El personatge d’avui, d’alguna manera, em transporta a la meva adolescència… fou en aquells moments i gràcies a la biblioteca de l’amic Pere QUELET que vaig conèixer ‘L’abisme‘ o ‘Els alicorns‘ i, poc després, ‘El cementiri de les roses‘ i, consegüenment, em vaig acostar al seu autor, Gabriel Janer Manila (Algaida, 1940). Més envant, arran de l’edició de ‘Pòrtol, guia d’olleries‘, publicada conjuntament amb l’amic Miquel Mut Sureda, autor de les magnífiques fotografies del llibre, vaig conèixer personalment Janer Manila que amablement volgué fer la presentació de la nostra obra durant una diada marratxinera de l’Associació de la Premsa Forana. I a l’entremig, una altra fita -per a mi especialment entranyable- consistent en conèixer, llegir, gaudir i admirar la ‘Petita memòria d’un mestre del meu temps‘ assaborida en els meus temps d’estudiant de Magisteri, època idònia per copsar el contingut d’aquest llibret autobiogràfic de l’autor. Entre una i altra cosa, la coneixença i l’amistat amb el personatge és palesa i no s’ha estroncat al llarg del temps, sinó que més aviat ha crescut i s’ha perfilat. I, certament, que segueixi així per molts d’anys.

En relació al TEMPS lliure, Janer Manila explica que “pràcticament escric, cada dia un poc, o llegesc premsa, per Internet en puc llegir bastant. Camín, un poc de gimnàstica -poc, 20 minuts. La televisió quasi no la veig, qualque pel·lícula, a vegades les notícies que ja les he vistes per l’altra premsa, però a vegades les torn veure per ‘la Primera“. I seguint la seva sincera explanació segueix dient: “Llegesc bastant, sempre he llegit molt, sempre amb la idea que hauria de llegir més. No és un sentiment de culpa, sinó de mancança. I, naturalment, m’agrada molt el teatre, tot, però aquell que me faci il·lusió veure, sempre hi he estat aficionat. Fa un mes vaig anar a París per passejar, per veure llibreries i per a una representació que feien a la ‘Comédie‘, de Cyrano de Bergerac. Sempre m’havia fet il·lusió sentir el versos de Rostand en francès”.

Parlant de per qui té ADMIRACIÓ li surt un espontani “ui, per molta de gent…” i ho justifica així:” segur, per la gent que va ser d’una generació més vella que jo, com podria ser Llompart, Moyà, Blai Bonet… Sempre, el senyor Moll. De fora d’aquí també molta gent, des de Mercè Rodoreda a Aurora Bertrana, que vaig conèixer amb molta intensitat… He llegit molt i divers. De la meva generació, Antoni Vidal Ferrando, Terenci Moix, Montserrat Roig… que tots han estat amics meus, el teu germà Pep… tota la gent que ha configurat la meva generació, am la qual he treballat, he tengut admiració… No només van fer literatura, altres varen fer història, altres dinàmica cultural que d’alguna manera, entre tots, formaven un cos de resistència”.

El CINEMA li ha agradat molt, ha vist molt de cine, però de cada vegada és més selectiu: “Vaig a pel·lícules concretes, passades, a recuperar materials i, me sap greu dir-ho, però jo som del cine europeu, francès, italià… A Amèrica hi ha bones coses, darrerament he tornat veure les tres pel·lícules de ‘El Padrino‘, que són genials; vaig tenir l’oportunitat de veure-les seguides i em va agradar molt… però el cine europeu, en conjunt, és una altra cosa”.
Quant a gèneres es decanta sobretot pel cinema italià: “Visconti, Fellini, Pasolini… i els altres italians, també”.
Un film preferit: ‘La mort a Venècia‘.
I diversos actors: el mateix Dirk Bogarde de ‘la Mort’, Burt Lancaster, del ‘Gattopardo‘…
D’actrius destacades també tria les grans dives italianes: “Claudia Cardinale, la que més, Sofia Loren, Gina Lollobrigida, Anna Magnani, sobretot aquestes…”

I no surt de l’òrbita italiana… si pogués triar un LLOC per néixer seria la Toscana “pel paisatge, mediterraneïtat, la llum, per tot allò que ha sorgit d’art d’aquest lloc”. Igualment per a viure: “També, hi podria viure beníssim”. “De tota manera -puntualitza-, això és simplificar molt perquè hi ha molts de llocs on podria haver viscut”.
Per gaudir, però, es decanta per París, ciutat de la qual assegura “val una missa, i dues o tres, les que siguin… Hi he anat molt i hi he tengut amics i amigues, he fet conferències al Saló del Llibre, al Centre Georges Pompidou… I sempre, anàs a on anàs, m’hauria agradat passar per París”.

Pel que fa a activitats artístiques, com ja ha avançat, no pot amagar la seva atracció pel teatre:
“El teatre… en vaig fer d’al·lot jove, primer amb ‘Acció Catòlica‘ al meu poble, Algaida, que ens deixaren fer teatre a joves i al·lotes plegats; això era poc comú en aquell temps. El teatre m’interessa perquè és una expressió artística, on cada representació és nova. Per molt que la vegis, sempre hi ha coses diferents i especials. És aquella creació espontània, i allò que surt aquell dia perquè l’actor o l’actriu està especialment il·luminat. Això me commou, aquesta creació i aquesta espontaneïtat”.

MÚSICA, li agrada tota: “Escolt música… A vegades me pos ulls clucs a una butaca i pos música clàssica, Bach sobretot, però també Chopin, Beethoven, Vidaldi si em vull alegrar la vida… Però també m’agrada la música d’una copla… Som molt extens en aquest àmbit… Em pot commoure una cançó de Lola Flores, per exemple…”
Si parlam d’autors concrets “seria Bach, sobretot… I m’agrada Piazzola, per parlar d’una altra época i una altra música. En general, sobretot la música barroca, però l’emoció pot sorgir davant la cosa menys esperada, com una cançó de Raimon.”
Quant a cantants es mostra eclèctic: “Molts m’han interessat. Na Maria del Mar m’ha acompanyat sempre amb les seves cançons; en Raimon, en Llach, o tota la tropa de la Nova Cançó. Però també altres cultures, com na Martirio, en Carlos Cano, na Violeta Parra, en Bob Dylan…”
I es decanta per diverses cançons que el puguin haver marcat: “Podria ser una música de Theodorakis; podria ser ‘Diguem no‘, de Raimon”.

Com sol ser habitual, si s’hagués de quedar sol al món amb alguna PERSONA no ho dubta, seria amb la seva esposa.

En temes de GASTRONOMIA reconeix que és un poc triat: “menj d’una manera molt senzilla, bastant frugal. M’agrada fer un dinar un dia amb amics o família i aquell dia passar-te de tot, però en la vida diaria som una persona que menja poc”.
Confessa que potser li agrada una paella, o tumbet. També l’arròs sec, que es queixa que “quasi ningú en fa”, o un braç de xot rostit…”
No cuina, però assegura que “tenc una debilitat especial per fer plats dolços. Quan ve Nadal, faig tots els torrons de ca nostra, amargos; també gató i un tipus de gató que la meva dona en pot menjar tranquil·la, perquè és celíaca. També puc fer coques de carnaval amb tallades, i a l’estiu hi poses albercoc i a l’hivern, sobrassada. També faig confitures. Som un poc llépol, ho de reconèixer. Així mateix vaig alerta perquè no es poc abusar del dolç.”

Pel que fa a ESPORT va a caminar i també té una cinta per fer-ho, però s’estima més caminar per camins poc transitats… Segueix el basquet perquè té un nét que és jugador. I realment conclou que segueix el nét, no una altra cosa.

Segons ell mateix, ha estat molt COL·LECCIONISTA en la vida… però la millor col·lecció que té és una sèrie dedicada a les edicions mundials de la Caputxeta Vermella: més de tres mil exemplars en més de vint llengües distintes. També replega tot allò que troba sobre ella: articles, dibuixos, acudits de premsa… “és una col·lecció que trob molt maca”, comenta amb satisfacció. “El personatge de Caputxeta m’interessa molt, és sensacional… sobre això, Dickens va dir que si hagués conegut a temps na Caputxeta Vermella s’hagués casat amb ella i estic segur que hauria estat feliç; això són paraules de Dickens” remarca.
D’altra part també ha contribuït a la col·lecció d’una filla seva sobre punts de lectura: “En té devers 20.000, ho té catalogat i molt ben organitzat; i m’ha agradat contribuir-hi”, acaba dient.

No té un LEMA específic, però s’interessa per la fraseologia: “Cada frase que llegesc que m’impressiona, procur que me quedi o almenys la tenc present fins que me fuig… ‘Tu no ets una gota dins un oceà, tu ets un oceà dins una gota‘ vaig sentir l’altre dia i ho vaig dir a una néta meva”.

En questió de LECTURA també es considera molt eclèctic, com en música. Llegeix novel·la, assaig, poesia… “Poesia n’he llegida molta al llarg de la meva vida perquè m’ha ajudat a viure i he tengut amistat amb molts bons poetes, fins i tot d’altres països… A vegades llegesc i rellegesc poemaris… La poesia és bona per tornar-hi, i crec que és una sort tenir capacitat per llegir poesia i tenir emocions i captar allò que et vulguin transmetre… Pens que a la gent que no llegeix poesia, que és molta, li falta alguna cosa, te alguna mancança…”
Li interessa, sobretot, la poesia de la seva época…
Per esmentar algun títol de llibre, diu que hauria d’ésser ‘La muntanya màgica‘, per exemple, o ‘La mort a Venècia‘… o alguna cosa de Villalonga, posem ‘Bearn‘.
Parlant d’escriptors “a mesura que he anat descobrint escriptors a vegades me’ls he fet meus, fins al punt que han quedat al meu pòsit i llavors n’he descobert un altre… A temporades diria García Márquez, Flaubert… He llegit molt, però no prou”.
En relació a poetes… ” molts també, diversos, potser el que més, des d’Espriu a Pere Quart, Llompart, Blai Bonet… els meus poetes de capçalera, tot i que n’hi ha molts d’altres… Neruda, per exemple”.

Quant a VIATJAR… “M’agrada molt. Ha estat la meva passió i frustració alhora, perquè m’hagués agradat viatjar més. Ho he fet sovint per feina… anava a algun lloc a fer conferències o a simposis, i hi quedava alguns dies més”.
Ha estat per Mèxic, el Canadà, Nova York, Colòmbia… “Molt per Europa, però la meva obsessió és París i Itàlia; Itàlia em sedueix, com Lisboa… Portugal és una terra que m’atreu”.

RACONS preferits de Mallorca en té diversos: “potser l’Ermita de Valldemossa, es Porrassar d’Algaida…”
Al món també n’hi ha diversos, com l’Acròpolis d’Atenes i d’altres…

Comenta que alguna VIRTUT, segons com se miri, poden ser defectes: “Destacaria la capacitat de treball, la capacitat de mirar el món amb una mirada nova, inquieta; cercar els punts de bellesa allá on no penses que puguin existir…”
En qüestió de mancances “m’hauria agradat ser un bon músic i, sobretot, un bon fotògraf. Admir Cristina García Rodero, així com les fotos d’un bon fotògraf, que em fan una enveja extraordinària… He fet milers i milers de fots, però cap de bona” exagera.

Se DEFINEIX com “una persona que estima la vida, i també que ha sentit moltes ràbies, per moltes coses d’aquesta mateixa vida. Potser això em va dur a escriure…”
Té clar que la principal característica del seu CARÀCTER es la capacitat d’emocionar-se davant el món.

Pel que fa a repetir alguna EXPERIÈNCIA respon: “Bono, algunes coses no, evidentment, però algunes altres sí”.
Per a ell, l’experiència més impactant “en principi seria el dolor que va derivar de la guerra civil, em va impactar i això m’ha marcat tota la vida. Això fa que quan veig una altra guerra no només veig el que està passant, aquell que cau mort, sinó que darrere aquest hi ha gent que pateix, que plora i difícilment s’alliberarà d’aquella ferida. Em va impactar l’enorme duresa de la postguerra, allò de viure en una societat de vencedors i vençuts era terrible…”

I què voldries ESBORRAR del record? “No,no no, no vull esborrar res…. diuen que el record és selectiu, i per ventura es ver, i només em record de segons què… però no vull esborrar res, siguin bons records o no ho siguin, m’han ajudat a créixer”.

“Una gran IL·LUSIÓ és que la meva gent sigui feliç. I sobretot que ho sàpiga ésser. Sé que ningú és feliç sempre, però alguna estona sí, i el que importa és que ho sàpiguen ésser per ells mateixos, no únicament que els altres et facin feliç”.

El grau més elevat dels seus VALORS és “la justícia social. No puc consentir que hi hagi tanta diferència entre uns i altres. Voldria que hi hagués una justícia social de veritat. Sé que una igualtat absoluta és impossible, per com és el món i com són les persones, però jo no vull que hi hagi pobres, gent que passa fred, que no tengui per menjar o que no arribi a final de mes. En la meva literatura sempre he estat al costat dels més desvalguts. Sé que és poc, però literàriament sempre ho he fet”.

A les persones que l’ENVOLTEN les demana complicitat.
I el que més detesta en la gent és “la ignorancia, la mediocritat, la manca de sensibilitat davant el món, els problemes o les dificultats”.

Parlant de RELIGIÓ té ben clar que “naturalment jo he crescut dins una religió cristiana. Per cultura, el cristianisme ha estat present sempre. A vegades pesant, ofegant; altres vegades, no. Jo som un enamorat del Sermó de la Muntanya, sobretot com l’explica l’evangelista Mateu… Fa anys vaig ser a París a una conferència a Nôtre Dame per celebrar la quaresma. Dues personalitats, una amb visió creient; l’altra, d’un punt de vista amb perspectiva d’agnosticisme. Molt interessant. Particularment pens que no necessit que Jesús ressusciti, però sí que ressusciti el seu missatge, com el cas del Sermó de la Muntanya; crec que és la millor resurrecció de Jesús, aquest missatge. Em basta a mi, això… Hi ha gent com en Tomeu Suau o en Jaume Santandreu que viu la fe. I la fe que tenen m’agradaria tenir-la, em fa enveja”.
Del més enllà opina “res… ja m’agradaria que hi hagués un cel, sobretot el cel del món musulmà, que és molt atractiu”.
Per a ell, el pecat és la injustícia social.
I, en relació a la mort, diu: “és de ver, és certa, hi has de comptar… Clar que no tenim pressa, sobretot si estimam molt la vida, però t’has de fer càrrec que això passa i et pot passar inesperadament”.

Sobre el seu PARTIT polític ideal comenta: “Això és molt difícil; però no seria un partit extremista, seria un partit profundament ocupat i preocupat per la justícia social, un partit que no mentís, que no enganàs la gent per aconseguir el poder”.

De la NATURA, diu: “M’emociona i m’apassiona, i he escrit moltes coses sobre la seva defensa i la veig en perill. Amb respecte també, sent un gran respecte pels arbres… Els he estimat, els arbres, i n’he parlat a vegades als meus escrits”.

Amb MARRATXÍ i els marratxiners ha tengut diverses relacions puntuals: “Vaig tenir molta amistat amb Rafel Crespí; havia estat alumne meu. He tengut petites i puntuals relacions amb ‘Pòrtula‘. Vaig tenir una experiència molt dolenta fa molts d’anys amb unes mestres del ‘Costa i Llobera‘, quan vaig venir a una reunió de pares i vaig parlar de la importància que tendria pel nin començar les primeres classes en català, i vaig tenir una resposta verbalment agressiva de part de gent que no era de Marratxí; però hi vivia i, per comoditat, no volien que els seus fills aprenguessin català, pensaven que no ‘podrien anar a Madrid’; me’n vaig anar protegit per la policia. Poc després, al mercat de Pere Garau, una dona que venia verdures o fruites em diu: ‘Jo som de Marratxí i el meu fill va a ‘Costa i Llobera’, la majoria de pares estaven amb vostè, però no ens atrevíem a parlar per mor d’aquella gent que ens acoquinava… Vaig estar molt content. També conec en Miquel Cabot, que va ésser batle, molt amic d’un fill meu. Conec els mestres que han passat per l’escola ‘Janer Manila’ i sempre pens que m’hagués agradat de nin haver estudiat a aquesta escola”.

Quant a entrevistar algú “històricament, lo seu seria que digués Jesucrist. M’hagués agradat sentir de prop el gran personatge que històricament ha commogut el món, tant si ha existit com si no… Li parlaria del dolor, ja que trob que la gran frase de Jesús és: ‘Pare, per què m’has abandonat?“

Finalment, resumeix així la seva experiència del món i de la vida: “D’algunes coses estic fantàsticament content, d’altres no. No em puc posar a cantar, perquè el món a on visc no m’agrada, i segurament per això, vaig començar a escriure…”

Mil gràcies, Gabriel, Amic i Mestre, fins sempre.

Vegeu ‘Dinaret amb… Gabriel Janer Manila ’

Vegeu altres “Aproximació a…“

[BMM, Mxp, VII ’25]