Som Maria Serra Carrió, vaig néixer un 19 de febrer fred i plujós. Era la petita de quatre germans, tenia un germà i dues germanes, em diuen de can Carrió, el nom ve del llinatge de ma mare, Maria Carrió Canyelles. Me vaig casar amb Rafel Serra Ramis i tenc una filla, Mita Carmen.

Mon pare nomia Pep Serra Ramis, li deien de “sa Botiga”. ”Sa Botiga” era una olleria que es trobava a un carrer que avui és el carrer de la Lluna, en el núm. 15. Eren 8 germans, tres d’ells i el seu pare duien l’olleria (també tenien altres persones llogades), això va fer que des de petita estàs relacionada amb el fang. Mon pare si avui visqués faria prodigis; basta veure les olletes tant petites com l’ungla que un dia ens va donar.

Vaig tenir una infància feliç i una adolescència també feliç. Vaig ésser catequista fins als 20 anys, dona de l’església i ajudant sempre que podia. El temps lliure que tenia, sempre anava a l’olleria i m’entretenia amb el fang, fent diferents formes de flors, cases, animalets… també vaig fer pastorets pel betlem de l’església, per a mi varen ésser uns anys meravellosos. Recordant aquesta època que vaig passar relacionada amb el fang, sempre tenc present un poema que vaig fer i vaig titular amb gran orgull:

“TERRA DEL FANG”.

Som de la terra del fang
Terra noble i estimada,
Duc fang dins la meva sang
Perquè oller, va ser el meu pare…!
Dels dits d’unes mans honrades
Surten les més grans belleses.
Dels dits de mans esforçades
Surten les grans meravelles.
Mà esquinçada, mà callosa,
No et cansis mai de crear,
Que aquesta terra fangosa,
Per tot el món ha d’anar….
Som de la terra del fang
Terra noble i estimada.
Duc fang dins la meva sang
Perquè oller va ser el meu pare..!.

Les meves amigues de la infància (na Maria “Manyoles”, na Jerònia “Floris”, na Beneta Coll i na Francisca de cas Rural) i jo, jugàvem a amagar-nos, a botar amb la corda, a fer pepes amb fulles de moro o amb pedres; així passàvem el temps, teníem 15 anys i encara jugàvem a bolles.

El meu germà Pep va estudiar de misser i els diaris d’aquells temps varen publicar que era l’advocat més jove d’Espanya. Jo sempre fullejava els seus llibres, m’agradava llegir les lleis totes tan severes, però la meva vida anava cap a el món de l’ensenyament.

Vaig estudiar la carrera de Magisteri i vaig ésser mestra. Han passat molts d’anys, però els records que tenc són molt agradables per a mi. Els llocs on he impartit docència han estat nombrosos: Binissalem, Son Carrió, Son Servera, Calvià… i un dia vaig concursar a una plaça d’una escola parroquial de Portals Nous que va crear don Gabriel Cabrer, que aleshores era ecònom de Calvià; era una escola unitària i mixta, tipologia d’escola que no n’hi havia massa en aquell temps. En aquesta escola, vaig passar gran part de la meva vida, vaig arribar a tenir 50 alumnes o més en un curs escolar, de diferents nivells i edats; amb gran goig puc dir que mai es desmotivaven i sempre anaven aprenent dia a dia.

En aquesta mateixa època, varen arribar a Mallorca tècnics americans per a fer feina al puig Major, molts d’ells s’instal·laren a Portals i voltants, i mentrestant els seus fills eren alumnes de l’escola, on aprenien l’espanyol; a altres els vaig preparar els estudis d’ingrés a l’institut, a altres els preparava per a anar a examinar-se de primer de Batxiller per lliure… La feina a l’escola unitària era molt variada, uns aprenien a llegir, altres havien d’anar a l’institut, altres seguien els cursos que els pertocava i altres aprenien la nostra llengua oficial d’aquell temps. Tots gaudien i tots aprenien.

Amb el temps, les escoles parroquials es varen suprimir, ja que s’estaven creant noves escoles a altres ubicacions, aleshores vaig concursar per a anar a una escola de Palma. Desitjava una escola que des de l’aula pogués veure la mar, perquè a Portals Nous la tenia molt a prop i cada dia desplegava la mirada cap a la mar, tant a l’estiu com a l’hivern. Vaig poder aconseguir una plaça devora la mar, l’escola elegida fou el C.P. Jaume I de Palma. Aquí vaig començar una nova etapa. Me vaig sentir molt feliç en aquest centre; amb el pas del temps, vaig conèixer cinc directors diferents, però sempre diligents, dels quals em queda un record excel·lent.

Ja sabem que el temps passa, no té marxa enrere i l’any 1988 va arribar l’edat de la meva jubilació, un any abans, l’any 1987, va morir el meu home.

Pràcticament varen coincidir els dos fets. Em sentia molt trista i vaig pensar que si quedava a ca meva la meva salut es ressentiria…, pensava anar a l’escola d’Arts i Oficis, perquè m’agrada la pintura, però la meva vida estava destinada a l’ensenyament i vaig decidir fer voluntariat a l’escola on vaig passar els darrers anys en actiu, vaig sol·licitar permís i m’ho concediren. Puc dir que el setembre de 1988 va començar una altra etapa: vaig quedar com a voluntària docent fins a l’any 2012, fent suport al grupet d’alumnes que les companyes de l’escola me duien per a fer-los avançar; quan els nins aprenien, se’n tornaven a la classe, llavors en venien d’altres.

Des de l’any 2012, estic aquí, a ca meva, a can Carrió; des de sempre, el meu entreteniment ha estat la poesia, m’agrada fer poesies, en tinc moltes, però no publicades, tot i que quan en dic alguna, és graciós veure les persones que me coneixen escriure-les; alguns dies, si hi ha inspiració, continuo fent poesies, pensant sempre que “Déu em feu dona d’escola”:.

Déu em feu dona d’escola
Els infants em donen vida
Quan d’això n’estic enfora
És ben fonda la ferida.
Què gojós el bell remar
Dins el cervell d’aquests nins.
Què deliciós ensenyar
Planejant els seus camins…

Maria Serra Carrió

[Maria Serra Carrió, Mxp, III ’17]

[SEGUEIX L’ACTUALITZACIÓ DIÀRIA DE MARRATXIPÈDIA I ELS SEUS RÀNQUINGS MITJANÇANT LA NOSTRA PLANA DE FACEBOOK]