No sempre tenim l’avinentesa d’avui: tres doctors en taula. Pare, mare i fill; talment una trinitat de la Sabiduria.
Avui, com a bon portolà que és, toca acostar-nos al pare, Pedro Ramis (Pòrtol, 1947). Amic de tota la vida, Magister de la Maioricensis Schola Lullistica i professor durant molt d’anys a diversos centres d’ensenyament, tant de secundària com universitaris. Per les seves mans i coneixements han passat llargues tongades d’estudiants. I, quan ha pogut, ja jubilat, s’ha dedicat a l’estudi i a la investigació, quasi sempre dins l’àmbit de l’època medieval: universitats, traducció de fonts medievals i el pensament de Ramon Llull.

TEMPS lliure… què és això? En Pedro no fa distinció d’activitats: «El meu lleure és feina; les dues coses van juntes… quan tenc lleure faig feina, o llegesc, o mir genealogia, o llegesc sobre universitats antigues. Quasi, quasi, llegir i investigar van junts, sobre tot en ser a Palma. A ca na Mira de Pòrtol m’hi trob bé i relaxat. És un oasi de pau, m’agrada sortir i veure les pruneres, figueres i potser les regui i tot».

El seu punt d’ADMIRACIÓ resulta lògic i clar: «Sent admiració per Ramon Llull, evidentment. Som lul·lista i l’admiració i la feina van junts, admiració per lo que va fer… D’altra part, les lectures que faig sobre manuscrits em descobreixen personatges dels quals no n’havia sentit parlar, però són grans personatges que no esperes trobar allà, però els coneixes i els admires… La universitat que més me va impressionar va ser Alcalá, que des del primer moment tenia mestres importants, mestres que estan dins l’escolàstica, que he conegut i admirat»…

El CINEMA li agrada. Però no li agrada anar a una sala de cinema perquè «la gent m’arriba a molestar un poc, i ara la meva oïda no és lo bona que voldria, i per això m’estim més veure un film a una ‘tablet’, i posar-me uns auriculars. Encara que siguin films de fa quaranta anys… Una o dues vegades a la setmana veig una o dues pel·lícules, encara que sigui tornar a veure grans èxits… M’agraden.
En qüestió de gènere se decanta pel thriller i també la part d’advocacia: «El tema d’advocats dins el cinema, fa veure el paper d’un misser dins la societat, i és curiós com pot canviar totalment un argument… Estam en mans de gent que utilitza la paraula per crear situacions, modificar-les i, clar, el jutge i el tribunal just està per valorar aquesta situació contada per l’advocat…»
Un dels seus films preferits és Casablanca.
Quant a actors destacats, depèn de la pel·lícula que interpretin: «Si és de l’Oest, m’agrada en John Wayne. Si és un film de gànsters, depèn del paper, per exemple, actualment en Robert de Niro m’agrada molt».
D’actrius troba que «n’hi ha de molt maques… Segurament em vaig quedar amb aquelles de quan era jove. M’agrada na Sofia, na Claudia… però també més moderna, na Meryl Streep… Tampoc no és que tengui una gran predilecció per una o altra, però la que sigui, si broda un paper, sí que m’agrada».

En relació al LLOC per néixer, ho té clar: «El meu no el canviaria, estam damunt una muntanyola, tenim una mirada cap a la mar, tenim mirada a l’altra vall –Santa Maria. Per a mi, Pòrtol és bucòlic, ho té tot, és sec, no té terra, no hi poden viure, s’hi moren de fam… però és un lloc meravellós».
Per viure, en canvi, ha triat dues residències: «Sempre m’ha agradat la residència de la feina i la de les vacances. La de la feina, per comoditat de tenir-ho a prop, perquè jo tenia una pluriocupació i necessitava estar-hi a prop, per això convenia estar a Ciutat. Però durant les vacances no volia viure a Palma, mai; de jove vivia a Son Mosson, a can Pastilla; o bé, de casat, anava a can Picafort, a passar-hi tres mesos; o bé ara venim a Pòrtol a passar-hi les vacances.
La seva filosofia del lloc per gaudir resulta ben original: «No he tengut mai ànsies de gaudir per gaudir. M’ha agradat gaudir el moment, he gaudit la feina, he gaudit l’esbarjo, però sempre he gaudit allà a on he estat. No ansii res per gaudir; en tot el demés viure i gaudir han estat junts, malgrat les enfermetats, malgrat tot…»

L’activitat ARTística que l’atreu és, sobre tot, la MÚSICA i d’aquesta es decanta sense dubtes per la clàssica.
Comenta que creu que li agrada tota la música, de totes les èpoques «excepte el segle XX, que hi tenc problemes, perquè música dodecafònica i tot això no és per a mi… A mi sobre tot m’agrada, sent i visc la música espanyola: Falla, Albéniz. Però la clàssica alemanya també m’agrada. Bach, a voltes, el trob moderníssim. Algunes coses de Beethoven també m’atreuen molt, no tot… Chopin també m’agrada, me va bé. M’agrada la sarsuela, tambe àries d’òpera, sobretot si les tenc conegudes…
Gràcies al meu fill vaig sentint-ho tot, peces del segle XV fins al XX.. perquè ell en posa sovint i vaig sentint diferents coses que, tal vegada, no coneixia… i gràcies a ell ho faig».
Així i tot manifesta alguna acotació: «Si escolt música no puc fer feina, perquè la música m’atreu i la escolt… M’encanta la música gregoriana, trob que manifesta una interiorització del sentiment. D’altra part, especialment, m’agrada la guitarra, crec que ho sentit casi tot gràcies al meu fill».
I segueix aclarint: «No és que sigui un meloman extraordinari, però m’agrada la música. Si s’ha d’escoltar música no es pot fer una altra cosa; això de música ambiental no és música; és agradable als sentits, però no és aixo».
Finalment, parla de cantants i grups: «En Plácido m’agrada. M’agradaven Mocedades. De jove, m’agradaven els Platters, amb ‘Only you’ i coses d’aquestes. De música actual no en seguesc molt en aquest sentit».

Si s’hagués de quedar sol al món amb alguna PERSONA, «familiarment parlant seria amb el fill o amb la dona, òbviament».

Pel que fa a la GASTRONOMIA, davant la qüestió de si li agrada algun tipus de menjar en especial, em Pedro respon: «Plantejaria la pregunta a l’inrevés: hi ha algun tipus que no t’agrada? Diria sí, la carn, tot tipus de carn. Tenc excepcions, com un tros de sobrassada o un bocí de botifarró, però carn aguiada, no. El darrer pic que en vaig menjar, vaig estar tres dies vomitant; i no és que sigui vegetarià, m’agrada tot, excepte la carn».
Quant a plats preferits, respon que «moltes coses m’agraden: sopes, cuinat… Amb tot, cosa senzilla, no sóc sibarita, el que m’agrada és que estigui ben fet».
Reconeix que cuina «si no queda més remei». I el que millor li surt és la coca amb verdura.

De jove va practicar ESPORT. Dels 18 als 30, tennis i equitació dels 30 als 40 un poc de ciclisme. De llavors ençà comenta que no ha practicat res més, des que l’operaren de càncer i del cor i va tenir problemes de ronyons. Amb tot, segueix el món del tennis i, a vegades, el del ciclisme.

Tenia alguna COL·LECCIÓ però explica: «He canviat tant de domicili que les coses s’han anat perdent, tenia tebeos; ma mare en veure’ls sempre els tirava, i jo els tornava arreplegar, amb els canvis no m’ha quedat res».

En qüestio de LECTURA li interessa sobretot la novel·la o les autobiografies. I, fins i tot, les biografies, les vides de personatges.
No sol repetir lectures; si de cas hi torna és perquè es tracta de llibres de consulta, pero no pròpiament per afició.
Quant als escriptors és contundent: «Ramon Llull, evidentment, i clàssics. He tengut temporades d’autors francesos, quan en feia classes… després coses de filosofia, sempre segons el vent que bufava en aquell moment».
En poesia es decanta clarament per Costa i Llobera.

No li agrada VIATJAR. Si ho ha fet ha estat per necessitat o per atendre obligacions. I aclareix: «M’he mogut, però m’agrada estar a casa sense haver-te de moure i disfrutar de la tranquil·litat».
Recorda especialment el primer viatge a Roma: «Tenia 14 anys i hi anàrem amb bus. Vàrem passar per Milà. Era la primera vegada que sortia a fer un viatge llarg. El record agradable, amb amics del col·legi, era la primera vegada que vaig sortir de la gàbia, com aquell que diu…»

De llocs de MALLORCA opina que «ha canviat tant, que els racons que eren preferits per mi, pràcticament han desaparegut… Record quan era petit tenir racons preferits a prop de ca nostra: la Pineda, Son Fangos… avui no hi ha res de tot això, tot ha canviat massa.»
En relació a un racó del món, també ho té clar: «Som molt de la Roqueta, estic molt bé aquí a on som».

Com a VIRTUT seva destaca la fermesa, i ho justifica: «Som dur amb mi mateix i amb els demés en el sentit que quan s’ha de fer una cosa, s’ha de fer, s’ha de dur a terme; cal aguantar la situació sigui com sigui per dur enfront algun projecte. Com a professor era bastant ferm, no som blan. A vegades me deman si dins la vida han de ser tan ferms i arrib a la conclusió que a mesura que tornes major la fermesa s’endolceix».
Quant a virtut que voldria aconseguir, també ho té clar: «Jo voldria tenir més amor per la sabiduria, m’agradaria tenir més força per arribar a cotes mes amunt, a vegades la pujada cap al saber es difícil i dura, i a vegades et fas enrere perquè ho veus mal de fer».

Reconeix que el seu principal DEFECTE és «ser fogós, impetuós, vehement. Supòs que això té a veure amb ésser Leo: sense voler me menjo la gent».

Se DEFINEIX com «una persona que vol ser íntegra, recta, justa. I que a mesura que passa el temps reconeix defectes del passat».

Insisteix que la principal característica del seu CARÀCTER és la duresa.

En parlar de la possibilitat de repetir alguna EXPERIÈNCIA diu, tot seriós, que «no tornaria viure el que he viscut».
I relata l’experiència que li ha resultat més impactant: «El suïcidi d’un alumne i l’intent de suïcidi d’un altre alumne».

I té molt clar allò que li agradaria ESBORRAR del record: «Alguna mirada d’odi dels ulls d’algun exalumne».

Reconeix que, a la seva edat, «no tenc grans IL·LUSIONS, sinó petites… que quan vaig al metge em digui et trobes més o manco bé, que el meu fill faci la seva vida, que la meva dona estigui contenta, etc… petites il·lusions».

Els graus més elevats de la seva escala de VALORS son la fidelitat i la bonhomia.

A les persones que l’ENVOLTEN les demana respecte i reciprocitat. I detesta que no es pugui confiar en elles.

Parlant de RELIGIÓ es declara catòlic practicant «perquè me batiaren a Pòrtol. Vaig rebre la confirmació a Pòrtol. Vaig fer la primera comunió a Pòrtol. I diríem que he proseguit la meva incursió a dins les meves creences a base de maduració, lectura sobre tot i meditació.
Considera que El Més Enllà és un tema difícil: «El més enllà és el més enllà… per quan t’han operat dues o tres vegades, el més enllà és més a prop que abans d’haver-te adormit… Quan passa això hi penses com una cosa molt propera, com un estat que t’ha d’arribar, en el qual has de tenir una felicitat, que no tenguis cap preocupació, que no tenguis cap mal, ni res que t’estorbi, que estiguis bé, que estiguis bé amb tu mateix. I supòs que la presència de Déu, que no he arribat a veure mai, supòs que deu ser una cosa extraordinària… Pero d’aquesta experiència no en puc parlar, perquè la desconec…
La mort? No la veig com una cosa terrible, de fet la veig una cosa més propera, veig que això em succeirà prest o un poc més tard, però crec que m’arribarà. L’he vista a casa amb mon pare i ma mare. L’he tocada amb les mans, però no em fa por; el que em fa por és el dolor, més que res perquè som débil i no el suport.
Supòs que la mort és un alliberament, per a mi no és un tema que em preocupi, arribarà quan arribarà. Sí que he de dir que me n’he preocupat d’on deixaran les restes mortals, que tampoc em preocupa, però sí que hi he pensat i ho he tengut en compte».

Referit al seu PARTIT polític ideal s’esplaia mitjançant el seu tema: «Agafant un poc en Plató, perquè en filosofia és rellevant, l’ideal seria que ens guiàs una persona que estigués capacitada i volgués fer-ho i que arribas al bé comú. Si arribam a la democràcia, i seguim Plató, veim que és el govern d’aquella gent poc instruida, poc formada, no és una bicoca. Avui en dia, com que tothom té dret a votar, hem de dir que la democràcia és lo millor, però no és cert… és lo millor entre les coses pitjors: Hem vist com la democràcia es pot convertir en demagògia pura… Si la gent fos distinta del que és podria funcionar. La partitocràcia és un sistema que no em convenç, però és molt difícil sortir-ne. O venim d’una dictadura i anam a una democràcia o tota democràcia duu a una dictadura. Jo estic un poc decepcionat de la política i això que hem vist entrar bé una democràcia, però estic decepcionat dels seus governs».

Veu la NATURA de cada vegada pitjor. I ho argumenta: «L’egoisme, no tan sols individual sinó col·lectiu, fa que l’explotació d’aquesta natura sigui salvatge. Tot està en funció de la riquesa i els doblers. Tot està sotmès a la voluntat dels que tenen el poder econòmic i polític. Resulta difícil que la natura se’n pugui sortir».

Després de pensar-ho, diu que per ventura li agradaria ENTREVISTAR Jürgen Habermas, un filòsof alemany de 96 anys. La pregunta clau seria: «Què representa el llenguatge a dins la comunicació humana?»

Sobre la seva VIDA i el MÓN, diu:
«De la vida que he duit fins ara n’estic content, perquè els meus objectius les he duit a terme. Del món que m’ha tocat viure no n’estic massa content. Pentura quan era jove, sí: havia acabat la Guerra Mundial i creia que les coses es podien arreglar, però a mesura que em faig major veig que no s’arreglen, no hem millorat. No és que sigui pessimista, és que les millores crec que haguessin pogut ser a altres camps que no fos la bel·licositat. Ens hem preparat massa per a la guerra -seguim amb la dita antiga ‘si vis pacem para bellum’-. Hi hem dedicat massa recursos i no crec que sigui aquest el camí».

Mil gràcies, Pedro, Doctor, Filòsof i Amic.

Vegeu l’entrada Pedro Ramis a Mxp.

Vegeu ‘Dinaret amb… Pedro Ramis ’

Vegeu altres “Aproximació a…“

[BMM, Mxp, VI ’25]