Foto d’infantesa pendent

.

La infantesa, en general, la record bé, perquè jo era “la nina”, però no la pintava gaire, perquè era el meu germà Miquel que duia la doma. Me record que anava a escola amb en Jaumet, un cosí meu que va morir molt prest. Això me va produir un trauma.

Un altre trauma va ser quan va morir el padrí del TANCAT que record que m’engronxava dins el bres quan era petita. Quan es va morir, jo tenia 4 anys. Llavors me varen passar dins el llit del padrí, que havia quedat buit.
M’agradava molt anar a escola. Al convent hi havia una sor Maria Justa, que era la mestra dels al·lots petits. En tenia una guarda i la devien fer anar de “capirote”. I era molt severa. Vaig anar amb ella. També hi havia sor Maria de la Bonanova, però jo no hi vaig anar perquè hi anaven les grans.

Aviat hi va haver escola, que varen posar una mestra, una tal Antònia Sampol, que feia escola a dalt d’aquesta casa de darrera la rectoria que era dels padrins del TANCAT. Anàvem a dalt. Venia amb bicicleta. I això era una novetat, una al·lota que vengués amb biclicleta. A la foto està dreta darrere, era una dona gran, primatxola.
Quan varen començar a fer l’escola d’aquí només anaven a escola els nins, i els duia “don Alberto”. Llavors varen posar la part de les nines, al cap de cantó.
El primer any d’escola anaven a escola els nins i les nines grans, llavors varen posar per les nines petites. Quan varen posar les nines petites, la primera mestra va ser una monja, sor Margalida.
Quan se n’anà “don Alberto” vengué don Rafel Salvà, que també va viure a PO.

El meu hobby fort era anar a escola. Hi anàvem els matins, a les 12 anàvem a dinar. A les 2 hi tornàvem fins a les 4:30 o les 5. Els matins, a escola, i els horabaixes resar i fer manualitats, com jerseis. Vaig tenir dona Concepció Martí. Vaig anar a escola fins als 12 anys. Llavors me varen posar a anar a “corte” a sa Cabaneta, on hi tenia una cosina, i vaig anar a aprendre de cosir.

Sempre vaig “roçar” pel TANCAT, o pels que vivien a can TORRES, que ara hi ha un grup de cases, a can Toni QUETGLES, de Bunyola. Vaig tractar els pares de n’Esperança de can BERNADÍ, perquè la mare venia a passar les vetlades a ca nostra, o a ajudar-nos a pelar ametles.

Amics i amigues eren els veïnats i les veïnades, i les de l’escola: na Maria de can CARRIÓ, ma Maria de ca l’amo en JORDI, na Catalina JORDÀ, i les de TETUAN, n’Anita i na Francesca, que venien a l’escola aquí, això eren les meves amigues. I jo d’amiga, amiga de l’escola era na Francesca de can JAUME, na Francesca MOSSA, que li dèiem. Hem estat com a germanes, ella no n’ha tengut i jo tampoc.
En sortir d’escola l’horabaixa, que encara feia sol, ens aturàvem a jugar a bolles, que era un joc de nins, però noltros hi jugàvem.
Llavors, cadascú havia d’anar a ca seva perquè havia d’entrar llenya pels vespres fer foc, o altres feines.

A l’escola, al “recreo”. jugàvem de vegades amb corda a botar. Un joc que li deien “ambo alto materil·le”, això era a postguerra.

Els Reis, llavors, ens duien la mateix pepa una serie d’anys i posàvem dins una sabata un parell de faves per als cavalls dels Reis, i posàvem la sabata dins la finestra i el matí quan t’aixecaves no trobaves les faves i trobaves la mateix pepa un parell d’anys. I a l’escola ens feien fer una carta als Reis, perquè practicàssim, perquè escrivissim. Igual que a dona Assumpció li enviàvem una carta de felicitació per l’Assumpció i ella ens constestava. Estiuejava a cala Rajada.

A la primera comunió vàrem ser una bona colla. Va ser amb mn. Joan Vich. Anàvem a catecisme cada setmana i llavors ens varen donar una estampa. Hi havia les dues de ca na Santa, n’Antònia i na Maria, na Maria CARRIÓ, que ara viu a Santa Maria, n’Antònia de davant can PINET, en Toni de cas SECALL, i pot ser el seu germà Jaume, en Miquel PERETONS i la seva germana Maria, en Toni GARDILL, germà d’en Guillem i en Gori, n’Isidre de sa PENYA i el seu cosí, en Bernat CANONGE, na Francesca MOSSA, na Margalida de cas MOIX… A ca nostra vàrem fer alguna cosa, per celebrar-ho. Llavors anàvem a “demanar perdó” als tios per si els havíem agraviat. S’usava així. N’Antònia des FORN em va acompanyar. Hi vaig anar amb el vestit de la primera comunió.

Degueren posar una llibrerieta, a l’escola, amb llibres, i jo un darrere l’altre en vaig llegir molts. Un any em donaren un llibre com a premi, don Quijote, i ves si el vaig llegir! També “el dos de mayo”. Tot eren llibres clàssics. I sempre he tengut afició a llegir. I les comèdies… record l’amo de Son Magraner, que en Tomeu PINSO era l’amo.

La primera música que record és “Angelitos negros”, de Machín. El meu germà era aficionat a aquestes coses i me va ambientar en les cançons “modernes”, perquè, en aquell moment, ho eren, modernes. A part que, a l’escola, els al·lots cantaven “Cara al sol”. Noltros, però, la sabíem. I llavors les de l’església, que també cantàvem. 

Menjàvem cuinat un pic o dos cada setmana. Cuinàvem faves, i el vespre n’havíem de menjar amb sopes i llavors amb fideus. Carn, res. I quan el peixeter venia, un poc de gerret. Duia gerret o sardina. Els diumenges compràvem una terça de carn de xot i fèiem bullit. Ma mare sempre comprava de la cama perquè no tenia greix. I dues patates, cols del corralet, mongetes i si hi havia moniatos i tot. Alguna ceba. I del brou del bullit feien sopa o arròs. Els diumenges fèiem dos plats. Alguna vegada, un poc de truita, quan les gallines havien post. I fruita, quan les parres tenien raïm en menjàvem, quan els tarongers tenien taronges, taronges. I a l’estiu compràvem qualque meló. Vi no n’hem de parlar, sempre aigua. Per Pasqua fèiem panades i robiols i crespells. Per Nadal, coques, que dúiem a coure al forn. Per Nadal, llet d’ametla, que encara ara m’agrada molt. La fèiem a can BARRERA. Com qui vegi aquell home que posava l’aigua i la bístia que voltava. A l’estiu, quan teníem tomàtigues i pebres, fèiem coques amb trempó. Pebres torrats, també. Però tot era collit a la casa.

El meu padrí des TANCAT, que treia mitjans per Son Caulelles, va fer un refugi. N’he vist dos, un a la plaça de l’església, i un que es comunicava amb un altre davant aquesta casa del carrer de la Rectoria i del de la plaça travessava fins a l’altre i hi havia un “respiradero”.
El meu padrí, que era picador de marès, va fer un refugi aquí baix, que els meus fills no han volgut condemnar.
Una vegada que varen venir avions per fer maniobres, el mestre va dur els al·lots a aquest refugi nostro. I va quedar ple, tanta gent.

El poble ha canviat molt. Els carrers eren sense asfaltar, de terra. El carrer de l’escola era més estret que no ara i el de la Torre l’he vist de terra i macs.

[Antònia Creus / BMM, Mxp, III ’17]

[SEGUEIX L’ACTUALITZACIÓ DIÀRIA DE MARRATXIPÈDIA I ELS SEUS RÀNQUINGS MITJANÇANT LA NOSTRA PLANA DE FACEBOOK]