Els estius al Pont d’Inca sempre han estat molt càlids, està situat a un pla al qual no hi arriba l’aire de la mar, i sobre tot, si bufa el Llevant, que ja ha travessat tot Mallorca, l’encalenteix de bon de veres.

Quan jo era nina, una de les maneres que teníem per mitigar la calorada era refrescar-nos dins algun safareig. Més de dos pontdinquers hi aprenguérem a nedar. A moltes cases en tenien un que l’empraven per regar el corral on solien fer hortalissa (era temps de postguerra i anava molt bé per subsistir). Els safareigs eren petits, tenien una cabuda d’entre dos i tres metres cúbics, l’aigua per omplir-los venia del pous de Can Moragues. Allà, en tenien dos, de safareigs immensos, que servien de contenidors de l’aigua extreta del pous, que després es distribuïa per les cases a través d’una xarxa de canonades i muntants molt complexa.

A cada muntant i havia diversos forats i uns taps que servien per dirigir l’aigua cap al carrer i cap a la casa que la necessitava; estaven tancats amb clau. En els safareigs del carrer “General Franco” (avui, camí de Sant Llatzet)  hi havia un mesurador que indicava el metres cúbics que en sortien, i així cada cas rebia la quantitat que havia comanat.

Don Miquel Moragues, estava sempre vigilant per les voreres dels seus safareigs, rellotge en mà, controlant l’aigua que sortia per aturar-la quan tocava.

Això, pel que jo record funcionava així: quan a una casa volien regar anaven a Can Moragues a encomanar l’aigua que precisaven, don Miquel donava hora aproximada, el client se personava a cercar la clau i s’encarregava “d”arreglar els muntants”, i quan estava enllestit, avisava a don Miquel i ell amollava l’aigua contractada. Un cop acabava de regar un, el pròxim regant feia el mateix i així un rere l’altre.

Arreglar el muntant, me semblava un acte de molta responsabilitat, si m’ho deixaven fer a mi me sentia molt important. M’havia d’enfilar, obrir la porteta amb la clau, destapar el forat que duia l’aigua a ca nostra, deixar ben tapats els dels veïnats i recordar-me’n de deixar lliure la canonada principal, tornar a Can Moragues, dir que ja estava arreglat i que podien amollar en voler. Si en arribar a ca nostra l’aigua encara no brollava ma mare em deia: estàs segura de que ho has fet bé?, quin forat has deixat destapat? No hi deus haver deixat el de ca ses Figueroles? (que era el que estava just devora el nostre). Mentre estàvem amb aquestes qüestions se produïa el miracle, se sentia borbollejar l’aigua per la canonada i de sobte brollava neta i fresca.

Hi havia un altre sistema per abastir-se d’aigua per omplir aljubs i cisternes del Pont d’Inca i del Pla de na Tesa. Hom aprofitava la que baixava pel torrent de Coanegra. Normalment era a la tardor, quan ja havia plogut molt i l’aigua corria ben neta. A l’altura de Cas Coronell, prop d’on avui passa la segona via de cintura, hi havia una petita presa i un sistema per desviar l’aigua cap a la carretera d’Inca i per les cunetes arribava al Pont d’Inca , crec que era el caminer, que la feia passar pels carrers on algú havia sol·licitat omplir els seus dipòsits. Just baix de la voravia, les cases, tenien una canonada que comunicava amb la cisterna, o el que se volgués omplir, se destapava el forat, se col·locava un sac i unes senallades d’arena per fer barrera i l’aigua no passàs de llis fins que estava ple. Se retirava la barrera se tapava la canonada i de cap a una altra part.

Quan ja havia passat l’aigua pel nostre carrer, quedaven just baix de la voravia els residus arenosos que arrossegava. Els al·lots feien uns trenets amb llaunes de sardines, on cada llauna era un vagó, i la màquina la feien amb una de tonyina. Arrossegaven el tren de cap a cap de carrer per marcar les vies i feien una sèrie de creuaments i vies mortes perquè així podien jugar tots amb el seu tren sense destorbar-se uns als altres.

A principis dels anys cinquanta tot això va desaparèixer. Més tard se va fer una altra xarxa per a la distribució de l’aigua dels pous d’E.M.A.Y.A.

Són records de la meva infantesa.

[CJM, Mxp, VIII ’15]

[SEGUEIX L’ACTUALITZACIÓ DIÀRIA DE MARRATXIPÈDIA MITJANÇANT LA NOSTRA PLANA DE FACEBOOK]