nostra vida canviava i ens feia diferents dels nostres amics que havíem deixat al poble. Va ser en aquesta xerrada quan vaig sentir per primera vegada les paraules “comunitat” i “afable”, aquesta el Sr. Soler la repetia sovint.

Després de passar el rosari a la capella, que compartíem els cinc cursos del Seminari Menor, tres de llatinistes i dos d’humanitats, on ocupàvem uns bancs artísticament esculpits amb motius gòtics, anàrem a sopar al menjador, ben il·luminat per la llum dels fluorescents que destacava la fosca de la nit damunt els vidres dels finestrals; aquest cop ja en silenci, només es sentia el xiuxiueig de “vols passar s’aigo”, “vols passar sa sal”… algú llegia de damunt la trona un llibre o una altra cosa, no sé qui ni què. Acabat el primer plat de mongetes de la trona que m’havia d’empassolar per arribar a ser capellà, sortírem al pati per fer els darrers estiraments abans d’anar a dormir. Era la primera nit fora de casa, la primera nit totsol, anàrem a la capella; D. Guillem Payeras, que va ser el director espiritual fins que s’incorporà D. Vicenç Orvay, ens parlà, ens donà als nous la benvinguda, ens va fer riure i ens conhortà; D.Guillem ens mostrà un caire més espiritual de la nostra existència, més interior , distint del que ens havia mostrat el Sr. Soler; em vaig sentir millor després de les seves paraules, ja no tan totsol. Resàrem les tres Avemaries, dos cops secs amb els nuus d’un puny damunt la fusta del banc de darrere ens indicà que podíem sortir; començant pels bancs de davant, on sèiem els nous, primer un i llavonces l’altre anàrem desfilant pel caminal d’enmig cap la sortida; mentre anàvem caminant vaig destriar al cap d’un banc En Martí de Son Mir -En Martí Serra-, que estava emparentat amb la família del meu pare, i enfilàrem cap als dormitoris. Mentre caminàvem sota les arcades vaig aixecar els ulls al cel, la nit era clara, el firmament ple d’estels, tot romania en un silenci que només rompia el soroll suau de l’aigua que brollava del sortidor, aquell renouet que em despertà l’enyorança amarada d’una angoixa lleugera.

Quan vàrem esser al dormitori, on dormíem els de primer i segon, el “prefectos” ens advertiren que en dos minuts s’apagarien els llums, i que, una vegada apagats, a les fosques, ens havíem de treure els calçons i posar el pijama. Jo ocupava el primer lloc de la fila de llits, doncs estàvem col·locats per ordre alfabètic i l’A del meu llinatge anava al primer lloc del nostre curs. El temps passà molt aviat i, quan s’apagaren els llums, jo encara no tenia el pijama preparat; me’n vaig dur tal ensurt que vaig cridar:

-Eh! Qui ha apagat es llum? Que no hi veig!*

*Antorcha n.7, desembre 59,”El Señor llamó este año”.

Es va produir un esclafit de rialles i jo vaig quedar tot desorientat i empegueït, però, a l’instant, comparegué amb una pila per fer llum un dels “prefectos”, el Sr. Orell, -també comparegueren el Sr. Soler i el Sr. Álvarez- que tragué de l’armariet el pijama que ma mare havia deixat a l’abast de la mà, al temps que una veu autoritària reclamava “Silenci”! Malgrat el daltabaix, les emocions i el tragí del dia m’endormiscaren de seguida, vaig plorinyar una mica i vaig resar arrufat dins el llit pensant en ca nostra, el poble, es papà i sa mamà, el meu germà, la meva germana petita, el padrí, En Salvador que treballava el camp a ca nostra… però la son em va guanyar, al besllum de la nit vaig veure passar l’ombra del “prefecto” que voltava el dormitori amb un rosari a la mà, i els meus ulls s’aclucaren mirant el llumet verd que romania encès tota la nit al capçal del dormitori.

Quan vaig obrir els ulls es veia claror al “quarto del prefecto”, el llumet verd estava encès i il·luminava tènuement aquella gran sala el silenci de la qual rompia l’alenar espès d’alguns dels meus companys. El so de la campana esclatà de cop i volta despertant la matinada i, tot seguit, les mamballetes del “prefecto” retronaren al cap del dormitori:

-Benedicamus Domino.

-Deo Gratias.

-Hoc signum magnum regis est…

Pegàrem bot del llit i, abans que s’encengués el llum, ja teníem els calçons posats. Teníem mitja hora per a la neteja personal i desfer el llit; el Sr.Orell, vista l’experiència de la nit passada, no em llevava l’ull de damunt; quan vaig haver d’aplegar els llençols-jo no en sabia- s’acostà, agafà el de damunt i em digué: -Veus, agafa aquestes dues puntes amb una mà i les altres dues…- i vaig aplegar els llençols; aplegar els llençols i posar el pijama davall el coixí va ser la primera cosa que vaig aprendre en aquella santa casa.

La campana havia tocat a les sis, encara fosca negra; a les sis i mitja, vestits de paisà, amb calçons curts i un jerseret, calcetins i sabates negres, tots amb la clenxa ben feta i el trenc ben marcat, formàvem en dues files per davallar a la capella per a la meditació i la missa. Després tornaríem a pujar per fer el llit i posar-nos el bavero que seria el nostre uniforme tot lo dia. Tendríem tres quarts d’hora a la sala d’estudis fins a les nou en què aniríem a berenar; hi havia un plat i un ganivet per cada u i una tassa d’alumini més vell que el Seminari Vell per al cafè amb llet; els panets damunt les taules desprenien un olor especial, agradable, per començar bé la jornada. A les nou i mitja començaven les classes. Era dimarts, el primer dimarts d’octubre de 1959.

Érem trenta-tres els alumnes de primer curs que esperàvem asseguts a uns bancs tan robusts com antics per començar la primera classe. Estàvem en silenci i la cara sèria, després dels minuts d’esbarjo en haver berenat, un poc a l’expectativa i amb l’emoció que sempre causen les coses noves. L’aula era espaiosa, sobrava lloc pels que érem; a la paret de l’enfront hi havia un Santcrist i, baix d’ell, una tarima amb una taula a sobre, coberta amb un mantell negre, i una cadira de braços amb el seient i el respatller de cuiro clavetejat; una pissarra damunt un cavallet a la dreta i un mapa d’Espanya penjat a la paret. Estaven situades, les aules, a la banda dreta del pati entrant des de la porteria, amb una placa rectangular d’alumini a la paret anunciant en fons blau, en llatí i en números romans Aula I, Aula II… unes finestres grans obrien l’interior de l’aula al camp d’ametllers. A les nou i mitja i pocs minuts aparegué D. Toni, el professor de llatí, caminant de pressa amb mig cos tirat cap endavant. Digué bon dia a tots, resà i resàrem, per començar la classe, es senyà i ens senyàrem En nom del Pare i del Fill i començà a passar llista:

-Amengual Bestard, Pedro.

Em vaig posar dret,

-de Pòrtol.

-Servidor

-Feia temps que no en venia cap de Pòrtol- aixecà una mica el cap – es Poble de ses Olles . Seu, seu.

Tenia les puntes dels dits de la mà esquerra amb què aguantava la llista, D. Toni, de color groc; vaig suposar que devia ser de fumar, semblava aquell bon home un poc nerviós.

-Amengual Vich, Juan, de Son Sardina

-Ballester Suñer, Gabriel, de Campos del Puerto

-Bassa Durán, Antonio, de Son Carrió

-Servidor de Déu i de vostè.

-Basta que digueu “servidor”, digué D. Toni. Seu, seu.

-Bauzà Gayá, Francisco, de Sant Joan

-Bonet Grimalt, Marcos, de S’Horta

-Bonet Rubí, Juan, de Llucmajor

-Cañellas Matas, Juan, de Sta.Maria.

-Santa Maria del Camí

-Caballero Pons, Juan, de Sta.Maria.

-Dos de Santa Maria, seu, pots seure.

-Díez Mateu, Francisco, de Palma.

i així anava desgranant el nom de tots els presents i comentava d’on érem, cosa que anava molt bé per a conèixer-nos i saber d’on veníem.

-Galache Mayol, Pedro, de Villafranca

-Gomila Jaume, Gabriel, de Montuïri.

Mogué el cap amunt i avall, D. Toni, amb una expressió d’assentiment, com si conegués En Biel,

-Germà d’En Tomeu?

-Sí, contestà En Biel, servidor.

-Jaume Campaner, Miquel, de Llubí.

-Llabrés Aloy, Matías, de Sencelles. Maties o Macià?

-És igual, però Macià.

-Pots seure, Macià.

-Mulet Bujosa, Miguel, de Campos també.

– Navarro Garau, Félix, de Sant Jordi.

Alt i magre com era, En Fèlix es posà dret i tots giràrem els ulls cap a ell.

-Servidor, va respondre

-Fèlix… digué D. Toni, -i què saps què vol dir Fèlix? Idò és una paraula que ve del llatí, vol dir feliç.

A penes va gosar a dir, En Fèlix, returant una mica: -Sí, sí… senyor… no, no… ho sabia.

Tota la classe vam esclafir quan sentírem el parlar xocant d’En Fèlix.

-pots seure, digué D. Toni, qui també va somriure. Quan arribà a la fi de la llista,

-Serra Torres, Ramon, de Palma

-Vich Flexas, Guillermo, de S’Arracó

-Vidal González, Antonio, d’Andratx. Vidal, de “vitalis” – va exlamar.

-Presente, respongué En Toni.

-Vigo Campins, Juan, de Sóller

-Servidor

n’havia cantat trenta-tres -l’edat del Bon Jesús, comentàvem-, vint-i-nou de nous; entre ells, tres de majors “balarrasas “-Joan Amengual Vich, de Son Sardina; Víctor López Perea, de Sóller; i En Bonet Grimalt, de S’Horta- més quatre repetidors de l’any anterior: Sebastià Llodrà, de Manacor; Tomeu Mas Serra, d’Es Pont d’Inca; Joan Munar, d’Es Pla de Na Tesa i Agustí Vanrell, d’Algaida.

I ens va fer D. Toni Esteva i Tous la primera classe: la primera declinació, Rosa rosae i per envant mos n’anam, va ser com posar els rems a l’aigua d’una extraordinària singladura. Les classes de llatí amb D. Toni eren molt severes i, ensems, d’allò més entretingudes; el llatí, encara que s’utilitzava a les esglésies i l’havíem sentit fent d’escolanets, ens era desconegut i ens despertava la curiositat i l’interès, conscients de la importància que tenia en el Seminari i el que representaria per al nostre futur, una llengua nova per a nosaltres que no endevinàvem les respostes correctes o contestàvem amb desbarats que feien riure als altres. D. Toni s’ho passava bé i nosaltres crec que també; per fer més animada la classe es va inventar allò de “pase”, que, quan un encertava una pregunta que els anteriors no havien sabut, el feia passar davant ells; d’aquest sistema d’ensenyament en va sortir el famós “pelotón de los tontos”, dels que es quedaven més endarrerits perquè altres que endevinaven més preguntes els passaven davant. Per estrany que pugui parèixer, quan fora de classe parlàvem entre noltros ningú no comentava despectivament si un o l’altre havia passat pel “pelotón” o si D. Toni li havia dit… que, a més a més, D. Toni no duia mala idea; des de molt jovenets hi va haver un respecte, jo diria inclús un apreci entre nosaltres que ens mantingué part damunt de les bones o males notes o, fins i tot, de la conducta personal.

No tenien el mateix tarannà les classes d’espanyol que ens feia el Sr. Soler; la serietat, jo gosaria a dir por, impregnava l’ambient de l’aula; aquelles classes del Superior imposaven per la seva autoritat, ens quedaren gravades; varen ser, també val a dir-ho, molt profitoses i eren molt ben considerades pels qui ja havien fet espanyol anteriorment d’altres cursos, aprenguérem a escriure sense faltes, inclús corregírem la cal·ligrafia, analitzàrem multitud de frases i componguérem textos, però ens quedà també un tremolor, un temor al càstig que encara avui pesa, sobretot a aquells a qui més els costava aprendre.

De matemàtiques tenguérem el Sr. Reus, superior del Seminari Major; ens va fer la Geografia el Sr. Pérez, un home de cabells negres i rissats, de rostre molt greu amb rues fondes que li solcaven el front -de tant d’estudiar, pensava jo- un home que parlava un castellà molt net i a qui no vaig veure riure mai; i de religió tinguérem el Sr. Soler, les classes d’aquesta assignatura amb un altre caire, més suau que les d’espanyol.

Érem a la sala d’estudis, a mitjan dematí, quan als de primer ens feren sortir per anar a la Sala de Professors. Aquesta sala era la primera abans de les aules de classe i era com la sala d’espera abans de començar les classes que els professors aprofitaven per fer la xerradeta i, alguns, per fumar un cigarret. Guardava, aquesta sala, protegit per un cobertor de color ocre, un piano esplèndid, majestuós, un Pléyel que brillava color de cirera; el Sr.Solivelles, seminarista major, alt, ros, ja adornat de coroneta, estava assegut a la banqueta amb les mans damunt el teclat. Ens havien de fer una prova per saber si teníem bona veu i sentit musical; la prova consistía en cantar, acompanyats del pianista, una cançó; jo estava molt avergonyit de cantar davant els altres i no gosava; En Toni Bassa, que havia de cantar després de jo, més decidit, va cantar el primer; llavors em vaig animar i vaig cantar l’Ave Maria popular mallorquina. D’aquesta prova de veu em triaren per cantar amb el grup de nins de la Schola Cantorum del Seminari, cosa que sempre agraïré: Vaig cantar quatre anys, fins que em canvià la veu, i he cantat tota la vida. Sortint de la Sala de Professors ens topàrem amb un jove, també del Seminari Major, alt com una espiga, ulls baixos, l’aire greu; es dirigia, passes llargues i els punys estrets, sota les arcades per davant la porteria, cap al pati dels filòsofs; un company em digué a cau d’orella:

-Aquest que passa és s’organista des Seminari. En García Mallada.

El vaig mirar, sorprès.

-Sí, toca l’orgue. Nom José Leoncio.

-José Leoncio?!!!

Aquell dia començàrem a caminar de la mà; les nostres vides es lligaren i encara ara.

Pere J. Amengual Bestard, dels Amics del Seminari. Per a tots vosaltres.

Pòrtol, 22 de febrer de 2017

[Publicat a la revista Modèlics i Modelicons]

[Mxp, VI ’17]

[SEGUEIX L’ACTUALITZACIÓ DIÀRIA DE MARRATXIPÈDIA I ELS SEUS RÀNQUINGS MITJANÇANT LA NOSTRA PLANA DE FACEBOOK]