Naveta, cova, nau invertida, hipogeu, monument funerari… diverses són les maneres de referir-nos al millor monument prehistòric que tenim a Marratxí. I, sens dubte, un dels millors monuments, en general, del municipi i, fins i tot, de Mallorca.

Ja fa molts d’anys que parlam de la importància d’aquest venerable monument i que, com cal, el defensam. El primer article reivindicatiu sobre el tema va sortir a la revista Pòrtula l’any 1983 i, de llavors ençà, moltes són les persones que han aixecat la veu per demanar la seva defensa, el seu adecentament, la seva proteccció i, en suma, la seva preservació, tant per a les futures generacions marratxineres com per als forans que la vulguin visitar i gaudir de la seva existència. Però de bades.

És cert que hi ha hagut alguns intents per part municipal d’adquirir la cova i que passàs a propietat pública per garantir la seva conservació i defensa, però sempre han topat amb el mur, infranquejable, de la propietat.

De tota manera, l’Ajuntament mai no ha arribat a fer cap passa efectiva per tenir-la mínimament neta i a l’abast dels interessats. Sovint s’han emparat en l’excusa de la privacitat de la propietat, però no han tengut a bastament en compte l’interès general. Per a això, no. En canvi, la mateixa corporació municipal, al seu moment, sí que no va dubtar en ampliar el camp d’esports fins a escassos metres de la cova, ajudant a fer malbé el seu entorn i posant en greu perill la seva integritat. Això era d’interès general, clar.

Es cert, tot sigui dit, que la propietat tampoc no ha mostrat gens d’interès en preservar la cova i presentar-la al públic com es mereix; obviant que dins aquells terrenys hi ha un monument de la màxima importància, mereixedor de tots els respectes. Però això no dóna doblers. Ai, Déu, els malvats interessos mercantilistes i econòmics!…

La primera notícia que tenim d’aquesta naveta es remunta a 1915. No sabem si va ser el moment del seu descobriment real -està ubicada dins una zona de pedreres de marès- o bé el moment de descoberta per a la ciència arqueològica i la història de l’art. La qüestió és que aquell any va tenir lloc la primera descripció del lloc com a llegat del perídode prehistòric. És a partir d’aquesta circumstància que Vicenç Furió Kobs, professor de l’escola d’Arts i Oficis de Palma, va publicar a Barcelona l’article “Coves artificials de Santa Eugènia (Mallorca) i sos voltants” a l’anuari de l’Institut d’Estudis Catalans (1915/1920). Va comptar amb la valuosa col·laboració de Josep Colominas, arqueòleg del Servei d’Investigacions Arqueològiques de l’esmentat institut.

A partir de llavors, molts han estat els estudiosos o aficionats que han dit la seva sobre aquest lloc funerari: El britànic W. J. Hemp (1926), el seminarista Guillem Nadal Gelabert (c.1930), l’historiador santamarier Andreu Bestard Mas (1933) amb un treball mecanoscrit que anys més tard publicaria a Pòrtula, el jesuïta Miquel Alcover (1941), l’incansable investigador Josep Mascaró Pasarius (1958,1960,1962), l’arqueòleg Cristòfor Veny (1968), el trio investigador Aramburu, Garrido i Sastre (1994), l’equip d’estudiosos que va presentar la ponència sobre les coves prehistòriques de Marratxí a les II Jornades d’Estudi Locals (1997) i l’ampli i complet article publicat per l’espeleòleg Gabriel Santandreu a la revista Endins (2005). I segur que me’n deix algun.

… Trist. Si la cova fos més àmplia, els cotxes arribarien a aparcar-hi dintre…

I, a part, com ja he esmentat, a partir de l’inici de la revista Pòrtula, cal tenir en compte que més de quaranta articles han parlat de la nostra cova per donar a conèixer la seva existència o per reivindicar la seva neteja, adecentament i conservació digna.

Per acabar, cal escriure en relleu el que podria esdevenir una boníssima nova. El passat dia 27 de febrer es va donar el darrer intent. L’Ajuntament de Marratxí va aprovar l’adquisició de la cova de Son Caulelles a canvi de la contrapartida d’uns solars edificables i d’una respectable quantitat econòmica. La idea és del tot lloable, falta que arribi a bon port, no resulti fer retxes dins l’aigua com tantes vegades, i permeti oferir al món el que podria ser un dels millors atractius culturals del nostre municipi i que, alhora, suposaria donar a conèixer aquest terme per alguna cosa més que no fos el penós exemple del creixement desmesurat i de l’urbanisme il·legal i irrefrenable.