El 7 de juliol de 1914, festivitat de San Fermín, va nèixer a es Pinaret (Marratxí) Jaume Ribas Ribas, tota una referència per als pontdinquers i la gent que va tenir la fortuna de poder tractar amb ell, ja fos des d’un vessant humà o professional. Jo el vaig conèixer d’al·lot, quan administrava el predi de Can Pol, just darrere el col·legi La Salle i prop del centre comercial que hi ha al començament del carrer Francesc Salvà des Pont d’Inca. Quan va morir l’any 2001 l’ajuntament va decidir dedicar-li un carrer, una iniciativa que va ser acollida favorablement per gairebé tots els veïnats.
Vaig tenir ocasió de gaudir nombroses vegades de la seva conversa, sempre generosa i tolerant, amarada d’un liberalisme poc comú per a l’època que li tocà viure. Eren temps encara marcats per la postguerra i un franquisme que, tot i que començava a declinar, regia encara el destí del país en pràcticament totes les facetes i contextos. Era creient, però gens beato; sovint deia que un dels grans errors de l’Església catòlica era el manteniment d’un celibat que considerava anacrònic i fora de lloc, una afirmació sorprenent en una persona del seu tarannà, d’un conservadurisme assenyat i sense estridències. Va treballar durant molts d’anys com a administratiu a l’antiga Hermandad de Labradores y Ganaderos de Palma del carrer Anselmo Clavé, que amb el temps esdevindria l’actual Cambra Agrària. Tractava els pagesos amb amabilitat i cortesia, i tramitava la documentació necessària per tramitar una ajuda o subvenció amb celeritat i sense paternalisme. Assegurava, no obstant, que el règim agrari de la majoria de possessions de Mallorca tenia més a veure amb el feudalisme de l’Edat Mitjana que amb una societat que havia conegut la Revolució Industrial de principis de segle, una altra afirmació que deixava descol·locat més d’un terratinent i que confirmava el talant liberal de què sempre va fer gala mentre va viure.
No crec que tengués un sou extraordinari, però a mi me semblava la persona més rica del món: sempre tenia a mà algunes monedes per fer-nos contents, a mi i als al·lots que sovint es feien els topadissos amb ell per tal que els donàs una pesseta o dues per comprar qualque llepolia. Allò que més em fascinava d’ell és que, sense ser una persona amb estudis, podies conversar gairebé de qualsevol tema. No debades eren molts els historiadors o investigadors locals que s’hi acostaven per esbrinar alguna dada o fet concret, que ell sempre revestia amb alguna anècdota tan ocorrent com divertida. En record una d’especialment sucosa, esper que no massa irreverent: contava que en un poble de Mallorca, en ocasió de la processó dita de l’encontre, s’havia d’estrenar un mecanisme mitjançant el qual la Verge Maria, en trobar-se amb el seu fill ressuscitat, faria unes mamballetes que deixarien tothom bocabadat. El fet és que sembla que aquell enginy fallà lleugerament, i en comptes d’unes mamballetes allò que li sortí a la pobra puríssima varen ser unes butifarres o talls de mànega que escandalitzaren d’allò més la concurrència…
Va ser així mateix regidor i jutge de pau, càrrecs que exercí amb altruisme i vocació de servei, sense cap mena de retribució. Solia ironitzar sobre aquest fet: “Jo hauria d’haver nascut en temps de sa democràcia”, solia dir, atès que no concebia la política com un mode de viure sinó més aviat com una manera d’ajudar qui ho necessitava, sense distinció de credos ni ideologies. A dir ver me molestava que determinades persones del poble, normalment ubicades a l’esquerra del ventall ideològic, l’acusassin de col·laboracionisme i altres coses per l’estil. Crec que avui en dia aquest sectarisme intolerant es dona en bona part de la nostra classe política, incapaç d’analitzar la realitat des d’una perspectiva que no sigui la seva. En Jaume Ribas -“el tio Jaume” per a molts de nosaltres- no va ser mai una persona d’aquestes. Evidentment no posseïa la veritat absoluta ni ho pretenia, però basava els seus judicis en una enyorada justesa i sentit comú, una mesura que com més va més costa de trobar entre el comú de la gent, tot sigui dit.
Se’n va anar d’aquest món de puntetes, sense fer gaire renou, tal com va ser en vida. Fins i tot la seva mort va ser discreta: es va colgar d’hora, com feia sempre, i l’endemà el trobaren inert, amb el petit transistor aferrat a l’orella. Quan aquests dies m’aixec per veure l’encierro de San Fermín pens sovint amb ell, amb la llum que projectà abans, durant i després de la seva existència.
No m’estranya que li dedicassin un carrer. Jo li hauria dedicat una plaça, com a mínim.
Miquel Àngel Lladó Ribas, Diario de Mallorca, 10 VII 2019
[Mxp, IV ’25]