El dia es mostra inestable, si bé no plou es deixen veure niguls perillosos.
És estrany però arrib a la trobada la primera. Encara no ho sabem, però ens espera un encontre nutritiu i bell, al voltant de la música, sense música.
Passarà una estona fins a l’arribada dels següents convidats. A la tercera timbrada arriba en Pablo. Es presenta proper, somrient, obert, senzill. Amb un no res ja hi som quasi bé tots i començam amb els snaks, les olives coentes, el vermut, el palo, … el que vengui de gust.
En Pablo es decanta per l’aigua, “encara queda molta jornada”.
En Pablo parla amb tanta tranquil·litat de la seva feina que fins i tot la fa fàcil. “Paciència, molta de paciència”, part de la seva fórmula.
Imagín que és la curiositat que fa que, a un moment determinat, la conversa sembli un interrogatori. En Pablo, en les respostes, continua traspuant la mateixa pau i tranquil·litat que mostra des de la seva arribada. De tot, a mi el que em queda clar és que formar part de la Simfònica s’acosta a la imatge, que jo pugui tenir, d’un miracle. Per entrar a la Simfònica, els músics s’enfronten a una oposició, per a la plaça convocada, oberta al món sencer, davant un tribunal de 17 membres i a cortina tancada. “No sabem a qui estam escoltant”.

La conversa continua i mentre, gaudim dels entrants: truita de ceba, coca de trempó, rodanxes de botifarró coent amb galetes ‘artasanas’ de botifarró.
Parlam d’un món desconegut, pels que sols som i gaudim com a espectadors. “El que hi ha més enllà, el que no es veu, no són només hores i hores d’assaig. Són vides senceres entregades a la música. Podem estar parlant de vida sense infància tal com la imaginam, com la coneixem”. Resulta dur quan ho escoltes. Molt difícil imaginar què suposa aquesta realitat.
Com a director, tenc la sensació que en Pablo es delecta. “No deixa de ser una gran família i com a tota família també té les seves peculiaritats”. Una vegada més la recepta d’en Pablo és la paciència. I ell en traspua, de paciència. No resulta difícil imaginar la seva capacitat tranquil·litzadora.

Continuam amb l’arròs d’avui, compartim una paella mixta. “Deliciosa, molt bona…“ afalagaments pel cuiner.
També faran part de la conversa altres temes ben diferents. Algun una mica dolorós: com ens desprenem del territori només tenint en compte el preu. “Què pensarem quan les properes generacions no puguin ni arribar a adquirir ni a gaudir de la casa dels padrins?” La pregunta és d’en Pablo, els demés restam muts. No hi ha respostes. I encara queda temps per tornar a parlar del món de la música i en Pablo llança una altra pregunta.
“Quina música no morirà mai?”, una mica bocabadats quedam quan comparteix que les cançons més sonades a Spotify són ‘Yellow submarine’ i el segon moviment del ‘Concert d’Aranjuez’.

L’esglai gustatiu definitiu vendrà amb les postres, del forn del Pla de Na Tesa ensaïmada de xocolata negra i cardenal en pastissos.
Una altra jornada enriquidora. Gràcies Pablo, per venir i per compartir.

[MDR, Mxp, III ’25]

Les opinions dels assistents

«Muchísimas gracias por todo el ‘cariño’ y la pasión demostrada. Y sobre todo por la paella tan bien hecha. Un abrazo y por muchos años». (Pablo M, Sta Maria)

«Qué honor compartir mesa con dos personas maravillosas: Pablo Mielgo y Cristina ‘Simfònica’… Sois únicos! » (Pedro V, PM)

«Estimat, sempre seràs un gran amic, una gran persona i és un plaer poder estar amb tu. Una forta abraçada» (Cristina M, PM)

«Aconseguir fer aquestes trobades, amb tan bon dinar, tan interessants comensals i a un lloc com aquest, no és fàcil. Gràcies per pensar en mi. Enhorabona». (Miquel V, PT)

«Una altra jornada preciosa». (Maria D, Consell)

«Un plaer i més que un luxe poder compartir companyia i àpat amb tan sabudes i belles persones». (Neus S, PO)

Vegeu Aproximació a Pablo Mielgo

Vegeu altres “Dinarets amb personatge“