Pere Sureda, cent anys

Pere Sureda i Montaner, pintor, dibuixant, humorista. Afincat durant molts d’anys a sa Cabaneta -on morí l’any 1983-, casat amb una cabanetera i pare de tres filles que sempre hem vist a Marratxí. D’una saga d’artistes, fill de la pintora Pilar Montaner, va néixer a Valldemossa dia 28 de febrer de 1909. Celebram, per tant, el seu primer centenari.

L’any 1969 Tomeu Payeras el dugué a la secció “Se le acusa de…” del diari ‘Baleares’ (1). A la presentació Payeras considera Pere Sureda “un personatge difícil i complex; en veure’l hom pensaria en una espècie de ‘beatnik’ aristocràtic i en sentir-lo parlar hom creuria estar en presència d’un pagès asolellat. Res de tot això; és un bon pare de família, un treballador conscient”. Explica que té “un segon domicili: el Cercle de Belles Arts, on deixa passar les hores d’oci jugant a escacs i bevent ‘descafeïnat’ amb llet i galetes”.

Al cos del reportatge acusen Pere Sureda de l’anècdota d’haver-se compixat, de nin, sobre Rubén Darío. Sureda explica: “Quan Rubén Darío vingué a passar una temporada a casa [es refereix a la casa dels pares, a Valldemossa] jo no tenia més que tres o quatre anys… No sé si l’anècdota és certa, però crec que no. El que sens dubte vaig fer va ser estirar-li els cabells i botar sobre els seus genolls. De la mateixa manera que vaig estirar la barba a don Miguel de Unamuno i els cabells a Eugeni d’Ors. Igualment vaig tractar Gregorio Marañón quan vingué a casa. També vaig veure desfilar per la casa Mr. Chamberlain, l’arxiduc Lluís Salvador, Alcover, Llorenç Riber, Sorolla, Russinyol, Gabriel Alomar, etc. Tots ells foren amics dels meus pares”.

En relació al personatge “Calafat”: “D’aquest Calafat dels acudits que apareixen quotidianament a ‘Baleares’ jo en som l’inventor. I em plau dur als lectors un poc d’aire fresc del camp: sentit comú, realisme, seny i humor. El meu Calafat, encara que és la plasmació plàstica del personatge de Gafim, no és exactament el mateix. El meu humor també és diferent. Aquells que em coneixen saben de quina manera els acudits de Calafat estan vinculats a la meva vida quotidiana, a allò que m’envolta, a les persones que tract. A Calafat no li importa que els ganivets brillin i siguin d’acer inoxidable: li interessa que tallin”.

Sobre la llengua: “Vaig ésser jo qui va demanar a Javier Jiménez que els peus es publicassin en mallorquí i que per als estrangers i forasters es publicàs la traducció al castellà, per tal de contribuir a què es conegui una de les llengües que es parlen a Espanya”.

Sobre sa Cabaneta: “Hi vaig venir per motius de salut. A sa Cabaneta hi vaig conèixer la que avui és la meva esposa, vaig trobar el molí on visc que té un encant extraordinari, i aquí han nascut les meves filles… i és on pint i visc feliç”.

Sobre les seves pintures de balls mallorquins: “La dansa mallorquina, tal com es balla avui, ha degenerat: és una cosa sofisticada. Abans era una explosió de vitalitat que és la que jo procur donar-li en les meves obres. Ho faig molt inspirant-me en el millor dels balladors que hi ha hagut a Mallorca: ‘es Sabateret’ “.

Sobre art i pintura: “Per al veritable artista, allò més important és crear, no exposar”. “L’afany d’exposar cada any ha fet malbé moltes obres d’art”. “Mirant, observant, hom aprèn a vegades més a pintar que pintant”. “És com l’ensenyament: Tant s’estudia que a vegades no hi ha temps d’estudiar la vida”. “Dibuix molt, el paper en blanc és una tentació irresistible per mi”.

Finalment, l’acusaven “de tenir a ca seva un munt inacabable de pintures que ningú veu i ningú gaudeix”. Ell es defensa dient que “les mostr als meus amics i, a vegades, en venc alguna”.

Entre d’altres coses que surten al llarg del reportatge ens podem assabentar que Pere Sureda va néixer després de sis nines i per això fou un infant aviciat, que de petit volia ser pallasso, que fundà el Cercle de Belles Arts juntament amb Julio Sanmartín, Xam, Pujol i algú més; va fer de crític d’art al setmanari ‘Actividad’, col·laborà amb ‘La Codorniz’, era un entusiasta dels cavalls, va passar molts d’anys sense exposar, era molt enyoradís i va deixar passar ofertes de feina per no sortir de l’illa. Als animals els deia ‘nimals’ perquè no tenen ànima. Li agradava el camp i on estava més era al Molí; no hagués pogut viure a Palma: “una ciutat de més de 60.000 habitants és inhòspita, incòmoda”. Va ser el guanyador del primer -i únic- Saló d’Humoristes del Cercle de Belles Arts. Era funcionari de l’Ajuntament de Palma. Anava amb moto. En el moment del reportatge vestia de pana “un vestit que era del meu pare; i quan s’espanyi ‘madò Gardilla’ que és una estupenda sastressa de Pòrtol me’n farà un altre igual. És comodíssim”.

Encara una anècdota final en relació a un dia “que pintava tranquil·lament a sa Cabaneta davall un garrover i va venir una gent amb càmeres, magnetòfons i demés. Resultà que feien un reportatge per a una sèrie de la TV nordamericana i descobriren el molí on visc i a mi. I els semblà que era un tema digne de figurar al seu reportatge. S’endugueren un ‘cartoon’ de Calafat que els vaig fer expressament per a ells amb el peu en anglès”.

Més envant l’humor de Calafat, reconvertit en ‘Coverbos d’en Pep Mindano’, es publicaren al Diario de Mallorca. En les seves planes, l’any 1975 publicaren una entrevista amb Pere Sureda, amb magnífiques fotos de Torrelló, arran d’una exposició a Santa Maria del Camí (2).

Sobre els seus inicis en pintura: “Les meves primeres armes en la pintura es desenvolupen sota un ambient artístic molt directe. Ma mare, pintora, i mon pare, persona molt relacionada amb els homes de les lletres. D’onze germans, tres hem estat artistes, Jacob, Pacis i jo”. “Aprendre a pintar és ensenyar a veure, ens deia sempre la nostra mare. Aquests foren els meus inicis”.

Recorda que la seva primera exposició havia estat l’any 1941 al Cercle de Belles Arts i la penúltima l’any 1960 a les Galeries Quint, posteriorment Latina. De la seva tendència pictòrica diu: “Sempre he estat un enamorat del paisatge i he intentat traduir el seu aspecte espiritual que m’atreu. No he estat un pintor amanerat”.

Pere Sureda va fer part del ‘Grup dels Set’ juntament amb els pintors Joan Antoni Fuster Valiente, Luis Derqui, Jaume Juan, Antoni Sabater, Francisco Vizcaino i William E. Cook.

Segons el comentari final de l’anònim autor “les obres de Pere Sureda posseeixen una simplicitat dins un contingut i part damunt tot reflecteixen aquest ‘extraordinari do natural de pintor’ amb el qual va néixer i en el seu ambient artístic va saber desenvolupar”·

Per acabar encara vull destacar un escrit d’Antoni Serra a Última Hora (3). És de 1980 -dos anys abans de la mort del pintor, quan inauguraren una exposició de dibuixos de Sureda a la galeria que Frederic Soberats Liegey, obrí al seu taller del carrer Sant Pere Nolasc de Ciutat- i fa un repàs ràpid a la biografia del pintor, posant l’accent en les diferents èpoques, socials i polítiques, que va viure. Serra compara Pere Sureda a “un Daudet modern” per allò de viure a un molí que, distretament, situa a Pòrtol. Antoni Serra reivindica un reconeixement a la figura, la feina i la pintura de Sureda a través d’una exposició més àmplia del seu art.

Avui, a més de 25 anys anys de la desaparició física del pintor i a 100 del seu naixement, aquesta exposició, reconeixement i homenatge, encara resta per fer.

Biel.-

[Amb P de Pòrtula – Tot Marratxí- Internet, 2009]

(1) Tomeu Payeras: ‘Se le acusa de… Pedro Sureda Montaner’. Baleares, 2 III 1969

(2) ‘La simplicidad de Pedro Sureda’. Diario de Mallorca, 2 VII 1975

(3) Antoni Serra: ‘Pere Sureda, uns dibuixos i aquells temps…’ . Última Hora, 31 V 1980.

[BMM, Mxp, VII ’15]