Siurellera, SC

Neix el 31 de maig de 1971 a sa Cabaneta. Filla de l’oller Antoni Canyelles Palou, de Son Ros, de Pòrtol i de Francesca Palou Amengual, de ca’n Bernadí, de sa Cabaneta. Néta dels emblemàtics personatges marratxiners madò Bet des Siurells -Elisabet Amengual Bestard, de ca’n Bernadí- i Felip Palou Canyelles. Per tant, està relacionada amb el món del fang pels quatre costats i continua la saga familiar amb l’elaboració dels siurells, de la creació dels quals és mestressa artesana.

Casada des de 2001 amb  Josep Llabrés, de can Parrec de Santa Eugènia. No tenen fills propis, però fa anys que tenen una nina apadrinada a través de la fundació Vicenç Ferrer. Amb diversos canvis d’estructura i distribució de les dependències, sempre ha viscut al mateix lloc on actualment té el taller de siurells i sempre hi ha treballat.

Va cursar estudis fins a COU i té pendent realitzar estudis d’Història de l’Art, que no descarta efectuar en qualsevol moment.

Va aprendre l’ofici “pràcticament des del dia que neixes -comenta. Observava un poc la padrina, que es va morir quan jo tenia cinc anys i, sobretot, ma mare, que va ser hereva dels sabers de la padrina”.

Al llarg de la seva trajectòria artesana, a part dels ‘clàssics’, ha fet molt de tipus de siurell: “Quasi tot el que es pugui imaginar. Coses commemoratives que duen elements del dia a dia, gent que es casa i duu objectes de la seva feina”. Va realitzar, per exemple, un avió a on viatjava una dona i la seva filla. I, com a peça única, un cangur per  a algú que era d’Austràlia, “només n’he fet un en la meva vida”, assegura.
Per l’Associaió Amics del Ferrocarrils de les Balears ha fet trens especials. I cuiners, metges, infermeres, manescals, betlems…

Explica que, madò Bet, la seva padrina, “tenia una gran imaginació, era molt creativa, tot i que era molt introspectiva, cap a dedins, resava el rosari mentre feia siurells”.

Considera que el fet més destacable de la seva vida laboral és el dia que els varen donar la medalla d’honor i gratitud del consell de Mallorca (2024) “perquè era un reconeixement a tota una tasca d’un element tan definitori com és el siurell”.

Fa part de l’associació ‘Ressò‘, de sa Cabaneta, i dels ‘Amics de la Fundació Miró‘.

Ha viatjat a l’Índia, per visitar la fundació Vicenç Ferrer, fet que va suposar un viatge molt especial. En canvi, el viatge que va fer a Mèxic el qualifica de ‘molt al·lucinant’. El primer pic que va anar a París, tenia 18 anys, i era la primera vegada que sortia del país. Berlín va ser un descobriment; per a ella és la ciutat que més li ’agrada del mon, i hi ha estat unes quantes vegades.

A part de viatjar li agrada molt llegir, sobretot història. Com ja s’ha esmentat, sempre ha volgut estudiar Historia de l’Art, està pendent.

Com a qualitats personals  es considera generosa, en les coses materials i en les espirituals.

A nivell caràcter reconeix que té un ‘pronto’ important, però s’espassa aviat. A vegades li costa perdonar, poques vegades i a poca gent, Qui la decepciona, deixa de ser important a la seva vida.

Sovint algun aspecte professional seu o de la seva família ha sortit a diverses publicacions. El coautor -juntament amb Jordi Vallespir- de ‘Els nostres arts i oficis d’antany‘ Joan Llabrés, de la Porciúncula, deu ser la persona que mes va conèixer dels siurells i de la família. Hi anava sovint.

També a l’obra ‘Alfarerias de España’ hi surt bastant la padrina Bet.

El taller de siurelleria té una adreça a les xarxes: Instagram@siurellsbet

[Mxp, VII ’25]