Record la infantesa com a una bona etapa. La record bé. Vaig néixer a Marratxinet i ja tenia sis anys quan pujàrem a sa Cabaneta. A Marratxinet també hi varen néixer les meves germanes Antònia i Catalina. Na Paula ja va neíxer a sa Cabaneta.
A Marratxinet vivíem a can FUIANA, que era cas padrí, i vivíem amb ell; la padrina ja era morta i, per cert, va ser la
darrera dona que varen enterrar al cementeri de Sant Marçal. A sa Cabaneta el padrí va viure a can Barra d’Or.

A Marratxinet, just vaig conéixer el meu padrí i una germana de ma mare, Paula Canyelles Santandreu, que era la padrina jove, i un germanastre de ma mare que era Miquel Canyelles Garau. I també els pares de na Magdalena Alzina, en Toni PEDASSET i na Francesca Orell. Ell feia de picapedrer i ella era modista. També vaig conéixer els de can RUBI, una casa que està a baix de can FUIANA. Ell era ferrer, l’amo en Llorenç Sastre, i la mestressa. Tenia un germà que nomia Pere, i feia ganivets.
D’aquell temps record que el padrí m’amagava pepes per dins el camp i per l’herba. Jugava molt amb mi, que era la primera néta.

Façana de can FUIANA. Marratxinet.

A Marratxinet anava a escola a ca ses Monges, que estava aferrat a ca nostra. I ma mare me tirava el berenar amb un
paneret a l’hora de l’esplai. No record tenir amigues, jugava tota sola.
A sa Cabaneta, vaig anar a escola a ca ses Monges i després a ca sa Mestra, amb dona Maria Magdalena Solivelles, que era molt maleita, però ensenyava bé els nins. No record el procés de lectura i escriptura. A ca sa Mestra fèiem labors, comptes, dictats, matemàtiques, problemes… Era molt maleita; per no res pegava damunt les mans amb el regle. No podia sofrir que anàssim les nines de ca sa Mestra amb les ca ses Monges. Érem amigues amb les Canyelles de can Marçal PIPIU, na Magdalena Alzina, na Maria Ramis de ca na PI, na Maria des FORN; amb elles, més envant, sortíem a passejar a la carretera d’Inca, i trobàvem jovenets i parlàvem…
Jugàvem a casetes, amb un fullerot de moro fèiem una casa, fèiem unes carreres i ens enfilàvem als fullerots de moro, pelàvem les pues i fèiem com un castellet.
També jugàvem a piso enmig del carrer. Fa molts d’anys d’això, devers 70 o 73.

Pel Reis, mon pare tenia una egua blanca, molt guapa, i mon pare deia “ara senten les potades” i, pensa, era ell que passava amb aquesta egua,i noltros totes assustades i amagades, i llavors trobàvem les joguines dins la casa. Ens solien dur pepetes. La meva germana Catalina les tenia molt geloses i les cuidava, noltros érem més esburbades. També duien olletons, paelletes per fregir i coses així.

Vaig fer la comunió el dia que feia set anys. Amb les de can PIPIU. I també hi havia na Catalina Fiol QUELETA. Vàrem fer un poc de xocolata amb una ensaïmada.

Quan teniem 10 o 12 anys anàvem a espigolar i a pellucar les ametles; les veníem per tenir una pesseta. Hi anàvem amb bicicleta. Anàvem al nostro tros de Marratxinet.

A ca nostra hi havia una botiga. La vàrem agafar tot d’una que pujàrem de Marratxinet, i havíem d’ajudar a la casa a
despatxar; m’agradava més que anar a pellucar ametles. Primer la duia una germana de mon pare, Catalina Serra Mulet, i l’agafarem quan es va retirar.

De petita no anàvem al cine. Sortíem de la doctrina i amb un grup anàvem fins a la carretera d’Inca. Allà davallaven
jovenots sobre tot de Sencelles. De més petita fèiem el rosari de l’Aurora que anava de ca ses Monges a Sant Marçal, molt dematí. El rector Cabot va dur la Verge de Fàtima; la va posar dins l’església, i jo i en Martí Canyelles de can PIPIU vàrem ser els padrins.

De petita m’interessava molt ser dependenta, m’agradava molt la botiga; i, amb el temps, ho vaig esser.

 Alguns record negatius… com quan tenia 3 o 4 anys, que estava a Marratxinet, amb el padrí vaig anar a veure els porcs i jugava per allà. Un dia, un porc me va mossegar -o quasi, me va xupar un dit- i me vaig assustar tota. Poc temps després vaig tenir poliomelitis, però no té res a veure amb això del porca. Me varen dur als metges a Palma i els diguern que anava malament; ja em tenien la caixeta preparada. Però llavors vaig començar a fer una sabonera per la boca i em vaig arribar a posar bé; no m’ha quedat cap seqüela.

Tots aquests són, més o manco, els records de quan era nina.

[Maria Serra Canyelles / BMM, Mxp, II ’17]

[SEGUEIX L’ACTUALITZACIÓ DE MARRATXIPÈDIA I ELS SEUS RÀNQUINGS MITJANÇANT LA NOSTRA PLANA DE FACEBOOK]