[fragments relacionats amb Marratxí]
Els meus orígens familiars no són precisament d’esquerra, els meus pares i la majoria de la meva família eren simpatitzants del bàndol franquista. Vaig néixer el darrer mes de l’any 1950 del segle passat, fill de Pau Rosselló, que era mallorquí, i de Margot del Rosal, andalusa. En es Pont d’Inca de l’any cinquanta degueren ser, si no el primer matrimoni entre un mallorquí i una forastera, sí un dels primers.
Mon pare, nascut el 1912, era fill d’un industrial, Miquel Rosselló i Bernat, que es va instal·lar al final del segle XIX a es Pont d’Inca, Era propietari d’una fàbrica de lleixiu i sabó fluix, i a la vegada tenia diligències per transportar les alumnes del col·legi de les monges franceses, ubicat davant ca seva, fins a Palma. Era un home ric i un dels principals cacics del poble. També exercí l’activitat política durant els anys de la Restauració borbònica al principi del segle XX. Fou batlle de l’Ajuntament de Marratxí pel partit d’Antoni Maura. Vaig sentir contar a la família l’anècdota que aquells anys una manifestació d’obrers s’aturà davant cal meu avi cridant: “a baix els cacics!”.
L’avi va morir l’any 1925 quan mon pare només tenia 13 anys, era el petit amb dues germanes més grans, na Margalida i na Catalina. L’àvia no va ser capaç de mantenir el negoci i això canvià definitivament la vida del pare i de tota la família.
Durant la Segona República mon pare procurà no destacar-se políticament, encara que era membre del partit monàrquic Renovación Española dirigit per Calvo Sotelo. Durant la Guerra Civil serví en l’exèrcit com a soldat ras al quarter de cap Enderrocat del terme de Llucmajor, devora la mar.
En els anys quaranta amb un grup d’amics varen recórrer la Mallorca d’aquella època amb un Ford potada que tenien a mitges, i que anomenaven el Jesús del Gran Poder. Se’ls podia definir com uns precursors d’allò que anys després foren els picadors, joves dels anys seixanta que lligaven amb les estrangeres a la primeria del turisme a les Balears.
L’ambient polític a casa era el propi d’una família típica de la postguerra simpatitzant dels guanyadors. La mare em va confessar, entre llàgrimes, quan jo tenia 14 anys, que son pare havia estat roig durant la guerra, que era la vergonya de la família, i que d’aquest tema no n’havia de tornar parlar mai més. […]
Vaig ser el major de tres germans. Dues germanes que vingueren després que jo, na Maria de Lluc i na Margo completaren la família. També formava part d’aquell entorn casolà na Bel, una portolana que començà a treballar per a la família cuidant la meva padrina, i que en morir aquesta s’encarregà de la meva tia Margalida, germana del pare que estava malalta. A la mort d’aquesta, na Bel es traslladà a ca nostra fins a la mort del pare.
En aquells anys […]. Vaig mantenir una relació molt estreta amb els dos joves vicaris que varen passar pel Pont d’Inca aquells anys. Don Sebastià Planes i Don Alfredo Martínez. Durant anys vaig acompanya el vicari Vallcaneres, capellà castrense, a servir la missa de les set del matí a les monges agustines del poble.
Els primers estudis els vaig fer a l’escola pública des Pont d’Inca amb Don Toni Lladó i Don Santiago Aparicio. Aquests mestres i el rector de la parròquia Don Rafel em prepararen per presentar-me lliure a l’examen d’ingrés del batxillerat a l’Institut Ramon Llull de Palma. […]
Arribat el dia de Sant Josep, dia del Seminari, el març del 1967 tots [els seminaristes] anàvem a les nostres respectives parròquies i ens havíem d’encarregar de pronunciar el sermó. Jo també vaig predicar a la parròquia des Pont d’Inca. Mira per on aquesta va ser la meva primera intervenció pública, molt celebrada, per cert, pel rector, el vicari i els feligresos, tots veïns i coneguts de la meva família. […]
La resta de vacances [Nadal, 1967] les vaig passar a casa, coincidint sovint amb el vicari des Pont d’Inca de llavors, Guillem Ramis, al qual vaig contar tot allò que havia viscut a Lluc i tots els meus dubtes. […]
Vaig continuar mantenint bones relacions amb el vicari des Pont d’Inca Guillem Ramis, amb qui comentava els meus descobriments, molts dels quals ell ja els havia fet abans que jo. […]
Vaig recuperar i enfortir les relaciona amb el grup d’amics amb qui em movia en aquells dies al Pont d’Inca. Joan Bauçà, Javier Nadal, Catalina Fuster, a qui dèiem na Lina i era la filla de Donya Maria Pinya, la meva mestra de l’escola infantil, i Enric Benito, que havia començat medicina a Saragossa.
Aquell estiu del 1968, amb un grup de joves del Pont d’Inca i el vicari, en Guillem, vàrem organitzar les festes del poble. Vàrem decidir introduir uns quants canvis al programa de festes, per exemple en el nom, en lloc d’anomenar-les festes patronals com sempre, les batiàrem com a festes populars, vàrem suprimir del programa l’Ofici Major (això pensàvem que corresponia exclusivament a l’Església), decidírem també suprimir la filera de cadires reservades a les autoritats (tots érem iguals) i no acabar les festes amb la típìca obra de teatre costumista de la companyia Artis sinó amb una obra de crítica social.
Doncs bé, aquests petits canvis varen suposar un rebombori a tot el poble. A uns els semblava molt bé allò que fèiem i a uns altres molt malament. Però la cosa no va acabar aquí, sinó que ens va cridar el caporal de la Guàrdia Civil del poble i al quartelillo ens va esbroncar perquè canviassim d’actitud.
Ens reunírem i decidírem que manteníem el programa tal com l’havíem acordat abans. Les festes varen ser un èxit de públic i de suport, i decidírem acabar-les donant les gràcies des de l’escenari a tot el poble per la seva participació. Intervenció que em va tocar fer a mi. […]
Enric Benito va conéixer a Saragossa Martí Serra [Mas], que també estudiava medicina i me’l presentà. En Martí aquell any es traslladava a Barcelona i decidírem muntar un pis plegats. Llogàrem el pis del carrer de Mallorca. […]
Al pis del carrer de Mallorca ens hi estiguérem poc més d’un curs i no tinc més que excel·lents records d’aquell temps. Compartia el pis amb Sebastià Márquez que tots coneixíem com Xano, Jeroni Sureda i Martí Serra, i durant uns mesos Alfred Miralles. […]
Martí Serra ja festejava amb Catalina Creus, que després va ser la seva dona fins a la seva mort. Era un home extraordinari i en aquell pis del carrer de Mallorca va començar una gran amistat que va durar tota la vida. Després va ser un gran metge i que ens hauria hagut de dir, en aquells dies, que molts d’anys després en Martí i jo seríem batlle i regidor de l’Ajuntament de Marratxí. Sense cap dubte, el millor batlle que ha tingut Marratxí en l’etapa democràtica. […]
Na Catalina [Creus Amengual], que estudiava Filosofia i Lletres, i que tota la seva vida ha exercit l’ensenyament, venia molt sovint i de vegades acompanyada de les seves amigues […]. Sempre eren ben rebudes i amb elles vàrem organitzar més d’una festa. […]
Mentrestant [1969], continuava vivint amb els meus companys de pis, en Martí, en Jeroni i en Xano. Eren el meu vincle amb la normalitat i la realitat. I em trobava molt bé amb ells. […]
Quan vaig estar a la Model […] se’m va ocórrer d’escriure una carta a en Martí, com si fos la meva germana […] Al cap d’uns dies vaig rebre una carta de la meva germana. Era en Martí que em contestava i així ho férem fins que vaig sortir de la presó. Una vegada més, en Martí i els altres amics del pis no em fallaren. Aquelles cartes i els paquets de menjar que en Martí i na Catalina em duien a la presó, de vegades paquets que enviava na Bel al pis, foren l’únic contacte amb el món els prop de dos mesos que vaig estar a la Model. […]
La tornada a casa, a es Pont d’Inca, fou un vertader drama. […]
Havia de fer qualque cosa per intentar apedaçar aquella situació i em vaig recordar de qui havia estat vicari des Pont d’Inca, que després havia estat al Perú, Sebastià Planes. Anys enrere l’havia apreciat molt i l’admirava profundament. […] El fet és que la intervenció de Don Sebastià fou miraculosa i l’ambient a casa canvià radicalment. […]
Tornem a aquell vespre al pis del carrer del Teniente Lizasoain [1972]. A més de tot els que he esmentat hi havia asseguda en una gandula, amb un vestit mexicà preciós i molt curtet, na Lila [Thomàs Andreu]. […] Pocs dies després vaig quedar amb ella per fer una volta. Anàrem al bar Brussel·les, parlàrem molt i ens passejàrem també molt per Ciutat.[…] Quan ens casàrem , l’abril de 1974, posàrem a l’anell de noces la data del 22 d’agost de 1972, aquell vespre del carrer de Parellades. […]
La troica [del PCE a les Illes], la formaven Francisca Bosch, Agrícola Marí i Enrique Acosta. N’Agrícola, que era de Formentera, havia ingressat al partit a Suïssa, quan era emigrant. Durant una època va tenir l’aparell de propaganda a ca seva, a es Pont d’Inca.[…]
M’havia de lliurar de la mili com fos i un cop més vaig recórrer al meu amic en Martí Serra, que ja era metge.[…] En Martí decidí que la malaltia més fàcil de simular era la ciàtica, perque no se detectava amb cap mena d’anàlisi[…]
Les relacions amb na Lila anaven cada vegada millor […] Estava encantat d’haver trobat una al·lota tan intel·ligent, compromesa i guapa com na Lila[…]
Un membre dels comités de curs aprofita el moment [al final d’un acte religiós a l’Encarnació de PM,1972] per llançar els pamflets que havien preparat per a l’ocasió, tasca que va correspondre a Pep Valero [González], a qui aleshores encara no coneixia de res.[…]
El 13 d’agost [1973] va morir mon pare d’un atac de cor, amb 61 anys. [… No trobaven cap metge de guàrdia] però el meu amic Enric Benito, que ja havia acabat medicina a Saragossa, i exercia de metge, se’n va assabentar i es presentà. Tanmateix, ja no hi havia res a fer.[…]
vegeu>> Miquel Rosselló del Rosal
[Miquel Rosselló del Rosal, Mxp, XII ’16]
[SEGUEIX L’ACTUALITZACIÓ DIÀRIA DE MARRATXIPÈDIA MITJANÇANT LA NOSTRA PLANA DE FACEBOOK]