En Vicenç omple l’espai, segurament no n’és conscient. Omple l’espai sense estridències, sense intenció. Envoltam la taula on ja són presents, el vermut i el palo amb sifó acompanyats d’olives coentes i snacks variats. Envoltam la taula uns éssers encuriosits, per escoltar, per compartir, per adquirir tot allò que en Vicenç expressa, sense saber que, per més d’un, per més d’una, potser ens vénen de nou els seus relats.

Ja dins la sala hem començat amb amb uns entrant d’ous farcits amb un delicat bri de mostassa, coca de pebres torrats i un tast de pernil ibèric. La conversa continua, farcida de senzillesa, de curiositats i de sabers. En Vicenç comparteix, perquè la conversa així ho duu, remeis naturals, que ja tenen història i que uns coneixien i altres no: el saïm com a pomada, l’oli de serp per a les cremades… En Vicenç canta una cançó: cançó de sales o de panades, diu. Una altra troballa. I com que una cosa duu a l’altra parlam del Sol Pas, i del seu sinònim o forma de diferent localitat, Picau la Sal, dels salers i solpassers. Un cop més es produeix el miracle d’aprendre, enmig de la sorpresa.
En Vicenç ens regala anècdotes i material editat: un poster amb fotografies seves, llepolies de Binissalem. Una meravella que es completa amb les explicacions de na Maria, la companya amb qui a vegades treballa. Es tracta de detalls arquitectònics, que són allà i que l’ull no veu, però la càmera den Vicenç sí que capta. S’ha de ser bo, pens, perquè si l’ull no ho veu, alguna cosa extraordinària té l’artista per dirigir la càmera i anar a captar-ho.

Arriba la paella de verdures. Bona, gustosa i al seu punt. No s’atura el compartir. En Vicenç parla del raïm calop i dels calopers, de com es feia per guardar-lo i que duràs fins entrat el gener. Qui gaudia d’aquesta llaminadura. Ho narra de manera clara. Ho explica pel poble, senzill i entenible. Sempre és d’agrair. I encara té més sorpreses. Fotos de cigonyes que en Vicenç va retratar dalt del campanar. Cigonyes que es dirigien al nord d’Europa, segurament despistades i que la corrent de les darreres tempestes van dur cap a Mallorca enlloc de travessar directament la península. Imaginam la volta que les corrents les marquen, sens dubte som un grup atrevit. I encara queden més obsequis. Una postal amb l’empremta del fotògraf, en Vicenç, on la panoràmica s’acosta i sols som capaç d’adonar-me’n, no sé si els passa als demés, quan en Vicenç ho posa en clar. I un altre poster, no li han dit llepolies ni llaminadures, però també ho són. Hi ha talent. Al menys això
traspua: aptitud, geni i enginy.

Queden les postres: ensaïmada binissalemera de crema i corets pontdinquers. Un altre plaer.
Un gust aquesta jornada ben aprofitada.

[MDR, Mxp, VI ’25]

Les opinions dels assistents

«No hi ha res com posar peus davall taula i compartir amistats, coverbos i tot lo bo que té la vida.
Gràcies !!»
(Vicenç M, Binissalem)

«Xerrades, rialles, beure i menjar. Compartir taula i cultura és un luxe.
Moltes gràcies per la convidada».
(Maria C, Binissalem)

«Sempre és bon temps i ocasió per aprendre. I amb en Vicenç és evident».
(Damià Q, sa Cabaneta)

«Un dinar de ‘bandera’ «.
(Aina M, Selva)

«Un altre ‘dinaret’ inoblidable!!!
Gràcies».
(Teresa M, es Pont d’Inca)

«Interessant i molt enriquidor.
Un plaer de dinar».
(Maria D, Consell)

Vegeu l’entrada Vicenç Mates a Mxp.

Vegeu Aproximació a… Vicenç Mates

Vegeu altres “Dinarets amb personatge“