Tomeu Pou, Pòrtol entre els ’50 i els ’60

 No vaig passar una mala infantesa, el que passa que era una infantesa d’aquella epoca [1955-1965], subjecta a la disciplina que hi havia, de l’època franquista. La meva infantesa la vaig passar amb els padrins de cas Ferrer, que se pot dir que varen ser els que me varen criar.

Vaig conéxier la meva repadrina, na Catalina Pastor, li dèiem ‘repadrineta’. Realment no era la padrina bona, perquè aquesta s’havia mort i el repadrí es va tornar casar i va fer de mare i padrina dels que va tocar. Ella no va tenir cap fill i es va abocar als que ja hi havia. Record que de petit devia dormir a moments determinats amb ella. Hi va haver un fet, que vaig tenir un accident elèctric, amb el fil d’electricitat -que era de roba- i es va pegar foc. M’agafà ella i em va dur dins la seva cambra, per tranquilitzar-me. Record una sèrie de vespres que deia “Anem a sopar” i fèiem “pa amb fonteta”, que el trobava molt gustós, i només era pa amb vinagre, tal vegada alguna cosa més. El repadrí no el vaig conèixer; crec que va morir el 39.
Record molt el germà del padri, el conco en Jaume, que li dèiem. Era una família molt unida. El record un home ja de molta edat i sempre em donava canya per a que estudiàs, per a que estudiàs. Era molt poc xerrador. El record ja malalt. Els vespres d’hivern amb la gavardina i la gorra. No el vaig veure mai cuidar-se del camp, de les finques ja se’n cuidava el padrí.
 Els padrins me criaren i me cuidaren com si hagués estat un fill més. Potser hi mancava aquella confiança que hi ha entre pares i fills, per ventura era l’època; però pel demés, m’ajudaven en tot i per tot el que podien. Els record amb molta nostàlgia.
Me’n record del tio Toni, jo devia tenir 5 o 6 anys, que em duia amb la ‘Guzzi’ al Lluís Sitjar, al futbol. També hi solíem anar amb en Xisco de Son Pizà. A mi me duien a davant, damunt el dipòsit.
Dels 5 als 10 anys, mes o menys, aquí hi havia el Marratxí -no hi havia res mes-, i això degué influir en el fet que m’hagi dedicat al futbol.
Quan érem a Palma, després del futbol, devíem anar als cines, o a s’Oriental, devora can Maganet; a l’Astòria, devora el Principal. Llavors hi havia l’Avenida, devora la plaça d’Espanya, que avui és un hotel; l’Augusta, a la tristament famosa presó de can Mir; el Rívoli, que encara hi es, al carrer Miquel Marquès i el famós Teatre Balear, tant de cine com per haver-hi anat a vure les títeres, el circ que hi solia haver per Nadal.
Me va marcar molt la mort del tio Tomeu, germà major de ma mare.  
Les vivències que passava amb el tio de sant Jordi varen ser molt positives, gaudia moltíssim allà.
Vaig estar malalt i la repadrineta va estar amb mi dia i nit. Tambe el metge, don Guillem. Hi va haver un moment que no donaven dos duros per mi. Llavors se’m va com a esclatar i vaig fer molta sang i em vaig curar, va ser la meva salvació.

I record, pel Ram, anar a les Rambles, és el primer lloc que record, d’allà a l’Institut. Record els tramvies, sobretot al carrer del Sindicat, perquè l’autobús de Pòrtol aparcava just al començament, a can Maganet. I quan davallaves allà, m’impactava positivament l’aroma que feinen les torradores de cafè del carrer del Sindicat.
De Palma també record que hi anava amb uns que deia tios, encara que no ho fossin, però eren molt amics de ca nostra; ells anaven a pescar i noltros -jo i els seus fills- jugàvem devora el que va ser la Caixa de Reclutes, just a baix d’allà on hi ha la benzinera.

 Quan l’aeroport de Son Bonet estava actiu, el vèiem des de ca sa tia Francesca -la germana de la padrina, casada amb en Pere Fiol- que vivien a sa Comuna. Des d’allà miràvem l’activitat que hi havia, sobretot veure aterrar els avions. Pero no hi vaig anar mai en directe.

Una altra de les coses, devia ser devers l’any 60, quan hi va haver la primera televisió al cafè del Cine. Record que devers les 4 de la tarda, que feien Bonanza o el Llanero Solitario, o Rin Tin Tin, record mestre Tomeu MARRET que era un home que no fallava mai i es posava a una cadira expressament a un raconet. Si alguna vegada arribàvem abans i ens hi assèiem, ens feia fugir… “això és el meu puesto, au al.lots fugiu d’aquí”. Record la seva dona, crec que era Catalina, fent la xocolata al Cine, especialment per a les noces.
La meva primera vista de televisió va ser un partit de copa d’Europa a can Miquel VERDERA, una televisió que havia fet ell, sense carcassa, nomes el tub. Devia ser el 59. Encara he vist emprar el llum d’oli i els de carbur, perquè la corrent anava justeta. El llum d’oli, sobretot dins les foganyes. A la ferreria, el padrí no va tenir mai electricitat, només llum d’oli.
A cals padrins sentíem la ràdio. Feien “Radio gaceta de los deportes”, els horabaixes; “De España para los españoles”, que era un musical, on sortia Antonio Molina, per exemple. Feien una radionovel·la, amb Pablo Ayuso, “Matilde, Perico y Periquín”; i llavors els diumenges, com a previa dels partits, a Ràdio Mallorca, Avespa donava les noticies esportives de Balears. I, evidentment, el rosari, a les set del matí, retransmès crec que des de Santa Creu. 

Record na Rosa de can VENT, que era mestresa de cosir o brodar i n’ensenyava i el carrer de can Monjo Fondo, que no passava, era la darrera casa.
També me’n record molt de mestre Martí de can SANT, que era el cacaueter, abans d’entrar al cine. Els qui a l’estiu duien el “carrito” del gelat, de can VENT. També ca madò SEGUINA, que venien “frigos”, just davant can CROSTA.
Un dels que venia per la ferreria [del padrí, cas FERRER FIOL], que sempre tenia la glosa a punt era mestre Antoni de sa FONT, de Marratxinet, germà de la mestressa BRODADORA. Sempre en tirava alguna.
Una cosa que em va impactar molt va ser la mort de mestre Xesc de sa TRAVESSA, l’home de la mestressa BRODADORA. Quan va morir i el s’enduien amb el carruatge, de cavall negre, amb en Dioniosio, que feia la mitja als al.lots i noltros arrencàvem a córrer, per fugir-li.
Un altre personatge que era amic de la família i feien coses conjuntes, era mestre Marti BARRERA, el fill del centenari. I record quan feian llet d’ametala a ca seva, ell i el seu fill Miquel, i els ajudava l’altre fill, Martí.
També record, a can TAULER, a ca mestre Joan VEIET anar a fer farina, d’ordi principalment, per als animals. Devia tenir un molí elèctric. I a can MARÇAL, a encetar les ametles.
Teníem molt de respecte a mestre Biel ALGAIDÍ perquè, com a autoritat màxima, imposava; és d’aquests personatges que et queden marcadets.

Els amics clàssics de més a prop, n’Andreu de sa CASA NOVA, en Felip des CENTRO, en Miquel de sa BASSA, en Joan Escarrer BOLAO, en Felip de sa PEDRERA, en Pep Pujol RIGO, en Joan GARRIT, en Toni TIRANO… Jugàvem a futbol pel carrer, hi havia molts pocs cotxes i aprofitàvem el carrer per fer de camp. També jugàvem molt a bolles, tres modalitats: les bolles dins el cercle, el cocó i el quadre. Hi havia bolles de fang i els bollets de vidre. Quan anàvem cap a l’escola jugàvem a ‘toc i pam’. També, però menys, jugàvem a cércol, amb una roda de bicicleta o un cercle fet de ferro i amb la cartera penjada a l’esquena ens n’anavem fins a l’escola; i fèiem carreres d’aquesta manera, a veure qui guanyava.
També jugavem a banya, amb les pilotes ‘gorila’. I a l’escola, quan no podíem jugar a futbol pel temps, jugàvem a ceba. A “piso” i a piola. Algun pics a conillons. Els diversos jocs anaven per temporades, segons l’epoca. 
L’època de futbol al Figueralet, va ser una bona època, positiva.

Els reis era molt simbòlic, sabia que venien sobre tot perquè hi havia tres llocs que venien joguines: ca na ROSA, qualque cosa a cas SECALL, i potser a ca na PINET.
També les festes religioses, ens marcava molt Nadal i les Matines; l’escola ens marcava molt l’activitat religiosa, a través de l’assignatura de religió, que teníem els dissabtes matí. Sempre a dins cas padrins ho recordàvem… deixar les sabates al portal i deixar-hi garroves i sempre, mes poc que molt, hi havia algun regal, parxís, alguna pilota. Una any va ser una excepció i em varen dur un portavions d’aquests amb rodetes i avions que hi donaves corda. També pistoles, i alguna cosa de roba… coses així.

Vaig començar a escola a ca ses monges. Com a pàrvul vaig tenir sor Estanislava; llavors sor Maria de l’Empar, va ser on vaig tenir el primer “Parvulito” i vàrem començar a llegir i a escriure; fins i tot me’n vaig anar d’allà amb alguna idea dels números. Sor Maria era una dona molt severa, disciplinària, i sobretot les oracions, les vaig aprendre allà; vaig fer la primera comunió anant a ca ses Monges. De les monges, en aquell moment, no puc oblidar els conillets de pasta, que els trobava mel. També record de les monges, haver-les vistes amb un carretó amb vela , quan es desplaçaven, n’hi anaven quatre o cinc.
 A l’Escola Vella record que el primer mestre que vaig tenir va ser Constantino Cebollada Singular, quan feia primer. Llavors va venir un jovenet, que devia ser molt fatxa, en alçar la bandera tocava cantar ‘”Cara al sol”; nomia Fernando. A l’escola hi va haver la introducció de beure la llet als infants, ens duien caixes de ferro de botellins de llet Agama i ens feien beure llet d’aquesta, quan noltros estàvem més acostumats a la llet que repartia en Tofol. En aquests primers anys es va instal·lar el menjador de l’escola, que se’n cuidava madò POLIDA, la padrina d’Antoni POLIT. Una vegada es va retirar, hi va passar la mare dels Gargallo, na Carmen Navarro. Don Cristóbal era dels grans, quan va deixar de venir per malaltia. Despre vaig tenir en Jaume Martí, que quan els agafava d’un li feia passar malament. Tenia una verga d”ullastre amb la qual solia pegar damunt la mà estesa als que xerraven. “Para la mano” deia, i la te senties.

Al set anys, amb el meu germà, vàrem anar a collir ametles amb mestre Jaume de can MORADUIX, a Son Falconer, devora Son SALES. El dilluns ens venien a cercar amb el carro, hi havia el cosi Tomeu, el germà Joan, en Sebastia RUGAL, en Miquel RIGO i tenc por que en Joan GARRIT. Jo era el més petit de tots. Hi estàvem tota la setmana i tornavem els dissabtes horabaixa. Els vespres mai em va faltar un tassó de llet, la madona em cuidava perquè era el més petit. Era la temporada d’ametles. Mes envant vaig anar a Sarrià.

Sor Maria de l’Empar ens ensenyava per a la primera comunió, en època del rector Martí Cifre. Vaig anar de marino. Record tota la meva quinta. A més a més dels amics de petit, també en Marti de can VIC, en Jaume de can VENT, en miquel CREUETES, en Biel TORRETES, en Joan VEIET, en Miquel de sa BASSA, en Pere FULLANA. De nines, na Maria TEIXIDORA, na Maria Alemany, família de can TIET, na Rosa Llobet, na Francesca RUMBETA, n’Esperança de can VEIET, na Maria Batle, entre d’altres. 
Va ser a l’Església Vella i després hi hagué refresc de xocolata a cas FERRER, que jo havia vist de petit com a botiga, i anava sempre als caramels.

Després de combregar, als set anys, vaig començar a fer d’escolà. Aleshores l’escola major era mestre Tomeu BENETA i llavors el qui era el nostre cap era Xesc ROSSEIÓ. Record que tant a funerals com a noces el capellà ens venia a cercar a l’escola i, si ens tocava, més contents que un pasco. A funerals i noces sempre va tenir el detall de donar-nos entre una i dues pessetes. Més envant vaig fer, almenys, el solpàs amb mn. Cifre, primer amb la ‘lambretta’ i després amb el 600. Me cridava molt l’atenció que arribàssim fins a la possessió de PONTIRÓ a fer-lo. El darrer any, ja més gran, passava el rosari a la cases mortuòries.
Essent escolà vaig tenir una sortida d’acampada, a Alcanada, dins l’estiu. Devia ser el capellà que ens apuntava.

Record com a primera lectura, quan ja anava a escola, el Quixot, de Cervantes, i alguna biografia. La primera música que jo record eren les que escoltava quan hi havia les festes de quintos o festes del Carme, que venien les orquestres. A la ràdio record cançons de Jorge Sepúlveda i Antonio Machín, cançó espanyola total, no hi havia res més.
Al cine, ja des de molt petit hi anava. Record les d’epoca de Marisol, de Joselito, i les cançons infantils seves, que degué ser un dels primers contactes amb la música. El primer film que em va impactar degué ser “Los 10 mandamientos”, i en record moltes de John Wayne.

No vaig esser triat, m’agradava tot el menjar. Però sempre recordaré els frits, els cocarrois, les coques de trampó, els escaldums… que feia la padrina; i les truites, principalment amb julivert, que també feia ella. Inoblidables.

 Jo seguia un poquet la línia del meu germà, el tenia com a referent. Ell havia anat a les escoles de Fletxes Navals i estudià electronica, dins ràdio comunicacions. De petit, quasi segur, que jo anava per ferrer, ajudant el padri, i un moment que ell va morir, jo havia de fer de mosset.

El poble ha canviat totalment; com de la nit al dia. Tots ens coneixíem. D’anar de pinte en ample a cada casa a que hi hagi gent nouvinguda. De ser 900 habitants a mes de 3000. De conèixer tothom, a no conèixer-ne la meitat actualment.
A la meva infantesa hi havia una quantitat de comerç impressionant; entre botigues, carnisseries, forns, cafès i això hi devia haver més d’una quinzena de cases-comerç i ara han quedat tres botigues, dos forns, tres o quatre comerços…
Al nucli no, però a fora poble no hi havia corrent.
Hi havia dotze a catorze olleries en funcionament. De veure els primers cotxos, i veure la vida que es feia i la utilitat del carro, els oficis d’aquella epoca que han desaparegut, llauradors, pastors…

Aquests, entre d’altres, són els canvis que hi hagut entre la meva infantesa i ara…

[TP / BMM, Mxp, II’17]

[SEGUEIX L’ACTUALITZACIÓ DE MARRATXIPÈDIA I ELS SEUS RÀNQUINGS MITJANÇANT LA NOSTRA PLANA DE FACEBOOK]

(Visited 431 times, 1 visits today)