250 números de Pòrtula!
Un retorn als antics consells de redacció

La darrera vetlada celebrada a la redacció de Pòrtula s’assemblà a una d’aquestes sèries americanes, nosaltres ho veim així, en la qual, després de molts de capítols i anys (o exemplars de revistes i anys), els seus responsables (antics i actuals) s’asseuen per comentar i mitificar una miqueta el passat: oh, te’n recordes d’aquella vegada que…? I quan ens va passar…? Després, com si viatjassin en el temps, reapareix l’escena del passat i es comenta qualque fet concret amb un punt de tendresa.
El passat mes de juny comptàrem amb la presència d’en Miquel Bosch, en Pere “Kalet”, na Joana Maria Mates, en Tomeu Pou i en Rafel “Custó”. No cal dir-ho, en Biel Massot i Muntaner i els responsables de la crònica.
I la vetlada començà! Després d’actualitzar les informacions pertinents: On vius? De què fas feina? Com et va tot? Què ha estat de la teva vida? Férem els típics flashback: “Els consells de redacció de Pòrtula es convertien, gairebé sistemàticament, en una tertúlia i un sopar d’amics. El vi i el menjar circulaven per la taula, es deixava de banda la planificació de la revista i es parlava de qualsevol altra cosa”. L’experiència, segons comentaven els presents, era agradable, però es desviava una mica massa de la idea inicial. Aquest va esser un dels motius pel qual es dissolgué el Consell de Redacció. Actualment Pòrtula funciona d’una altra manera i la revista continua sortint cada mes. Vàrem parlar de les batalles que ha duit Pòrtula a favor de la dignificació del municipi i del problema de l’urbanisme que ha sacsejat aquesta terra. Qualcú digué que, en segons quins aspectes, els responsables de la publicació tengueren poca visió de futur i es planyien del fet que tal vegada haurien pogut fer qualque cosa per no arribar al punt de creixement urbanístic al qual hem arribat actualment. Això no obstant, un altre membre de la tertúlia afirmà que, així com van les coses pertot arreu, era inevitable que es produís aquest boom urbanístic.
Recuperàrem, per uns instants, la figura del Foner, aquell personatge que deia les coses directament i sense tallar-se un pèl. Parlant dels escrits que sortien firmats amb aquest pseudònim, la redacció s’omplí d’un hàlit misteriós on no s’acabava d’entendre res. Cadascú amollava la seva sobre el tema mentre alguns es miraven amb cara d’astorats.
En un altre moment de la vetlada es recordà la part tècnica de la revista. De com es passà de la màquina d’escriure tradicional a la màquina elèctrica. Tot i això, aquests instruments pareixen prehistòrics si ho comparam amb la tecnologia actual.
El tema del futbol acaparà una estona la tertúlia. I és que tots comentàrem que el passat divendres dia 7, a causa del partit Espanya-Paraguai es produí un fenomen sociològic que ens ha de fer reflexionar. Segons pareix, a molts de llocs de feina, alguns estaven més pendents del resultat del partit a través de la ràdio o de qualque receptor de televisió, que de la feina pròpiament dita. Això també passà als instituts, on els més joves es bolcaren en el seguiment del partit, en un arravatament d’espanyolisme una mica ranci. Com deim, un fenomen que caldria estudiar i tenir-lo en compte a l’hora d’analitzar quins són els interessos de la nostra societat. I ja que parlàvem de la societat, comentàrem el problema de la joventut d’avui en dia. Estiguérem d’acord en el fet que, actualment a Mallorca, no hi ha gaire diferència entre un jove de Ciutat o d’un poble. En tot cas, els dels pobles mantenen més viva la llengua, però si els miram detengudament comprovarem que tots segueixen Operación Triunfo, el Gran Hermano, que van vestits i pentinats de la mateixa manera. Sembla també que no tenen una idea molt clara del que volen o del que esperen d’aquesta vida o, en tot cas, tot ho redueixen a guanyar doblers per tenir i tenir de cada vegada més coses.
Sopàrem d’un frit boníssim, amb un puntet de coent que delectava els paladars. Ens l’envià na Magdalena Femenies des Pont d’Inca Nou. Abans picàrem de paté d’au, musclos i patates. De postres, ens recreàrem amb un pastisset de formatge de la casa Tudurí. I, no en mancaria d’altra, els cacauets. El vi i l’aigua, com és habitual, ens ajudaren a apaivagar la set.

Josep Antoni Calvo i Femenies
Catalina Bestard i Mateu