Guillem Morro (Porreres, 1947) és dur, contundent. D’idees clares i profundes. Expressades amb tota claredat; sense pèls a la llengua. Hom se l’imagina com els seus admirats agermanats. Més encara, hom podria dir que és un agermanat fora de temps. Almenys cronològic, no circumstancial.
Ja fa anys que ens coneixem. Vivia a una zona històrica del camí des Jardí, de Pòrtol: l’antiga Cabanassa de Pòrtula. Avui és coneguda pels Antigons o -segons es miri- es Coscolls. Al seu moment fou col·laborador de la revista Pòrtula i encara que ara visqui a Santanyí, els marratxiners no li agrairem mai prou la penyora que ens ha llegat: una història del Marratxí medieval, possiblement insuperable.

Guillem no concep el TEMPS lliure. Per a ell tot lleure és temps d’estudi, de treball intel·lectual: «Les activitats que jo duc són aprofundir en la història baix medieval de Mallorca i, sobre tot, allò referit a la lluita per la justícia i els drets socials. Estic molt aferrat a la història dels meus avantpassats dels segles XIV, XV i XVI. I estic a punt de publicar un nou llibre que es diu ‘Del Cel a l’Infern, biografia novel·lada de Lluís de Bellviure’ «.
I aprofita per afegir aquesta sentència: «A Mallorca hi ha poc coneixement del món baix medieval i es pensen que era una època de bàrbars… Res més enfora de la realitat».

Parlant de per qui sent ADMIRACIÓ, admet sense embuts: «De Mallorca sent admiració per Damià Pons Pons, que va ser conseller de Cultura. Per Bartomeu Mestre, conegut per ‘Balutxo’, de Felanitx, que duu una gran activitat amb la gent que ha defensat valors com república, llibertat i d’altres. També tenc admiració per Tòfol Soler que va ser president i fou defenestrat per la dreta mallorquina i anticatalana: en Canyelles el va treure i posa el corrupte de Jaume Mates».

Veu poc CINEMA perquè «m’interessa més la lectura, la visita als arxius i intentar entendre i comprendre el que ha passat dins la nostra història». I encara afegeix: «El cinema a la meva edat no m’interessa gens. M’interessa el món de la realitat, no de les figuracions».

Quant a triar algun LLOC per néixer respon: «No és fàcil de respondre. He tingut una vida llarga i molt densa i la meva opinió dels valors democràtics d’un país ha anat variant. A mi me’n fot el lloc de néixer. Espanya no seria el meu lloc preferit; Catalunya segurament sí, però no vull sacralitzar el fet de Catalunya. Seria allà a on hi hagués més aplicació de la justícia i protecció dels drets socials, tant m’és Moscou com Porreres…»
En canvi, per viure, es queda amb Mallorca.

Com a activitat ARTÍSTICA l’atreu la pintura de paisatge, per veure-la i també practicada seva. I puntualitza: «especialment l’escola de pintura de paisatge que va sortir arran de l’Impressionisme a França, que es va traslladar a Catalunya i posteriorment a Mallorca. He tengut l’honor de conèixer grans pintors, descendents de l’escola paisatgística. Feien exposicions al casal Balaguer i a mitjan capvespre les obres estaven venudes. Avui ningú no compra art».

Reconeix que MÚSICA només n’escolta per entretenir-se «quan fa un poc d’exercici». I, en concret, li agrada la música mexicana, sense destacar cap autor, ni grup ni cançó específica.

Si s’hagués de quedar sol al món amb alguna PERSONA «seria amb una dona que jo estimàs i ella m’estimàs a mi».

No és massa afectat de GASTRONOMIA: «En aquest sentit hi dedic pocs diners i poc temps. Menj per viure, no visc per menjar».
Així i tot declara que «per exemple, les costelletes de me, m’agraden».
No cuina. Com a molt «sé fregir un parell d’ous i res mes».

Quant a ESPORT «cada dia dedic uns quaranta minuts a fer bicicleta estàtica. Abans practicava judo, vaig arribar a cinturó marró».
Pel demés afirma: «No dedic gens de temps a veure futbol, que és allò que sol apassionar la gent».

Ha fet COL·LECCIÓ de pintura i d’art de Mallorca, des del segle XVIII fins a avui.
En relació a replegar alguna cosa d’una determinada temàtica conta: «Pos moltes coses d’art de Mallorca al meu Facebook i tenc cinc mil seguidors perquè no me’n deixen tenir més. Em consider una persona amb gran sentit de l’observació; faig fotografies de racons de la Mallorca tradicional que a poc a poc desapareix. Un pot veure aquestes coses si té ulls per observar».

Explica que «normalment sempre que em despedesc solc dir ‘salut, coratge i bon humor’. Certament això ho podríem considerar com una espècie de LEMA.

Lògicament, a l’hora de la LECTURA el gènere que li interessa més és la història, especialment en les seves vessants d’època medieval, però també contemporània.
Si hagués de triar algun títol de capçalera, seria «Sang a l’altar de la revolta. Biografia novel·lada de Joanot Colom’, líder de la germania mallorquina».
Com a escriptor esmenta Gabriel Ensenyat, catedràtic d’Història Medieval.
I com a poetessa, na Maria Antònia Salvà, de Llucmajor.

«He viatjat bastant -assegura-, però no vol dir que m’agradi VIATJAR«. Ha estat per Nova York, a l’Índia, a Rouen. «He viscut nou anys a Barcelona i, posteriorment, com a president d’Esquerra Republicana de les Illes feia sovint un viatge a Barcelona a la seu d’ERC».
Relata que «un viatge especial, molt trist, el 2010, fou quan la meva filla major va morir al nord de l’Índia, a la zona més pobra de l’Índia, degut a una rierada catastròfica que hi hagué i vaig estar un mes cercant les seves restes, fins que ho vaig aconseguir».

El seu RACÓ preferit de Mallorca «per mi és la zona de Selva i Caimari. Aquella zona nord que conserva part de la Mallorca profunda».
En relació al món respon: «Cap en especial».

Com VIRTUT seva destaca «la constància, allò que un vol fer malgrat les dificultats. La constància i el coratge són dues virtuts cabdals per fer alguna cosa amb sentit en aquest món».
Quant a voler alguna virtut que no tengui, considera que «és una pregunta un poc complicada, perquè un voldria tenir unes dots amb les quals no hi neix».

Considera que el seu principal DEFECTE «tal vegada és no haver lluitat més per aconseguir coses que m’haguessin agradat».

Se DEFINEIX «com una persona que al llarg de la vida ha anat aprenent la lliçó de la vida. I a aquestes altures -reflexiona- tenc molt clar què és la humanitat, què es la vida i també la falsedat que veim per tot arreu. Allò important és tenir criteri propi. Ho definiria amb una frase: ‘val mes pensar que no creure».

Considera que la principal característica del seu CARÀCTER és «cada dia intent sobreposar-me als dubtes, la peresa. I també el sentit de l’obligació que la meva consciència em dicta cada dia per tirar endavant».

Pel que fa a repetir alguna EXPERIÈNCIA diu: «De les que he tingut, francament, moltes. Però no te valor repetir-ho… Si no quedàs més remei repetiria el fet de la meva filla major… Tanmateix la nota me la posarà l’univers. Tenc la idea que no he perdut el temps».

Sobre ESBORRAR alguna cosa del record, puntualitza: «Aquesta qüestió necessita matisos. La vida t’ensenya cada dia coses noves; la vida ha estat com ha estat i davant situacions has actuat com has actuat. Si volguessis esborrar alguna cosa, no sabem quina seria l’alternativa a allò que esborraries…»

La seva gran IL·LUSIÓ «en aquests moments seria que tots aquests criminals, genocides, que han mort tants de palestins fossin jutjats i castigats segons mereixen».

Els graus més elevats de la seva escala de VALORS són «la dignitat i la capacitat d’ajudar al desvalgut o al que té menys possibilitats que tu».

A les persones que l’ENVOLTEN les demana «la veritat, poques coses, perquè la majoria són gent, dit amb respecte, de la qual m’he hagut d’allunyar un poc, perquè les seves aficions -futbol, etc-, m’avorreixen. I si t’avorreixen acabes que només estàs amb tu mateix».

Allò que més DETESTA en la gent «és la incapacitat que tenen per intentar entendre realment lo que és el món i entendre-ho sense egoismes personals i ajudar a què la humanitat visqui millor».

Parlant de RELIGIÓ també es mostra ben taxatiu: «No som de cap en concret. Crec que les religions i, especialment, la catòlica són pitjor que la pesta bubònica. Són lo que ha fet més mal a la humanitat i segueix fent-ne.
Crec en mi mateix, en la honestedat, en la consciència cívica de les persones…»
«El pecat és un invent de l’església catòlica i, supòs, que d’altres religions. Els animals no tenen consciència de pecat, però en el nostre cas, sí. Si te fan sentir culpable ets més manejable pels qui estan entre tu i Déu. És una forma de control totalment ignominiosa, una estafa estratosfèrica, això del pecat. És d’allò més nefast que s’ha creat mai».
«El més enllà no existeix, és un absurd total. També és una invenció, no té sentit… Què hi faràs, durant milions i milions d’anys? És d’una absurditat tan gran que només pot caber en els cervells estrets o curtpensants».
«La mort? Hi ha una persona que ha estat de les més brillants de la història que va dir una cosa que sempre m’ha agradat molt. Era Einstein. Li varen demanar per la mort i va dir: ‘vostè no s’ha de preocupar per la mort perquè quan vostè ho sigui no se’n temerà’. La mort fa por quan ets viu, quan ets mort no te’n tems».

Sobre el PARTIT polític ideal comenta: «Els partits polítics s’organitzen per molts diversos motius. L’ideal per mi no existeix, només en teoria. Seria el que defensaria tots el paràmetres que poden donar felicitat a l’ésser humà».

«En relació a DONA i feminisme he de dir que mai no m’he considerat masclista. He tengut dues filles i consider que al país que vivim, encara hi ha molt de retard amb aquest tema, propiciat per l’església. La dona té els mateixos drets que l’home i ha de tenir els mateixos drets que l’home».

«La NATURA, malauradament, la veig molt maltractada; no hi ha civisme. Quan Zapatero era president va proposar una assignatura que defensàs els valors cívics, substituint la religió. L’església catòlica s’hi va oposar, i ara veim els resultats: no hi ha consciència cívica; hi ha racons a Mallorca que fan pena».

«L’EXPERIÈNCIA MARRATXINERA la valor positivament. He viscut més de vint anys al terme i que me consti a mi, sense presumpció, l’únic llibre sobre Marratxí baix medieval el vaig fer jo amb molt de gust. Vivia a la zona des Coscolls, allà hi varen créixer els meus al·lots i cada matí veia la Serra, tan preciosa».

Li agradaria ENTREVISTAR Simó Ballester, el líder de l’alçament forà. «La pregunta clau seria: Quines raons varen motivar que alçàs tota la Part Forana contra la corrupta administració de Ciutat?»

Finalment, fa un balanç de la VIDA i del MÓN: «D’una banda no estic content. Estic satisfet del que he fet, però me’n vaig d’aquesta vida profundament decebut del mal que hi ha dins les entranyes dels principals dirigents del món. Si perdem la consciència som com les mosques, les cuques, els escarabats… No me’n puc anar content d’aquest món, un món ple d’oportunistes, estafadors, controladors de la societat i sempre amb tendència a l’extrema dreta política».

Mil gràcies, Guillem

Vegeu ‘Dinaret amb… Guillem Morro ’

Vegeu altres “Aproximació a…“

[BMM, Mxp, VII ’25]